En Ramón

Ramòn es va despertar. No sabia perquè però es notà diferent. Com sempre era d’hora. No li agradava pas córrer ni sortir del seu ordre per anar a la feina. Allà passaria les següents deu hores rutinàriament i aguantant alguna que altra bronca del seu cap. Arribaria per sopar i la seva dona el renyaria, com sempre, per qualsevol futesa, com per exemple una goteta de pixum a la taça. Una mica de tele insípida i a dormir.. Però avui es trobava diferent. Estrany. Va decidir no afeitar-se. Insòlit pero no ho va fer. En sortir al carrer la nena dels veïns se li va acostar i li va fer un llembrot. Duia un globus de Mickey Mouse que en feia dos com el seu cap de malcriada consentida. Cada vespre la sentia corrent al pis de sobre com si hi hagués una estampida d'elefants. Nomes ès una nena...li deien si es queixava alguna vegada. No va saber com, però la ma d'en Ramon va anar cap a la solapa de l'americana i va desfer el Pin de la empresa (obligatori, es clar) Tampoc va saber com amb la agulla del Pin va fer explotar el globus punxant el nas del ratolí babau i somrient. La nena va quedar amb cara incrèdula mirant el cordillet penjant de la seva maneta bruta de mocs. En Ramòn va marxar estranyament satisfet. Arribat a la pastisseria on compra cada dia el seu croissant, va veure la cua de sempre. Gent sense altre cosa que fer que xerrar i retrassar la feina. Per una vegada a la vida no es va aturar. Uns passos mes enllà va trucar al 112 avisant de que estaven atracant la pastisseria. Va disfrutar veient com la policia entrava a sac i feia fora tothom. Amb l'enreunou va sortir tothom al carrer i en Ramon va aprofitar per entrar a un bar que s'havia buidat i va agafar un bon entrepà de pernil. Ni el van veure. Ja a la boca del metro hi havia el clàssic peruà tocant la flauta travessera i amb un mocador farcit de monedetes. D'una arrebolada li agafà la flauta i la llençar al carrer. El pobre home va sortir corrents al darrera com si aquella amdrómina sorollosa fos la seva mare. En Ramon va aprofitar per recollir el mocador i agafà el metro tranquilament. Com sempre dret a un vagó ple a vessar. Una iaia amb bastó seia còmodament davant seu. On deu anar aquesta beneita? Va pensar... li va donar un cop al bastó que va caure i quan la dona es aixecar per collir-lo, es va asseure tant feliç al seu lloc. La dona l'increpà mentres en Ramon s'acomodaba els auriculars i començava a escoltar "in the mood" de Glenn Miller a tot volum. Va arribar mitja hora tard a la feina. Quan el seu cap el va veure i anava a cantar-li les 40, va quedar mut, amb la boca oberta i amb cara de lluç mal bullit.. Qqq que t'has fet??? En Ramon lliua una perruca lilosa..llarga fins....un escot? Si duia un escot de vestit llarg fins als genolls, de color crema pàlid. Un collaret de falses maragdes i unes sabates de tacó alt amb mitjes de color carn. Si mira..he anat de compres. Va girar cap a la seva taula de feina i va encendre l'ordinador. El minúscul remor del disc dur semblava una taladradora de tant silenci com hi havia a la oficina. Mira Ramón. No pots anar així. Et trobes be? Avisem la teva dona? En Ramon es va passar la llengua pels llavis i acostamt-se al seu cap li diu a cau d'orella: perquè vols la meva dona guapo? I mentres tant li grapejà els ous. Desprès tot va ser ràpid. Amb el cap de l'oficina per terra de l'ensurt. Els treballadors embogits de riallades i alguna companya prenent nota de la botiga on podia haver comprat les sabates en Ramón, va ser portat pels de seguretat fins la porta de l'edifici. Al portal del costat, on havia deixat la seva roba, es va cambiar novament. No sabia si deixar la perruca, però en un lapsus de cordura, la va deixar. Arribà a casa a mig matí i la seva dona se'l va mirar espantada. Que no et trobes be? Murmurant un "perfectament" se li va apropar de sobte. La va girar i apretant-la al marbre de la cuina li aixecà la camisa de dormir que encara duia i va fer el que no havia fet en 6 anys. La pobre dona, espantada no va gosar ni protestar i plorosa va veure com ell anava cap al llit i es deixava caure com un parrac damunt el matalàs. En Ramon es va despertar a una habitació verd pàlid. Un gota a gota penjava d'un pal dacer i ...un hospital, va pensar. Que passa? Perquè tinc tant mal de cap? La seva dona parlava amb una senyoreta amb bata blanca. Plorava. La noia la mirava amb compassió.. Aquest mal de cap...que passa..tinc tanta son.... El cap de l'oficina de'n Ramón i tot els seus companys hi eren. La seva dona...el seus germans. Els veïns. La nena del globus. Comentaris...que terrible. Va ser fulminant! Qui ho havia de dir que un tumor cerebral fes tanta via... L'ultim viatge d'en Ramon no va ser amb el metro. Un mercedes gris i llarg el portava al cementiri. De sobta, una frenada i un estrèpit. Un bastó volant i una iaia volant encara mes. El conductor renegà. On cony anava aquesta beneita! Va haver de cambiar de cotxe. Just davant una pastisseria on la gent havia emmudit davant la tragèdia. En Ramón somreia des de qui sap on. De la boca del metro del costat...sortien unes dolces notes de l flauta travessera: el còndor pasa, de Simon i Garfunkel