La columna del genera Eduard Nouvilas

Un relat de: Xavier Valeri

La columna que va sortir de Girona pel pont de l'Onyar estava formada per 2500 homes; repartits en dos batallons de caçadors Arapiles i Barcelona; dos batallons del Regiment de Cadis i de Navarra, un esquadró de cavalleria d'Alcantara, tres companyies de carrabiners i 120 Voluntaris de la Llibertat. Portaven quatre peces d'artilleria de muntanya Krupp. El comandant de la tropa era el general Eduard Nouvilas.

La força va arribar a Banyoles i el general Nouvilas va haver de decidir si es dirigia a Olot per Mieres o Santa o per Besalú. Els carlins disposaven d'una important concentració de tropes a la zona de Santa Pau, cosa que va fer decidir a Nouvilas de fer camí cap a Besalú, d'on podria arribar a Tortellà, en mans dels irreductibles Voluntaris de la Llibertat del poble.

El dia 13 de març varen arribar a Argelaguer i varen saber que Castellfollit estava dominat i fortificat pels carlins. Des de Palau de Montagut, en Ventura i la Maria Anna van veure contents com la poderosa força s'estenia com una filera de flors blaves pels camps del pla de Tapioles. "Per fi els soldats allunyarien l'amenaça dels carlins per sempre i la gent podria viure en pau", pensaven en silenci.

Nouvilas va posar direcció a Tortellà, on se li van afegir els Voluntaris de la Llibertat de la població, que encara mostrava els murs derruïts i ennegrits pel foc a què l'havien sotmès els carlins uns mesos abans .

Després van seguir per Plansalloses i la serra de Palomeres. La llegenda diu que en reflectir-se el sol als milers de baionetes que portaven els soldats, els carlins des de la muntanya del Cos es varen adonar de la maniobra. Aviat tots els carlins de la zona de Mieres i Santa Pau es varen concentrar a les posicions del Toix, Montpetit, Montmajor, les serres de la Creu, Puig de Vivers, Canadell i les altures del Cos.

La columna, força cansada, transitava com una serp per les faldes de les muntanyes. Els soldats anaven carregats i massa separats i la columna s'anava allargant de manera que a mesura que avançava s'anava convertint en més vulnerable. Els carlins per la seva part els anaven encerclant, sense que se n'adonessin.

Quan els governamentals van haver passat per la Badosa en direcció a Olot, es varen trobar envoltats per carlins per tots cantons. La primera topada va tenir a les vessants de la muntanya pelada i esquerpa del Montpetit.

Els carlins sabien bé l'hora en què es començaria el combat perquè, abans van recórrer les cases de pagès de la zona per avisar-los que tanquessin el bestiar i s'estiguessin dins de les cases. Quan el gruix de la columna va deixar les parts més altes de la muntanya del Toix va començar el combat més fort, el qual es va iniciar amb una descàrrega tancada que va deixar la muntanya plena de fums olor de carn cremada, crits i lamentacions.

Els sorolls de les descàrregues es va escoltar al poble de Palau de Montagut, que va sobresaltar-se. Tot i això alguns agosarats van pujar a la muntanya del Cos per veure si trobaven un lloc segur des d'on observar el que passava.

Tot i que estaven molt cansats els soldats es varen defensar aferrissadament. Un grup de soldats amb un canó varen aconseguir arribar al cim de la muntanya, des d'allí varen disparar totes les granades que tenien. El general Miret va travessar la riera de Colldecarrera i amb un grup de braus carlins a la baioneta va capturar el canó i el cim. Ja era de nit quan es va disparar el darrer tret.

Quan va saber del combat, avisat pels Voluntaris de la Llibertat de Sant Joan les Fonts, l'alcalde d'Olot va sortir de la ciutat amb dos-cents Voluntaris per afegir-se a la lluita, però a la serra de Vivers va trobar-se amb una gran quantitat de carlins i va haver de tornar a la ciutat. Prop d'allí, des de la torre de Canadell el general Savalls va assegurar que aquella nit soparia amb el general Nouvilas.

La torre canonera quadrada, des d'on es dominaven els indrets de la batalla, havia estat reforçada per l'exèrcit, amb la contribució obligada dels obrers de Sant Joan i Castellfollit de la Roca i dels propietaris dels bous i les carretes que van requisar per transportar-hi les pedres. Durant un temps la fortificació serví com a punt telegrafia òptica.

Un grup d'avançada format per un centenar de soldats i un coronel, va poder-se escapar cap a França. Uns dos-cents varen poder arribar a Olot, on varen donar la notícia. Diu que aquests soldats, en la seva fugida, van passar per el Vilar de Castellar de la Muntanya, en veure les galledes d'abeurar els porcs s'hi van llançar per apagar la set que els cremava el coll.

