Recta final

Ficà quarta en sortir de sa curva. Tenia uns dos-cents metres abans de sa següent. Va aprofitar per estirar es braç enrere i pegar manotades damunt es seients; va tocar es maletí de sa feina i es regal embolicat per na Greta, pero no era això lo que cercava. Cent metres. Va repetir s’operació amb més ímpetu, doblegant es cos en una postura forçada. Va roçar lo que cercava amb sa punta des dits. Cinquanta metres. Se va estirar una mica més, lo màxim que trenta anys d’abandonament físic permetien. Arribà a fer pinça amb dos dits i estirar-ho fins poder-ho agafar. Va aixecar es peu de s’acelerador i va agafar aquella curva a la dreta. Tenia uns cinc-cents metres ara. Va mirar sa seva presa, una bossa de Bugles 3D amb gust a formatge i bacon vulnerable, com una cria de ñu arraconada després d’una carrera pes Serengueti. Sense cap compassió va obrir-la amb ses dents pescant un parell de patatilles només amb es morros, mentre sa polsina formatge/bacon s’estenia per damunt es seus calçons.

Se va espolsar i va veure com es glutamat en pols ara queia fins s’estora. ‘‘Es cotxo també té dret a tastar-ho!’’ va pensar. Dins es racons més místics de sa seva ànima sempre havia cregut que un parell de milers d’anys abans hauria estat un gran animista. Va mirar el cel, feia un bon dia allà, domés un parell de niguls, encara que tan enfora que podien ser ja dins la mar.

Va tirar sa bossa de patates damunt es seient des copilot i va agafar es mòvil. Encara que sa carretera fos una distracció, va arribar a escriure es missatge: ‘‘Ja sóc de camí. Esper que estiguis preparada per aquesta nit’’, seguit de una careta que donava una besada i sortia un coret i d’una que feia s’ullet i treia sa llengua. Se sentia un seductor incomparable. Amb això des missatgets es joves se devien inflar a follar, pensava. Va pegar una altra grapada de patates i se les va ficar totes dins sa boca. Repassava mentalment es catàleg de postures sexuals contingents quan li va sonar es mòvil. Era un número que no coneixia. Va despenjar, va posar s’altaveu i va deixar es mòvil a un foradet que tenia davall sa ràdio. Una forta senyal d’estàtica sonava.

- Si digui.
- Bones tardes! És vostè en Josep Lluís?
- Sí, sóc jo. Amb qui estic xerrant?
- Amb sa mort.
- Com que sa mort?
- Sí, ja sap, túnica negra, constitució esquelètica, gatzoll…
- Escolti, no estic per bromes jo ara.
- No és cap broma, és un tema molt serio aquest, necessit que vostè me faci un fav…

En Josep va penjar. Quina classe de cridada era aquella? De nin feia bromes telefòniques distintes. D’es d’una cabina demanava si rentaven roba allà i quan deien que no els hi deia bruts abans de penjar. Pero això no havia sonat com un nin. Aquella estranya interacció el va deixar ansiós. Va ficar-se dues grapades de patates a sa boca i va encendre sa radio. Posà sa seva emisora de radio preferida ‘‘Rock Mega fm’’. Sa radio escopia explosions, helicopters i sirenes de policia, seguit de ‘‘rock mega fm, para mega machos’’, un rugit de lleó, una metralleta, una veu molt viril diguent ‘‘tu emisora más rebelde’’ i acabava amb dos trens en colisió frontal. En Josep Lluís va alenar fons tranquil. Sonava Wonderwall de Oasis.

Es mòvil tornava a vibrar, pero no el va agafar en veure que era es mateix número. Devia ser un sonat d’aquests típics que se dediquen a telefonar a sa gent, millor no contestar. Ja més tranquil, per sortir de lo habitual, va prestar atenció a sa carretera. Anava cap a Son Mesquida pero encara no havia arribat ni a Montuïri. Ja havia fet aquell camí moltes vegades. Per això arribant a sa rotonda on es cartells posaven ‘‘Algaida/Llucmajor’’ li va sorprendre que posàssin ‘‘Josep Lluís/Agafa’l’’ i que es de Manacor posàs ‘‘No vaig de bromes’’.Sa mandíbula li va tremolar. No va esperar a mirar què posava es de Pina/Lloret perque li hagués pegat un infart.

Es mòvil no deixava de vibrar pero no s’atrevia a agafar-lo. A sa radio en Liam Gallagher cantava es segon vers quan una veu va interrompre s’emissió.

- Josep Lluís agafa es mòvil. Te necessit. Josep Lluís agafa es mòvil. Te necessit. Jos…

Es pobre home més acollonat que mai va provar d’apagar sa ràdio, pero no va poder. Seguia encesa per molt que pitjàs es botó. Sentia vibrar es mòvil com si el tengués dins es cap. Va pensar en tirar es mòvil per sa finestra pero li havia costat més de mil euros. Domés tenia una manera de fer que aturàs. Va despenjar. Tornava sa estàtica.

- És cert que és sa mort vostè?
- Sí, jo mateixa.
- Estic mort?
- Què ha d’estar mort! Si ho estàssiu no estariem xerrant ara mateix.

