I miro i parlo i camino i estimo

Un relat de: Jam Malson
Ell creu ser el meu amo.
I amb arrogància i menyspreu
em diu que no em sé veure,
perquè més enllà dels seus ulls
la meva mirada és cega.
I em diu que ningú no m’escolta,
perquè més enllà de la seva llengua
el meu parlar no té sentit.
I em diu que no em sé trobar,
perquè més enllà del seu camí
el meu destí és enlloc.
I em diu que no sé estimar,
perquè més enllà del seu cor
el meu amor és estèril.

I jo miro i parlo i camino i estimo,
i tanmateix, em diu
que més enllà de la seva vida,
la meva existència no em pertany.

I m’ho diu mentre jo em revolto
contra els seus rancuniosos ulls
d’on mostra la fúria d’un sentir malsà.
I m’ho diu mentre em revolto
en contra del seu camí anorreador,
que sota la forçada uniformitat
d’una aspra pell de brau,
l’única raó és ocultar la por
de quedar-se sol.

Comentaris

  • S'enten[Ofensiu]
    Taller de narrativa | 05-10-2017


    S'enten perfectament. A part que quan es tracta de poesia no cal desxifrar tot els significats, sovint et colpeix sense saber ben bé perquè.

    Felicitats.

    Lluís

  • Perquè tot quedi clar[Ofensiu]
    Jam Malson | 05-10-2017

    D’entrada haig de dir que segurament alguns signes de puntuació mal col·locats han provocat que no m’hagi explicat prou bé en aquest poema. És del tot cert que un signe de puntuació en mal lloc pot canviar el sentit d’una frase o d’un concepte. Per tant, en aquest sentit entono un mea culpa.

    Dit això, crec que és obligació meva explicar què volen dir tantes paraules juntes arrenglerades en una sèrie de línees:

    En aquest poema hi ha dos protagonistes: “Ell” simbolitzant Espanya (com l’expressió de la idea uniformadora i indivisible), i “Jo” simbolitzant Catalunya (com l’expressió d’un poble que vol viure en Llibertat).

    En el primer vers, quan dic “Ell creu ser el meu amo”, el que vull dir és claríssim: Espanya creu ser amo de Catalunya. I en el segon vers, quan dic “amb arrogància i menyspreu” també és claríssim: la gran majoria de vegades les paraules d’Espanya envers Catalunya van carregades d’arrogància i moltes vegades d’un insultant menyspreu.

    Del tercer vers fins al cinquè, parlo d’Història. “Em diu que no em sé veure, perquè més enllà dels seus ulls la meva mirada és cega” vol dir que totes aquelles coses que els seus ulls han vist (o creuen haver vist) acaben sent els únics fets vàlids i veritables els quals junts formen la seva història, la Història d’Espanya. I pel contrari, tot allò que és la meva mirada sobre els mateixos fets o d’altres de propis, i que configuren la meva història, la Història de Catalunya, per Ell no compta ni val per a res. Així doncs, segons Ell, l’única manera possible de veure’m és a través dels seus ulls, de la seva Història.

    Des del sisè vers fins al vuitè, parlo d’idiomes. Quantes vegades hem hagut de sentir que el català no és un idioma de ciència, que no és una llengua de cultura, que és un idioma de pagerols, etc, etc? Doncs, “I em diu que ningú no m’escolta, perquè més enllà de la seva llengua el meu parlar no té sentit”, vol dir que, segons Ell, la seva llengua (el castellà/espanyol) és l’única important i en conseqüència la meva parla (el català) ja no cal ni fer-la servir perquè no és útil, a ningú li interessa, ningú no m’escolta.

    Del vers novè fins a l’onzè, parlo de la manera de fer, de la manera de veure la vida, de veure la política, d’organitzar la societat, etc, etc. Ell marca la seva manera de veure, de fer, d’organitzar, marca el seu camí i el fa meu per força. “I em diu que no em sé trobar, perquè més enllà del seu camí el meu destí és enlloc”, vol dir que, segons Ell, el meu camí no pot ser un altre que el camí que dicti Ell. I si no és així, el meu destí (el destí de Catalunya) serà enlloc, és a dir, no sabré fer res sense Ell, com a màxim acabaria perdut flotant per l’espai infinit. Per això, segons la seva visió, sense Ell no soc ningú, sense Ell no em sé trobar.

