Tarantel·la alegre

Era de nit. Des del llit de l’hospital ens preguntava, amb un filet de veu, què hi vèiem per la finestra. En Manel, el més científic, ens va parlar els milers de milions d’estrelles i de la distància que hi ha entre elles i nosaltres.
—Ara, de nit, el vidre fa de mirall i s’hi reflecteixen les infermeres i els metges que passen —va dir la Sònia.
Jo em vaig acostar a la finestra per poder-hi veure a través i vaig etzibar que no en tenien ni idea, que només es veien els fanals grocs del carrer i una boira pixanera que ho cobria tot.
—Collonades! —va dir ell d’un esbufec, fent un esforç considerable. Ens va demanar amb un gest de la mà que l'incorporéssim amb el comandament a distància que accionava els motors del llit. Mentre va durar l’operació aprofità per agafar aire—. Si us hi fixeu bé, hi observareu milions d’ulls de gat mesquer, que esperen en manada per abraonar-se sobre nosaltres; ciutats llunyanes habitades per homes que caminen amb les mans; biblioteques d’orelles on es desen totes les converses hagudes i per haver; el silenci sonor; la vida viscuda; els contes no contats; la…, com se’n diu de…

L’endemà ens van avisar que havia mort a primera hora d’una matinada rogenca, d’una bellesa aclaparadora. El funeral va ser dantesc, en el sentit literal de la paraula. Hi havia tres sales de vetlla, representant el cel, l’infern i el purgatori. A l’entrada et donaven les instruccions d’un joc que consistia a endevinar a quina cambra havien ubicat el taüt. Si l’encertaves t’enduies un recordatori amb un poema. Si erraves, un dibuix signat per ell. Una tarantel·la alegre de Mozart i una foto del difunt somrient presidien aquell joc macabre, oníric.

Un cop enterrat, el somni romania present. No ens el podíem treure del cap. Els amics ens vam trucar i vam quedar per refer-nos del tràngol i celebrar la vida. Abans d’acomiadar-nos vam comparar els dibuixos signats. Tots eren diferents.