fugacitat

Una taula rodona amb estovalles de lli. Cinc plats, cinc copes, cinc persones convidades a compartir una estona agradable. Has perseguit aquest sopar durant molt de temps, i finalment has aconseguit quadrar tots els horaris i alinear tots els planetes per fer possible la trobada. Cinc persones que es coneixen perfectament però que no han compartit mai una copa de vi, una mirada perduda, un somriure sonor.
No sabia si venir. No sabia si allò era el que em convenia o bé valia més seguir parlant en la distancia, lluny de la pressió física i les mirades directes. Però has insistit tan que m'has convençut. No hi tinc res a perdre. He arribat tard, sabent que seria l'última, sabent que no tindríem un moment per estar sols, sabent que la presencia dels altres em protegiria d'algunes converses que no es poden tenir en públic. I quan he arribat ja hem començat a sopar, asseguts estratègicament en una taula rodona que sembla més petita a mesura que passen les hores. Somric perquè em sento bé, perquè vaig oblidant la pressió que em suposava tenir-te davant abans d'engolir dues copes d'un vi negre excel·lent, escollit a l'atzar, que s'encarrega d'anar suprimint totes les barreres i dubtes que suraven en l'ambient. M'he passat bona part del sopar parlant i rient amb el noi que seu a la meva dreta. Potser és el que menys coneixia, però tot i així estava convençuda que era una persona amb qui es podien compartir moments de rialles i mirades de complicitat. Una persona amb qui he mantingut converses més enllà dels temes més inconnexos, més enllà de la curiositat per conèixer la vida d'una persona, converses que t'obren la ment i els sentiments sense adonar-te'n, com una copa de vi negre excel·lent, escollit a l'atzar.
Ens observo durant un instant i comprovo que l'estratègia del vestuari ha funcionat per tots de manera equivalent. Tots ens hem arreglat de tal manera que no es notin les nostres intencions, però malgrat tot, les nostres vestimentes deixen evidència de la perspicàcia de la situació, de la voluntat de deixar entreveure el que cadascú considera que pot mostrar. La conversa va pujant de to, irremeiablement, amb somriures furtius i més d'una cara sufocada. La intimitat de cadascú és la millor arma d'atac en aquestes situacions. Arriba un punt en què decideixo anar al bany, necessito asseure'm a l'ampit de la banyera i respirar profundament, per tal d'assegurar-me que encara tinc el control de la situació, que no estic abaixant la guàrdia i que encara puc mantenir el ritme fins al final de la nit. Mentre m'aixeco, deixant el tovalló damunt la taula, el noi que seu a la meva dreta diu a ple pulmó i entre rialles ‘no tardis que et trobarem a faltar, i ni se t'acudeixi cordar-te aquest botó perdut de la brusa, que la festa perdria la seva gràcia'. Somric i li faig l'ullet mentre em dirigeixo cap al passadís.
Davant de la porta del bany hi ha una fotografia teva. No la veig amb claredat perquè no he trobat l'interruptor de la llum, però de seguida m'adono que ets tu. Devies tenir uns cinc anys i somreies amablement a la càmera d'un desconegut. Has canviat molt, però no has perdut aquell aire picaresc adorable que desprèn la fotografia. Somric i continuo buscant l'interruptor. I trobo una mà, la teva mà. Alço el cap i et veig somrient amb la mà a l'interruptor a punt d'il·luminar l'escenari de pròxima seqüència. ‘Potser és cert que hi veus perfectament a les fosques, perquè ja és casualitat que no hagis topat amb cap dels objectes que t'has anat trobant fins ara'. Entro al bany somrient. És una sala blanca i endreçada. Fa olor de perfum masculí, el teu perfum, que delata els moments previs a la trobada d'aquesta nit. Em tombo per tancar la porta i et veig, mirant-me des de l'altra banda del marc, amb la curiositat del que observa el comportament d'un animaló en un ambient desconegut. Empenyo el pom de la porta i en aquell moment m'agafes pel canell. Entres al bany i dius ‘només et volia demanar una cosa'. Sento que una pressió se m'instal·la a la boca de l'estómac, que el cor comença a bategar més de pressa, que el color de les meves galtes puja de to a cada segon. Intento respirar profundament però l'aire surt entretallat dels meus pulmons. Miro a terra intentant buscar un punt a l'atzar que em doni temps i força per recuperar la calma. Sento la teva mà a la meva barbeta. Alço la mirada lentament, amb el temor de trobar-me amb els teus ulls negres. Són mil·lèsimes de segon que donarien per escriure un llibre sencer, pàgines i pàgines carregades de nerviosisme i desig contingut. Alço la cara i et demano què vols preguntar-me. Les nostres mirades s'han trobat en un moment etern. Em mires fixament, amb aquells ulls negres que porten tan sols una paraula escrita: perdició. ‘No em cal preguntar-te res, ho veig en els teus ulls'. Empenys la porta del bany suaument mentre jo em faig enrere, buscant refugi en l'ampit de la banyera. T'acostes i dirigeixes la teva mà al boto estratègicament descordat de la meva brusa blanca, un botó que obre les portes del meu interior, dels meus desigs més incontrolables. Abaixes la mà i descordes el següent botó. Tens les mans fredes, glaçades, i el contrast de temperatures em recorre tot el cos.
