Viaranys

Un relat de: pèrdix

Preàmbul

Val a dir, com a preàmbul, que sóc una persona amb clara tendència cap a la solitud torturada, dipositaria d'un esperit contemplatiu, poc decidit, d'una timidesa profunda disfressada amb raptes d'extraversió puntuals i que tendeix a escollir el badar i deixar-se portar enfront del decidir i l'actuar, l'autocompasió enfront la superació personal, l'estranyesa introspectiva cap a un mon que intueixo perillós enfront de l'aventura alliberadora que eixampla l'esperit. Desprès de molts anys desesperats d'enfrontaments continus amb el substrat que forma el meu caràcter, de voler trencar amb el cap els amples murs on em limita la personalitat, d'intentar quadrar la munió de cercles viciosos cerebrals, he arribat a un agradable armistici que sembla, i ho dic amb la boqueta molt, molt petita, un tractat de pau.

Aquesta guerra m'ha forçat a lluitar en diferents camps amb resultats, en molts casos, estèrils. Un dels fronts el descric, de manera succinta, lleugera, hiperbòlica i sense ànims de pontificar, ara mateix aquí a...

la qüestió

Quan la vida em permeté assolir un nivell adquisitiu superior al que marca la pura subsistència, vaig decidir que havia arribat el moment de començar a conèixer mon, aquell mon inabastable, bell i paradoxalment feliç que em cridava des de les fotografies de les agències de viatge, des dels documentals de la tele, des de les revistes especialitzades.

Tenint en compte les opinions alienes i fent cas d'allò que es dona com a dogma, creia que viatjar podia ser el mitjà que m'ajudaria a superar les múltiples mancances exposades al preàmbul. Sembla un fet demostrat que conèixer mon i altres cultures fa, no sabia ben bé com, canviar de soca-rel el substrat vital i es pot començar, de manera automàtica, per art de màgia, a veure-hi clar el sentit de tot plegat. Com a mínim això em semblava entendre.

La primera visita a un país llunyà, no importa quin, el vaig fer en un viatge organitzat. No va ser el que buscava. En deu dies vaig fer quilòmetres i quilòmetres pujat a tots els mitjans de transport imaginables, des de l'avió, passant pel vaixell i acabant per l'ase. El país, tan variat, es va convertir als meus ulls en una mena de sessió de diapositives de qualsevol viatge d'un amic, ja que els canvis d'emplaçament natural, de monument, de mercat, de folklòric grup humà, es feien amb una rapidesa esbojarrada.

M'interessa força la història i la ruta, malgrat tot, em va satisfer en aquest sentit. Però allò no canviava en absolut el meu estat d'ànim i semblava que tampoc els dels meus companys de viatge. Des del moment que vam sortir de l'aeroport de Barcelona, la crítica es va convertir en el tema de conversa predilecte. Es criticava l'hotel, el guia, els botiguers, el majorista, el minorista, les excursions, l'avio, l'autocar, el vaixell i l'ase, els horaris, les carreteres, els carrers, els nadius, l'estat del país, els costums, la cultura, la calor, el fred, la humitat, l'absurd i l'evident. I tot, sempre, emprant el deix superioritat occidental, d'aquests nous pobres rics amb la vida hipotecada en mans del banc en què ens anem convertint a poc a poc.

El contacte amb la gent del país es reduïa als espavilats que entabanaven als turistes, respectable ofici universal típic de zones massificades i, al límit de l'absurditat, els empraven com a mostra representativa que definia a la resta d'habitants del país i/o la raça, podent, així, donar una coartada fiable als prejudicis que portaven a la maleta. Sorprenentment, a la que rascaves una mica, qui més qui menys havia recorregut mig mon d'aquesta manera. "Conèixer altre països ajuda a comprendre que tots som iguals..."- deien, com si a l'era de la comunicació, a l'era del ADN, de l'anàlisi genètic, calgués moure's massa per a arribar a aquesta lúcida conclusió- "... i que com a casa no s'està enlloc". Quins collons!

