INTROSPECCIÓ D'UNA ESTRELLA DEL ROCK

El so embolcallant dels instruments pujats de decibels i els crits del públic l’embriagaven durant un parell d’hores després del concert. Les pupil•les es dilataven, els pòmuls es tornaven rojos i un somriure perenne s’encastava en el seu rostre. El cor li bategava a mil per hora i l’explosió de sensacions era summament excitant. Deu tot poderós. Deu omnipresent. Adorat, amat, recordat, somiat, idolatrat, desitjat, qüestionat, criticat, odiat.
Després d’unes copes en una sala exclusiva amb la resta de la banda, la tornada a l’hotel era previsible. Les cames li feien figa. Ja no era un noiet de vint anys que tot ho resistia. Sentia l’empipadora pesadesa de les articulacions que li recordava com la vida li havia fet anar a peu fet.
Va introduir la tarja per la ranura metàl•lica de la porta, i el llum verd l’autoritzà l’entrada a la cambra de l’hotel. Una altra nit en una habitació que no era seva. Envoltat d’aromes insípids que no flairaven res.
Va obrir l’ampolla de vi. Un d’aquells caríssims que no sortien ni a la carta de vins de l’hotel. Exclusiu per a ell, un dels líders més carismàtics de l’actualitat. Amb habilitat es va omplir la copa de vi d’aquella sang àcida que provocava un efecte sedant en el seu cos.
Un glop brasejant. Quin gust. Les pulsacions començaven a baixar mica en mica.
Recordava els primers dies de la banda, quan s’ajuntaven tots al local del poble a fer quatre refilets acompanyats de dues guitarres desafinades i un teclat. Érem tan feliços! Somiàvem que ens menjaríem el món a queixalades. Les amigues s’asseien al terra fresc d’aquell local minúscul i entre mig de totes elles, la Marina.
Van començar a tocar a festes on els llums penjaven dels balcons de la plaça, en locals insignificants envaïts de fum i alcohol de segona, i d’allà a petites sales de concert, i a d’altres de no tant petites.
La Marina. Un altre glop. La Marina. El primer dia que es va topar amb els seus ulls a les festes de Gràcia, ara fa cent vint anys, va tenir la certesa absoluta d’haver-se enamorat. Les mans li suaven incontroladament i milers d’éssers diminuts sacsejaven els seus òrgans vitals. Tocat i enfonsat. Llavors, un altre dia, ella li va agafar la mà. I progressivament van arribar les mirades i el petó i després els milers de petons i els fer-se l’amor i els t’estimo.
En aquesta cursa d’obstacles, la banda va anar creixent i fent-se cada cop més coneguda. Concerts aquí i allà. Dies fora de casa, setmanes, mesos... Les trucades nocturnes salvaven l’absència de l’altre i s’havien d’imaginar en la foscor de la nit, suscitant l’escurçament de la distancia a través del fil del telèfon.
Es va posar el pijama i va encendre el televisor amb cent cinquanta canals. Canviava de canal de forma automàtica, sense processar les imatges de la pantalla.
Els contractes amb discogràfiques, els vídeos, les fans de primera fila, l’alcohol i altres substàncies dormitives van anar desdibuixant les faccions de la Marina. Van esborrar la seva olor a nit fresca d’estiu, les seves mans llises, els seus pòmuls enfervorits, els seus ulls verds i finalment, el seu nom.
A canvi, les cançons cada dia sonaven més temps a les ràdios i els concerts estaven plens de gom a gom. L’èxit recarregava les seves vides i no deixava espai per res més.
Ara ho tenia tot. Absolutament tot. Reconeixement, diners, fama, èxit, prestigi i una cambra d’hotel per ell sol i una ampolla de vi i una televisió amb cent cinquanta canals, i res. I res de res. Quaranta anys i res. Un res absolut que canviaria sense dubtar ni un sol segon per una mica de tot. Una mica d’allò que tenen els altres. Una mica d’allò que ja no recordava. La vacuïtat del seu interior l’espantava. És això el que sempre havia volgut? Era aquesta la vida que havia desitjat quan encara tenia la cara plena de grans i milers de pardals voleiaven el seu cap? Buit com la figura més petita d’una família de nines russes.
De sobte, el seu telèfon mòbil trencà el fil conductor dels seus pensaments. Agafà el telèfon, i llavors les seves mans començaren a suar d’una forma incontrolada. Sentí esperança i joia. A la pantalla, un nom que emergia del calaix de l’oblit: Marina.
I el lleó s’agenollà davant l’ovella i suplicà perdó.