Un amor, molts dies: el dia que la família es va trencar (dia 4 de 10)

Jo acabava d’arribar de Girona, havia tingut el darrer examen abans de les vacances de Nadal i després amb en Carles vam celebrar entre llençols el final de trimestre del Postgrau. Aleshores jo tenia per costum quedar-me a casa d’una amiga un parell de dies a Girona per poder estudiar millor. L’amiga era en Carles. I estudiava entre magrejada i coit, però sempre acabava passant amb bona nota.
En entrar a la casa dels pares vaig percebre un ambient tens, uns silencis que apunyalaven l’ànima. De sobte vaig veure en Joan, en Jaume i en Josep asseguts en el sofà de davant la llar, i el pare i la mare un en cada butaca, callats, muts, mirant-se.
—Què està passant? —vaig preguntar.
Cap resposta, només mirades entre uns i altres, per veure qui anunciava la notícia. De sobte, es va aixecar en Joan de la butaca verda, la d’escoltar música de Haydn.
—Maria, t’hem de donar una notícia, no és ni bona ni dolenta, és i punt.
—Per tu deu ser meravellosa —va interrompre la Montserrat.
—Mare, si us plau, per més que t’enfadis això ja no té solució —va continuar en Joan fill.
—Maria, la teva mare i jo ens separem.
No sabia què dir, a qui consolar, tot i que no em va estranyar gens. Feia temps que a casa no hi havia bon rotllo. La mare era una dona trasbalsada per una infància plena de discussions i infidelitats del seu pare. La Montserrat havia après que un home quan surt de casa, el primer que fa és enganyar la parella. I ni que s’hagués casat amb l’home més sant de la Terra ella haguera continuat mantenint aquesta creença. Tanmateix, el Joan pare havia estimat molt a la mare, o almenys ho creia així, mai una paraula més alta que una altra amb ella. Però les preguntes inquisitorials, els controls telefònics, els remenaments de butxaques i papers per part de la mare van acabar amb la paciència del pare.
En Joan pare s’adonava que els anys passaven i que la dona que l’havia d’acompanyar en aquests anys venidors no estava a l'altura. Ell necessitava una dona zen, no una dona amb alts i baixos, amb gelosies i controls. El pare li havia proposat anar a veure un professional, però ella va declinar la proposta: “què et penses que estic sonada?”
—Doncs em sap greu per vosaltres, jo us estimo igual.
La conversa va durar ben bé un parell d’hores. Era el moment en què cadascú podia dir la seva, tot i que el final ja estava decidit. En la butaca blava del costat de la mare, en Jaume, que acabava d’arribar de l’escola professional de mecànica, va aixecar-se i va apropar-se'm amb un to més aviat emprenyat.
—Maria, a tu tot això tant et fot, no?
—Per què dius això Jaume? És que no ho respiraves des de fa anys que el pare i la mare no s’avenien?
—Ves a la merda! I es va asseure a la butaca blava.
Una tarda distreta, ara només calia resoldre qui marxava, qui vivia amb qui. Però el pare ja ho tenia tot lligat. Ell marxaria a la casa pairal d’Hostalric, ja li aniria bé, ja que estaria més a prop de Tordera, on treballava. I com que els quatre germans érem majors d’edat podíem decidir on anar, bé de fet tres, pel fet que en Joan fill ja s’havia independitzat. Això sí, el pare ens va avisar que no ens presentéssim sense previ avís. No calia aclarir que de les despeses de la casa familiar se’n feia càrrec el pare. I la mare també rebria una manutenció de per vida.
—Moltes gràcies, Joan —va respondre la Montserrat.
Ara només calia concretar quin dia seria el de l’abandonament de la casa familiar per part del pare. També ho tenia decidit.
—Si us sembla marxaré diumenge havent dinat? O si ho considereu puc marxar demà mateix. També us vull dir que no deixaré de venir a casa, encara que vindré menys. Hem acordat amb la vostra mare que cada diumenge ens trobarem aquí per dinar. Pensem que això farà més portable la separació.
El pare, sempre tan assenyat, ningú podria fer que una separació fos tan poc dolorosa com ell.
El que aparentava ser una notícia que seria un abans i un després, va ser simplement un “continuarà”.