A la tercera discussió amb el gruix del grup, em vaig enfilar a dalt d'un sorrut mutisme des d'on albirava que aquell camí no m'ajudava a millorar. Tot el contrari.

Al següent viatge vaig canviar la tàctica. Plenament xop de la retòrica estimulant, cosmopolita i engrescadora de les guies de viatge i les revistes especialitzades em vaig quedar amb tres conceptes gravats: màxima comú integració a l'entorn, mínima comú interferència als costums i diàleg antropològic. Em vaig convertir en un autèntic rodamón. Un perfecte teòric rodamón.

Lluitant aferrissadament contra la meva naturalesa conformada i poruga, descrita més abastament al preàmbul, vaig fer maletes disposat a emprendre un viatge llarg, recorrent un país llunyà, no importa quin, a la recerca de les experiències que m'ajudessin a fer el canvi definitiu del caràcter.

El recorregut pausat i complaent per les restes arqueològiques de la història del país visitat em va satisfer abundosament. Com a mínim al principi. Havia preparat amb amor i dedicació cadascuna de les etapes del viatge i tot va anar de meravella. Monuments espectaculars, ruïnes perdudes, muntanyes colossals, platges virginals, capvespres daurats se m'anaven obrint al davant per a fer-me gaudir, regals d'instants i imatges que per sempre guardaré dins.

Però això no modificava, malgrat la novetat, les sensacions que havia tingut al primer viatge. Dins la fredor inanimada faltava el calor de la gent.

Vaig procedir a integrar-me discretament, recordant les prescripcions dels rodamóns experts, badant per mercats ambulants similars als que tinc al costat de casa meva cada setmana i que mai m'he dignat a visitar, parlant amb maleantes que se m'apropaven amb malèvoles intencions i que, en comptes de desfer-me'n com ho faig aquí, encetava converses que menaven a situacions absurdes i en algun cas perilloses, entrant als barris més inhòspits per vergonya de preguntar i posar-me en evidència. En fi, un desastre que, a base d'experiències negatives, vaig aprendre a preveure i a sortir-me'n airosament.

A partir d'aquell moment quan caminava pels carrers de qualsevol poble o ciutat, amb els ulls mendicava una minsa mostra d'afecte o de complicitat per part dels nadius. Volia comprendre , en un mes, les claus de la seva cultura, jo, que després de trenta cinc anys encara dubto sobre què defineix la meva. Però la timidesa m'impedia apropar-me. Malgrat això, les oportunitats robades de diàleg i barreja sense interferència que m'aparegueren començaven, invariablement, amb tòpics trillats, continuaven amb un dinar a casa de la víctima i finalitzaven amb un silenci expectant on el nadiu acabava rient i jo deprimint-me.

A poc a poc la rauxa que m'havia fet abandonar casa meva quasi a contracor, anava minvant, i el deambular per aquell país estrany s'anava transformant, a passes gegantines, de ritual iniciàtic a via crucis. Els darrers dies, quan ja em pesava com una llosa l'allunyament de l'entorn habitual, el viatge es convertí en un continu deambular per camins solitaris per a evitar les mirades, de passejar-me sota els porxos de les places per por als espais oberts i de corregudes a tancar-me a la seguretat de l'habitació de l'hostal de torn on covava el desencisament i la frustració.

L'infern de solitud desesperada va acabar quan agafava l'avió que m'allunyava d'aquella infructuosa aventura.

Mentre volava de tornada em vaig adonar de què a l'equipatge, a més de la roba, un s'emporta el seu bagatge personal, impossible de deixar a casa, impossible d'obviar i això condiciona de manera absoluta la capacitat d'aprendre i percebre.

I també, de manera secundària, que els miracles no existeixen. Que al viatjar som turistes i prou, no cal enganyar-se. Que cal fer-se il·lusions però parar compte en no convertir-se en un il·lús. Que les guies de viatge, a més de fer-te sentir miserable per no saber gaudir la vida tal i com ho fa l'autor, menteixen més que relaten. Que un no s'ha de creure tot el que diuen, ni tan sols als que diuen que un no s'ha de creure tot el que diuen.