Tenia sa raó, pero no sabia si donar-li.

- Mai hagués pensat xerrar amb vostè. No sabia que xerràs es mallorquí.
- També moren persones de Mallorca.
- Bé, supòs que sí.

En Josep lluís seguia conduïnt mirant es mòvil a cada silenci. No sabia què estava passant. Sa mort, per sort, tenia experiència en situacions incòmodes.

- Escoltau, sé que això és estrany, pero heu de sebre que també és poc usual per jo. T’importa si te tract de tu? T’estic cridant perque vaig cometre un error i necessit un favor.
- Quin error?
- Mira, cada cinc mil anys noltros deixam d’existir. És així perque sa nostra ànima pugui descansar també. Lo que passa és que jo cercava un relleu que fos capaç de fer aquesta feina.
- Jo? Sa nova mort? No sé si…
- No, no, no - El va tallar bruscament. - Es relleu ja el tenc. Es cas és que tenia ganes de conèixer-la, i quan vaig anar a veure com anava ella jo tenia cita amb tu.
- Què vol dir cita amb jo? Que jo…
- Que t'hauries d’haver mort fa una setmana.

Un silenci dens va omplir es cotxo. Sa mort va tornar a xerrar primer.

- Escolta, no vull que pensis que sóc poc profesional, jo me prenc molt en serio sa meva feina.
- No és això lo que me preocupa ara!- En Josep Lluís tenia por i estava emprenyat, com un bou a una plaça de toros. - Què vols que faci jo? Jo estic viu! I pens viure fins dir basta!
- Per això te cridava, perque necessit un favor teu.
- I quin és?
- Que estampis es cotxo i te matis.

En Josep va fotre un cop de puny a n’es volant. Es clàxon va fer un amago de sonar.

- Joder! I encara t’hauré de fer sa feina!
- Per això és un favor. Me podries anar adelantant es tràmit.
- Mira, jo avui tenc plans. No pens fer una merda. Si vols res vina tu.

Sa mort va amollar una rialla lenta, greu, cavernal.

- Ai estimat, si sempre m'has duit damunt.

A n’en Josep Lluís se li eriçàren es pèls des cotrell. Sa mort va seguir xerrant.

- T’en recordes de quan te va deixar sa teva dona? Quan vivíeu a n’aquell apartament per Cala Major.
- Me cagondena! Què pinta ella aquí?
- Ella ja havia partit des pis, aquell vuitè. Va venir un dia a dinar, quan encara feia mal deixar-vos de voure.

Ja sabia què hi pintava ella.

- En partir ella vares guaitar per sa finestra, veient com se ficava a n’es cotxo i arrancava carrer amunt. Mirares per avall. Es cotxos pareixien de jugueta. ‘‘Què fàcil seria’’ pensàres. No ho haguéssis fet, pero que fàcil hagués estat en aquell moment. Inclinar-te un poquet cap endavant domés.

En Josep Lluís se n’enrecordava perfectament. Sa mort no callava.

- T’en recordes poc més d’un any més tard? Des pedal que vares agafar? A s’aniversari des teu amic Xim, allà a Andratx. No podies fer dues passes seguides. - Estaves convençut d’arribar a ca teva i fer-te un entrecot que tenies a n’es congelador. Saps que haguès passat si no t’haguéssin llevat ses claus des cotxo? Dus molta estona amb aquesta voluntat de llevar-te d’enmig. Ara mateix casi me fas córrer per una bossa de patates. T'estic donant s’oportunitat de fer-ho.
- Mira, t’entenc. Abans estava a una mala situació, d’acord? Podries haver fet sa teva feina llavors i no t’hauria llevat sa raó. Pero per què ara? Ara estic amb una dona i mos estimam molt.
- Aquella a qui li treus trenta sis anys? Quantes coses li has de comprar cada setmana per convèncer-te de que no s’avorreix de tu? De què xerrau? Pots ser sincer, no vols estar amb ella, domés te la vols follar. I a vegades ni això. Sempre estàs empleant sa paraula ‘‘amor’’ com si fos una eina. Perquè vols que t’estimin si tanmateix quan ho fan no ho valores? Pensa amb sa teva filla. Què saps de sa seva vida? Quin temps fa que no t’atreveixes a cridar-la?

Una llàgrima li va tacar es calçons de fil.

- No li ha faltat res mai a ella.
- No clar que no. Ha tengut una figura paterna excel·lent amb es seu padrastre. Li has pagat sa seva enginyeria i es màster. I la vàres convidar a sopar quan se va graduar. Des de llavors què? Vas a veure una al·lota de vint-i-sis anys i no es ella. No te fa vergonya?

En Josep Lluís aguantava es volant.

- Tot lo que tenc serà de sa meva filla. Serà es meu darrer regal. Es pis des Portitxol, ca sa padrina a Caimari, es doblers des banc. - Va veure es compta-quilòmetres.- Aquest cotxo…
- És un bon cotxo - va dir sa mort.

Va mirar es Bugles 3D formatge-bacon a n’es seient des copilot. Més endavant si no girava, un pi.