    Des del vers dotzè fins al catorzè, parlo de l’estimació a la terra. Amb els versos “Ell em diu que no sé estimar, perquè més enllà del seu cor el meu amor és estèril”, estic parlant de Pàtria. I segons Ell, el meu amor ha de ser per a Ell i només per a Ell, i més enllà d’aquest amor incondicional no hi pot haver res de res. El seu cor (com a metàfora de Pàtria) és l’únic mereixedor d’amor. Per tant, la meva Pàtria no pot ser cap altra que Espanya. Si estimo Catalunya com la meva única Pàtria, aleshores, segons Ell, no sé estimar i el meu amor és estèril.

    I és evident que quan en el vers quinzè, dic “I jo miro i parlo i camino i estimo”, el que vull dir és que jo també existeixo (que Catalunya també existeix): i miro (per això faig la meva història) i parlo (per això em serveixo del meu idioma) i camino (per això construeixo el meu destí) i estimo (per això tinc la meva Pàtria).

    I en els versos del setzè fins al divuitè, exposo que Ell, tanmateix, creu que més enllà de la seva vida (utilitzant la seva vida com a metàfora de l’Espanya indivisible) no puc viure (que Catalunya no pot viure). És a dir, que, segons Ell, la meva existència (l’existència de Catalunya) és inseparable de la vida d’Ell (de l’Espanya indivisible). “em diu que més enllà de la seva vida, la meva existència no em pertany”, per tant, no puc decidir sobre la meva existència fora de la vida d’Ell.

    En definitiva, totes les típiques frases que usa una persona maltractadora: “Sense mi, tu no eres res, no ets res ni seràs mai res”. Però el cas més malaltís de la situació és que tot i no respectar-te mentre estàs amb Ell, tampoc s’avé a deixar-te marxar; molt típic. I és que el que vol i fa sentir-lo bé és el fet d’anul·lar-te, d’humiliar-te, de vexar-te i de mil coses més, per no parlar de la violència.

    Per tot, neixen els últims versos de revolta. Em revolto (Catalunya es revolta) contra les maneres rancunioses d’Ell. Em revolto en contra de la seva manera autoritària i uniformadora, sota una aspra pell de brau (Espanya). Em revolto perquè ja fa massa segles que dura aquest malson de manca de respecte i aquest camí d’anorreament, de vegades subtil (“De manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”) i descarada d’altres (“Hay que españolizar a los alumnos catalanes...”).

    I crec, sincerament, que per part d’Ell, en els fons de tot plegat, no hi ha res més que l’ocultació d’una por paranoica a quedar-se sol.

    Però aquesta Espanya uniformitzadora i indivisible ha triat la més dolenta de les estratègies, malgrat no adonar-se’n després de tants segles. Perquè avui o demà, Catalunya farà el seu camí, totes i tots farem el nostre camí. I serà en aquest camí on trobarem algú que realment ens respecti i ens estimi, de paraula i de fet.

  • Responent a Unicorn gris[Ofensiu]
    Jam Malson | 04-10-2017

    Doncs és ben fàcil: Parla de la relació d'una víctima i els seu maltractador. Del maltractament psicològic d'un prepotent que creu ser l'amo de la vida d'una altra persona. I, perdona, però no cal ser massa intel·ligent per saber qui són els dos protagonistes simbòlics d'aquest poema (o com tu li vulguis dir).

    Això que tenies davant dels ulls sent diu metàfora.

  • Un relat simpàtic.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 03-10-2017 | Valoració: 8

    Hola Jam.

    El teu relat no l'he entès del tot, però crec que és una espècie de "confusió de sentits". En tot cas, m'ha entretingut i, entre sentits i sentits, hi he vist com una espècie de "dansa en forma de conte".

