Carta als meus pares

Estimats pares:
Feia temps que us volia explicar una cosa i no sabia com fer-ho. Aleshores he decidit escriure-us una carta, espero que la llegiu fins el final, és important.
La vostra intenció era dirigir la meva vida totalment. Des de que soc conscient, que sé com el papa tenia previst transmetre'm la notaria quan es jubilés. Encara no he arribat a la majoria d'edat i ja tenia els meus deu o dotze anys següents hipotecats. Primer, fer la carrera de dret; després, preparar-me per treure les oposicions; i per últim: trobar una bona noia, casar-me i tenir un fill baró per continuar la tradició familiar.
Però no podrà ser. Llegiu bé el que ara us escric: no soc com creieu que soc! Des de ben petit que, d'amagat, em posava els vestits de la meva germana, em pintava els llavis i els ulls, i em veia bonica. Sí, bonica, no guapo. Soc una dona atrapada dins del cos d'un home! Com no us vau adonar que no m'agradava jugar amb altres nens, que preferia els jocs tranquils de les nenes? Ho podeu tornar a llegir per pair-ho. Soc diferent, jo no em veig com em voleu veure i no puc fer-hi res.
Així que de cap manera em faré càrrec de la notaria, la música és la meva vocació. Us poseu com us poseu. És el meu somni i lluitaré per ell. Em sap greu.
He dubtat molt abans d'escriure aquesta carta. Us ho volia dir de viva veu, però no hauríeu parat d'interrompre les meves paraules. M'imagino els escarafalls de la mama i les preguntes iròniques del papa: «Noi, que t'has pres? És una broma?» I no sé com hauria pogut acabar de dir el que sento. Les paraules se les emporta el vent, però el que està escrit, queda.
Ara, que ja heu acabat de llegir i ja ho sabeu tot, haureu de prendre una decisió: o perdre un fill, o guanyar una filla.
Us estima,
Alex