El camí que havien seguit els soldats estava ple de morts i ferits. En aquella època de misèria: feia temps que soldats i carlins s'emportaven queviures i diners de les cases, les dones i homes de la rodalia van sortir a despullar els morts i els ferits per agafar-los la roba. Alguns ferits van morir de fred i d'altres van ser rematats a cops d'aixada.

D'aquella feta, un home de Sant Joan les Fonts es guanyà el nom de trencaclosques. Les males veus asseguren que amb els diners que va prendre als soldats es va fer una casa. A la sortida del sol segons la veu popular, el sometent va sortir a reconèixer el camp de batalla i va acabar amb una nit de saqueig i robatori.

Els soldats morts i nus foren carregats amb carretes i traslladats al cementiri de Montagut, on varen sepultar-los en una fossa comuna.

Els carlins varen obtenir un 150 cavalls, 2000 fusells, 4 canons, 1800 presoners i una caixa amb 70.000 duros, que va desaparèixer. Unes velles explicaven que els soldats que portaven el mul amb els diners van ser atacats, cosa que provocà que el mul caigués en un barranc.

Els soldats van fugir per salvar la vida. Després els carlins preguntaren al propietari del Puig si sabia on havia caigut el mul. En Puig callà i es diu que quan pogué recollí els diners i se'ls quedà. D'altra gent, assegura que el general Savalls es quedà amb els diners.

Immediatament després de la victòria un emissari carlí va travessar al galop Sant Joan i la Canya. Poc més tard l'exercit carlí, amb els presoners va travessar els pobles de Sant Joan i la Canya en direcció a Olot. Els carlins es van passejar per davant de les muralles de la ciutat que tantes vegades els havia rebutjat i es van dirigir a les Preses. Joan Deu, assabentat de la derrota i de la caiguda de la I República, va deixar la ciutat que es va rendir.

*******

El de 17 de març de 1874, el cel lluïa blau; només alguns núvols esfilagarsats sortien per sobre del penell del temple de Sant Esteve. Uns nois estaven asseguts a la barana. Era dia d'escola però tant se'ls donava: tothom estava pendent del que passava. Les escales del temple també estaven farcides de gent, així com els balcons, i les entrades. Només hi havia un pas estret enmig dels carrers per donar pas als que s'acostaven al só de les cornetes.

Un redoblar de tambors es va afegir als clarins i cornetes, de manera que els pits de la gent es van inflar d'emoció. El primer que es va veure era la senyera dels carlins, la creu de Sant Andreu, vermella sota fons blanc, desplegant-se triomfal en senyal de victòria. La sostenia un noi de tretze anys ros i amb els ulls blaus. Després venien els músics, vestits amb gecs vermells, calces granes i boina .

Per sobre d'ells es veia, muntat sobre cavall, el general Francesc Savalls, amb el cap aixecat i l'esguard desafiant. Vestia uniforme blau marí, amb capa blanca i la gran boina blanca tombada a l'esquerra amb una gran borla daurada que li queia per sobre les muscle.

La seva imatge era la d'un cavaller antic i en els seus ulls es reflectia l'orgull dels cavallers dels temps de l'antic regne d'Aragó. Portava estrella, banda de l'ordre de l'ordre de Carles VII i de la cintura en penjaven dos sabres el seu i el del general vençut.

Al seu costat amb el cap cot sobre un cavall negre el general republicà, Eduard Nouvilas passava la vergonya dels presoners. Tot darrera els voluntaris del Batalló de Girona amb jupes vermelles, boina, sabre llarg i fusell Berdan caminaven orgullosos. Al final del seguici venien els presoners desarmats, despullats de les seves pertinences més valuoses.

Alguns caminaven descalços, a d'altres els faltaven peces de roba i en tots se'ls marcava en el rostre l'angoixa de la incertesa. A la nit van haver-hi festes i balls, en el decurs del ball un espia informà que un desertor de la carlinada que havia assassinat el comandant, Josep Vallestil, s'havia casat amb la filla de l'alcalde de Palau de Montagut. Savalls digué que volia aquell home per afusellar-lo amb els Voluntaris de la Llibertat de Tortellà que havia pres a la batalla del Toix.

Comentaris

  • neret | 27-11-2005

    després d'haver estat a la garrotxa, encara trobo més interessants els teus relats, perquè puc situar-me als escenaris que descrius.

    Aquest el trobo molt més històric que novelístic, molt ben ambientat i amb molta informació (per l'extensió que té potser massa, costa seguir-lo!). Però com sempre ens trasllades a l'época que descrius. Una queixa, a veure si ens repassem els relats, que en aquest t'has deixat la "l" de "general" al títol.

    Apa, fins aviat!! :-)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: