Temps de xocolata

Un relat de: BlauFosc

Temps de xocolata
fet d'amargor dolça
fet de melangia tendra
arraulit al voltant
de la paraula absent

Tardes de sofà i gelat
tardes a l'espera del no res
fitant l'agulla del rellotge
a l'esguard de la incertesa...
...que la nit et durà.

Comentaris

  • temps en versos...[Ofensiu]
    Noia de vidre | 26-04-2007 | Valoració: 10

    amb ulls clucs encara sento el titubeig de les paraules...
    m'ha agradat força!
    un peto

  • Capdelin | 04-11-2006 | Valoració: 10

    poema en blanc i negre... poema en la penombra on la llum i l'ombra són amants...
    Versos relaxants, amagant en l'esquerda dels mots, grams de melangia i espera...
    Escrius amb misteri, deixant-li al lector interrogants de llum...
    una abraçada

  • Vols dir?[Ofensiu]
    Xocolatina | 27-10-2006 | Valoració: 10

    Al teu poema he trobat paraules molt dolces i d'altres molt amargues, però sobre tot m'he sentit bé i cómoda, em puc seure al teu costat al sofa, resulta acollidor per arraulir-se fins que la nit ens porti el descans o la foscor o ...

    Una llepadeta per a tu,
    Xocolatina

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de BlauFosc

BlauFosc

36 Relats

88 Comentaris

51014 Lectures

Valoració de l'autor: 9.49

Biografia:
13 de Maig de 1975.

Com eren aquells anys? diuen els més vells d'aquest lloc, que al tardofranquisme es vivien aires de llibertat, les manifestacions eren ja costum i la seva inevitable dissolució pels grisos amb corredisses i cops de porra eren el seu final. En tan esportiva atmosfera el país se sumia en la crisi del petroli, provocada quan els que tenien i encara tenen l'aixeta del petroli van decidir tancar-la... fets històrics posteriors protagonitzats per aquells que més fan servir aquesta substància viscosa van assagurar que no es tornéssin a repetir crisis com aquella. L'atur era galopant i mentrestant un munt de partits politics sorgien camuflats en forma d'associacions o ja sense camuflatge, a l'exili.

Diu una llegenda força extesa que qui més qui menys va correr davant dels grisos, qui més qui menys era comunista i qui més qui menys que fos jove creia en l'amor lliure. Un, en la seva ignorància, pensa que les coses eren sensiblement diferents... que qui més qui menys hauria volgut tenir els pebrots de correr davant dels grisos, qui més qui menys lligava a l'universitat dient que era comunista i recitant a Marx, i que qui més qui menys creia en l'amor lliure imaginant el veï o veïna del davant tot practicant maniobres manuals o digitals. Això si, l'església, després d'un munt d'anys d'immobilisme amb honrosísimes excepcions, intentava sortir del sopor general del país i començava a manifestar-se tímidament en favor d'algun tipus d'apertura. Però, si no vaig errat, al règim li quedaven municions de la guerra civil i abans de la meva aparició i abans també de la desaparició de l'esmentat Francisco, encara executaria alguns condemnats a mort.

I en aquesta salsa, vaig arribar jo.

Per aquells que es vulguin posar en contacte amb mi:

1MES1IGUALA3@telefonica.net