Havent viscut torturat durant anys a causa del meu escàs cosmopolitisme ara, quan viatjo, no sé ben bé quina actitud adoptar. L'estrès enorme que suposa prendre la decisió d'on a anar i com comportar-me m'ha portat a fer, les darreres vacances, un viatge interessantissim des del menjador de casa fins al terrat de la meva finca. M'heu de creure, hi ha una vista immillorable. Mai me n'havia adonat.

Comentaris

  • Paraules precises[Ofensiu]
    Carme Alcoverro | 27-09-2021 | Valoració: 9

    M'ha agradat moltíssim el teu text. Poses paraules precises a sentiments i sensacions que sovint no es verbalitzen, sobretot si venen de persones amb "tendència cap a la solitud", com tu et descrius! Felicitats!

  • viatges absurds[Ofensiu]
    qwark | 04-09-2005

    Magnífic el primer paràgraf amb el qual, com en Barbablava m'he sentit una mica identificat. És un preàmbul que condiciona la resta del relat. Perquè descriu algú que mira, contempla, reflexiona, analitza i acaba per entendre l'absurd. I llavors decideix fugir-ne. Començar un llarg viatge per un món que és a vegades massa gran i a vegades massa petit; a vegades massa diferent, a vegades massa igual. I torna a casa amb la sensació d'haver perdut el temps i també la màgia que creia hi havia en allò que li era desconegut. Canvien els escenaris però no pas l'absurd del qual intentava fugir i resulta que havia estat tota l'estona a la maleta.

    PD: Segueix viatjant. Segueix escrivint. Almenys per tal que et poguem seguir llegint.

  • Genial![Ofensiu]
    BARBABLAVA | 16-11-2004 | Valoració: 10

    Molt bo! He trobat el teu relat molt interessant. Jo que no sóc gaire donat a viatjar, m'ho apunto. Més que res perquè crec que sóc d'un natural semblant al teu.
    Introvertit, i amb poques coses que em motivin al món, segurament quedaré millor a casa que com un figura superposada en una foto d'algun país exòtic (o no).
    M'ha agradat la sinceritat i també el fet que, demostrant un lèxic ric, el relat es fa lleuger, senzill i fàcil de païr.
    T'ha sortit rodó!

  • filladelvent | 14-09-2004

    Què dir que no s'hagi dit ja?

    Felicitats!

  • Olè, perdix![Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 12-09-2004 | Valoració: 10

    T'hi has lluït escrivint el mapa d'aquests viaranys que t'han portat a conèixer i a aprendre tantes coses... Res de posicions absolutistes, "d'això és" o "això no és" definitius. El suc és als matisos. En aquest sentit m'ha encantat la teva conclusió: un no ha de fer cas de tot el que li diuen, ni tan sols d'aquells que li diuen que no faci cas de tot el que li diuen. Relativitzar-ho tot és, al meu mode de veure, saber captar, entendre, escoltar, viure, no obcecar-se, obrir-se i una clara mostra d'intel·ligència. Bravo, doncs, pel que fa al contingut.
    Quan a la redacció, m'ha encantat. Opino el mateix que la Glòria Rosell epl que fa al vocabulari, molt agradable i que confereix aquell toc especial que cal a un escrit perquè sigui llegit. El converteix en amè. També m'ha agradat força la fina ironia que de tant en tant, tot i que a petites dosis, has deixat escapar com aquell que no se n'adona.
    Per últim, hi ha una frase en especial que em fa reflexionar profundament: "Volia comprendre , en un mes, les claus de la seva cultura, jo, que després de trenta cinc anys encara dubto sobre què defineix la meva". La veritat és que tens tota la raó, i estava -estic- tan acostumat a parlar de la "cultura", així mateix, sens més, que poc havia atinat a pensar sobre què s'erigia aquesta cultura o què la componia. És un concepte de límits difusos, el "concepte indeterminat" que em dirien en alguna classe de dret constitucional. Suposo que la cultura és una única font amb una infinita quantitat de brolladors. Però, essencialment, una única font.
    Gràcies i enhorabona de nou, perdix. He gaudit moltíssim amb aquest teu relat.
    Una abraçada,