    Ens veiem per aquí. Salut!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jam Malson

Jam Malson

204 Relats

177 Comentaris

106049 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Un dia una amiga em va comentar que tenia una amiga que escrivia i penjava els seus escrits en un web. Aquella mateixa nit vaig entrar a relatsencatala. I després de llegir els relats d'aquesta autora, el cuquet literari se'm va bellugar més que mai.
Mesos més tard, després de pensar-ho molt, vaig decidir penjar en aquest web les històries i cabòries diverses que sempre m'han voltat pel cap i signar-les amb el pseudònim "Jam Malson".

FORÇA I ENDAVANT!

.....................................................................

SINUOSITAT

************************************
************** E ********************
**************** L*******************
****************** C ****************
******************** A **************
********************** M ************
*********************** Í ************
********************** D ************
******************* E ***************
***************** L *****************
************** A ********************
************ V **********************
*********** I ***********************
************* D *********************
*************** A *******************
****************** É ****************
******************** S **************
********************* S *************
******************** I ***************
****************** N ****************
**************** U ******************
************** Ó ********************
************* S *********************
************** C ********************
**************** O ******************
***************** M ****************
******************* E ***************
******************* L ***************
***************** D’ *****************
*************** U *******************
************** N ********************
*************** A *******************
***************** S ******************
****************** E *****************
**************** R ******************
**************** P *******************
*************** • • *******************
**************** ^ *******************
*************************************
....................................................................

PUNTS DE VISTA

Sóc la creu de la moneda,
la cara fosca de la lluna.
Sóc la negació de la mirada,
allò que ningú no vol ser.
Sóc un eclipsi de sol,
la paraula vestida de dol.
Sóc un punt i a part,
un zero a l'esquerra.
Sóc el que cerca i no troba,
el que en un vas d'aigua s'ofega.
Sóc l'esbós d'un projecte,
el traç d'un llapis sense mina.
Sóc la flama que no escalfa,
la llum que no il·lumina.
Sóc un paralític que camina,
un cec que vigila,
un mort que respira.
Sóc la nota dissonant,
l'ocell que no vola,
un peix fora de l'aigua,
l'os que ennuega la gola.
Sóc la carícia d'un eriçó,
la fiblada d'una vespa,
la guitza d'una mula,
el bes d'un escurçó.
Sóc la pols del camí,
la pedra dins la sabata.

Però sóc un cas meravellós
segons el meu psiquiatre.

.....................................................................

1 d'octubre de 2017
21 de desembre de 2017

DEMOCRÀCIA

De la malvolença
d’aquells que et voldrien muda,
et defensarem.
I amb la voluntat d’un poble
que anhela viure en llibertat,
usarem de manera ferma
el mitjà de favor més humà:
Posarem en forma de vot
el nostre desig dins una urna.

Serà aquest gest ple d’il·lusió
i, tant o més fort,
carregat de pau,
la millor de les defenses possibles.
Que per molts que en siguin
aquells que et voldrien sorda i cega,
els nostres sentits són teus.
De tu, en tindrem cura
dia i nit, any rere any.

------------------------------------------------

I MIRO I PARLO I CAMINO I ESTIMO

Ell creu ser el meu amo.
I amb arrogància i menyspreu
em diu que no em sé veure,
perquè més enllà dels seus ulls
la meva mirada és cega.
I em diu que ningú no m’escolta,
perquè més enllà de la seva llengua
el meu parlar no té sentit.
I em diu que no em sé trobar,
perquè més enllà del seu camí
el meu destí és enlloc.
I em diu que no sé estimar,
perquè més enllà del seu cor
el meu amor és estèril.

I jo miro i parlo i camino i estimo,
i tanmateix, em diu
que més enllà de la seva vida,
la meva existència no em pertany.

I m’ho diu mentre jo em revolto
contra els seus rancuniosos ulls
d’on mostra la fúria d’un sentir malsà.
I m’ho diu mentre em revolto
en contra del seu camí anorreador,
que sota la forçada uniformitat
d’una aspra pell de brau,
l’única raó és ocultar la por
de quedar-se sol.