Somrius calmadament mentre abaixes les mans cap a la meva cintura. Sento que les cames em flaquegen, tinc la sensació que perdré l'equilibri en qualsevol moment, però les teves mans em subjecten fort i llavors torno a sentir l'olor del teu perfum. Descordes suaument la meva roba interior amb l'habilitat de qui té un historial dilatat. Acostes els teus llavis als meus pits i els recorres suaument, gairebé imperceptiblement. Et comences a descordar la camisa amb la calma de qui vol mantenir aquells moments fins l'eternitat, amb aquella lentitud que m'entretalla encara més la respiració. I m'abraces, també lentament però amb la força de qui es juga la vida sencera en aquell moment. I després tot es precipita.
Comencem a besar-nos amb passió sense límits, recorrent amb les mans cada centímetre del nostre cos, amb la pressa de qui té por que tot això no sigui més que un somni. I somriem, somriem infinitament perquè tots dos sabem que aquell moment tan esperat, aquell moment que tots dos creiem que no arribaria i que hem provocat magistralment, perdurarà en la nostra memòria mentre visquem. Sentim de fons els crits de l'altra noia dient que no pensa parlar de temes personals. Ens aturem i somriem. És evident que no ens troben a faltar i que la conversa de l'altra banda ha continuat el seu camí sense adonar-se que dos dels seus membres han decidit portar-la a la pràctica. Miro al mirall i ens veig a tots dos nus, abraçats, precipitats i desbocats, reflectits en una superfície muda que ens observa amb complicitat.
Els nostres llavis calents es van fonent en petons perfectes que només s'aconsegueixen amb la casualitat del temps. Dues boques desconegudes que encaixen a la perfecció. I la teva mà recorrent la meva esquena, i la meva mà perduda entre els teus cabells negres, i els nostres cossos plens de desig buscant un acoblament perfecte entre un mobiliari que no ha estat dissenyat per a aquestes situacions. M'empenys damunt del moble del bany i m'observes. Nua, transparent, sense límits ni barreres, sense condicions ni sentiments de dependència que puguin enfosquir la sexualitat del moment. T'acostes i amb un moviment ràpid però etern entres en el meu interior, et fons en el meu sexe amb la delicadesa de qui no vol espatllar res, de qui vol fer que aquell moment marqui les nostres existències.
I fem l'amor, silenciosament, amb les pupil·les dilatades i els llavis ardents. Amb moviments descompassats que augmenten el plaer, amb canvis de velocitat i aturades per mirar-nos al fons dels ulls. I ens veiem reflectits en el mirall i somriem. És una imatge que tots dos ens havíem imaginat, una imatge que intentàvem mantenir tancada sabent que era un impossible, que només era un desig incontrolat amb poques probabilitats de realitzar-se. Ens tornem a mirar als ulls i tu pronuncies el meu nom, lentament mentre endinses els dits en els meus cabells rinxolats. El meu nom sona sexual quan ets tu qui el pronuncia. Entrellacem els dits amb complicitat i sentint com les mans són tan sols una petita part del que tenim entrellaçat en aquell moment. Sento com empenys dins el meu interior, obrint les portes del plaer més amagat, recorrent els meus pits amb els llavis i amb les mans relliscant per las meves cuixes. Recorro les teves espatlles amb els llavis i passo els dits per la teva esquena, recorrent cada punt del teu tors, somrient interiorment amb els ulls tancats i l'ànima oberta de bat a bat. Respiro incontroladament, intentant reprimir els gemecs de plaer, prement les mans contra el mirall, mossegant-me el llavi inferior, mentre sento que s'acosta un moment de plaer extrem, prohibit, inimaginable pels que resten a l'altre cantó de la porta.
I quan arriba el moment, m'estrenys fort contra el teu cos, t'atures i em mires als ulls. Cap dels dos pot imaginar el que sent l'altre, però conscients del que sentim cadascú, deixem anar una alenada d'aire sonora, continguda fins al límit del que és permès, sentint la palpitació del cor de l'altre i sabent que segurament, acabem d'acomplir un dels desigs que més ens ha perseguit durant aquests anys.