    Vicenç

  • Gaudint de la lectura![Ofensiu]
    G.R.C. | 10-09-2004 | Valoració: 10

    Et felicito, perdix! M'agrada moltíssim la teva manera d'escriure, amb un vocabulari molt ric i que a la vegada no es fa gens feixuc. És un relat fantàstic!
    Com tu i com la resta de companys opino el mateix sobre viatjar sol i aquesta busqueda de nosaltres mateixos que descrius tan bé.
    Una abraçada molt forta!

  • Qui comenta ja valora[Ofensiu]

    A mi em passa una cosa semblant. Jo sóc molt aficionat a la fotografia i, és clar, a cada viatge feia un munt de fotos,que després, en prou feines he tornat a mirar. Ara, prefereixo fer fotos de l'entorn més proper. Les dels llocs que no em són estranys. I cada vegada vaig acotant més el territori. Darrerament he arribat a fer fotos de les restes de peix que queden enganxades a la paella! No sé perquè ho explico aixó, ara. Potser perquè en llegir el relat he recordat alguns d'aquells viatges.

    Llegir, recordar, disfrutar, pensar, jugar, sempre.

  • M'alegro[Ofensiu]
    pèrdix | 09-09-2004

    de què m'hagueu entès. Com dic al principi del relat no pretenia pontificar ni donar una opinió absoluta. Com li deia en un comentari al Sico. m'agrada portar les coses als extrems, absurds, penso, per definició. I a partir dels extrems induir parlar dels matisos, que són els que tenen més suc.

    Estic d'acord amb en Brumari de què val la pena fer l'esforç de travessar aquests mars d'incomprensió.

    Gràcies a tots. Així dona gust.

    Una abraçada molt forta.

  • Sòlid[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 07-09-2004 | Valoració: 9


    Sòlid puntal, diria jo, Marc Freixas.

    En perdix demostra un estil impecable i amè, com sempre, i el tema és molt interessant. Trobo que molts ens sentim així quan fem un viatge (i anomeno viatge a qualsevol cosa que ens faci moure la vista de la nostra pròpia persona)...

    Us heu referit a mi moltes vegades dient que soc un "referent"...

    Doncs, perdix, jo et considero un autèntic referent, peça bàsica d'aquesta plana.

    Continua escrivint, si et plau.

    Sergi.

  • EXCEL·LENT!![Ofensiu]
    Marc Freixas | 07-09-2004 | Valoració: 10

    El Brumari ja ho ha dit tot, però repetiré una de les coses que ha dit :

    ESCRIUS MOLT BÉ.

    No deixis mai d'escriure perdix, perquè cada vegada que et llegeixo algún dels teus relats,
    em deixes bocabadat;
    crec sincerament que tu ets un dels puntals de relatsencatala.com, tot i que sé que mai m'havia posat a comentar res de les teves composicions ( si no vaig errat ).

    ENHORABONA PEL TEU IMMENS I MERAVELLÓS TALENT!!

    UNA FORTA ABRAÇADA DEL MARC!!!

  • Crec que hi toques[Ofensiu]
    brumari | 06-09-2004

    Perquè - i que consti que no voldria ser pedant - en Rudyard Kipling, un viatger empedreït, en va deixar anar una que podria resumir el missatge del teu relat. Va dir "som illes cridant-nos mentides els uns als altres a través de mars d'incomprensió".
    Crec, però, que val la pena fer un esforç per travessar aquests mars.

    Escrius molt bé, Perdix.

    Brumari

Valoració mitja: 9.71