BOGERIA

Fa tant temps que els dos estats estan en guerra que ja no recorden perquè. Les armes modernes els han convertit un immens camp de batalla i la riuada de víctimes no té aturador: vells, dones, criatures i, també, soldats. Els míssils creuen el cel en totes direccions i cauen bombes sobre tota mena d’objectius: escoles, hospitals, mercats i, també, trinxeres i casernes
.
La Vida s’arrossega d’un cantó a l’altre, incapaç de provocar una il•lusió; ni tan sols un somriure. Amb la dalla ja oscada, la Mort va atabalada sense donar l’abast a tanta feina. Exhausta, s’asseu sobre un munt de runa, la dalla a terra, els colzes sobre els genolls i el cap repenjat sobre les mans. Aclaparada, pren la decisió de no matar més. Res més esgarrifós que una guerra sense morts. Els camps de batalla queden sembrats de soldats ferits i mutilats que demanen auxili amb udols esfereïdors. Sota les runes, amb els cossos masegats, la gent clama perquè el suplici s’acabi. Els hospitals són plens de moribunds que no moren. La tragèdia arriba a sacsejar la raó dels governants, però el seu ego envanit i intransigent no els permet afluixar.

La Vida, que sempre ha pensat que les il•lusions i somnis que aconsegueix estimular amb molt d’esforç duren poc, ara es dona per vençuda. Necessita la Mort. La troba encara asseguda a la runa amb la dalla a terra. Comenten com sortir de la situació, però s’ho miren des de punts de vista diferents. La subjectivitat de la discussió desemboca en el terreny particular. «Si jo no hi fos, tu no series necessària» diu la Vida. «Si no hi fos jo, el que tu fas perdria tot el sentit» replica la Mort. Quan la Vida s’adona que no arribaran enlloc li diu: «Si comences pel de dalt de tot, un de cada bàndol, o uns quants, en un no res aquesta bogeria s’acabarà i després, tu i jo, tornarem a la feina amb calma». La Mort arqueja les fileres de dents insinuant un macabre somriure, guinya la cavitat esquerra i s’ajup per agafar la dalla i una pedra d’esmolar.