És magnífica la sensació que he tingut al llegir-te. A cada fase se'm venien imatges al cap. El relat perfecte, un goig llegir-lo!

Veig en el teu relat un caramull de coses que més d’un dels que ens passegem per aquí hem après a fer al llarg de les nostres vides. Molt natural, molt sincer... m’agrada.
Et seguiré llegint!
Una abraçada literària,

ullsdexocolata

A vegades hem de donar les gràcies a tots aquells que han ajudat a realitzar-nos, perquè formen part del que som a hores d'ara, malgrat ja no hi siguin. Gràcies per fer-nos descobrir la nostra millor identitat i poder gaudir-la en bona companyia i compartir-la amb un raig de felicitat.

M'ha fet pensar molt el teu poema, de veritat.
Una aferradeta des de Mallorca ;)

Ullsdexocolata.

els records que li són més pesants a l’ànima, cal tenir en ment tots els moments feliços que vam viure. I encara que la historia no tingués un final feliç has de pensar que vas gaudir de tots aquells instants.
Una carta tan i tan sincera, que ens fa veure tot l’amor que brollava temps enrera. L’estimació, benevolença i admiració encara hi són.
Un cop més enhorabona, per explanar d’una manera tan especial els teus sentiments.
Una aferrada enorme!
Sigues feliç tu també ;)

Ulls de xocolata.

El relat transmet el sentiment de l’amor pur, que admet els posibles errors que poden ocórrer pel simple fet de ser humans. És per aquest mateix motiu, no obstant, que hi ha cops en que es perdona però la ment mai oblida.

Una aferrada literaria.

Ulls de xocolata.

Hi ha tantes maneres de morir
que el món és ple
de cadàvers que caminen.

Quanta raó en aquesta frase! Enhorabona pel relat. Seguiré llegint-te.

Una besada literaria:)

Silencis que parlen més que paraules. He recordat, com ORIOL, tots aquells silencis continguts, que ens diven més que un mot, acompanyats d'una mirada, d'un somriure, d'una llàgrima...

Enhorabona pel relat, de debò!

en que cal tancar el cor, tant siga per vacances o perquè avui el venedor no té ganes de fer feina. Calen certes pauses després d'un esprint, però no hem de deixar mai de caminar.

M'ha agradat la relació entre el botiguer i el personatge. Enhorabona ;)

Una abraçada.

Què dur és el camí que hem de reprendre per tal d'oblidar allò/aquell que més estimem!
Els records són l'única cosa que ens queda després de tot. Som capaces de transformar aquella ira, aquell efusiu amor, aquella ràbia per poder oblidar; i ficar-ho tot a un sac, ben estret. La més bona casualitat o sort és que aquests puguin arribar a convertir-se en els bons records dels que m'has parlat. Així podrem substituir tots els sentiments inicials que ens tanquen en banda i no ens deixen pensar amb total llibertat per a donar la benvinguda al retorn de la vida, la que sempre ha estat nostra, i poder gaudir cada cert temps de tots aquells records que anem recopil·lant amb l'experiència.

-

Cal gaudir el moment de la "ciència-ficció" i saber tocar, després, de peus a terra un altre cop. De vegades caiem, però no dubtis mai que amb l'ajuda dels teus i amb cert optimisme podrem tornar a disfrutar del paisatge més meravellós.


PD: mallorquina??? Encantada d'haver-te trobat! Seguiré llegint-te.

Besades

Gracies per tornar a publicar, ho anhelava!!
Em fascina la força del relat, la força que duus a dins teu i que anima a lluitar i seguir endavant malgrat els obstacles que ens puguem trobar en aquest camí.

Veig una evolució en el teu interior, i això és el que compta, sentir-se millor, tirar endavant i disfrutar del paisatge que ens envolta a cada instant.

Darrerament he après,o m'han ensenyat els qui estan al meu voltant, que hem d'enfrontar-nos als problemes i no fugir d'ells, tu m'ho has fet recordar!

Esper seguir llegint nous relats, amb molta força i vitalitat!
Una besada enorme.

Ullsdexocolata.

Molt bon relat, de debò.
Et seguiré llegint.

Besades!

Té tota la raó aquest relat. Gràcies per publicar-lo. Penso que abans d'ecigir hauríem de posar-nos al lloc de la persona a qui exigim. Pensar-hi dos cops, o tres si fa falta, però no només pensar en nosaltres.

Ullsdexocolata

no et mereixes el que els teus sentiments són incapaços de controlar. L'amor... qui hauria dit que estimar-se, de vegades, arribaria a fer tant mal... Et segueixo animant, de debò. Perquè tu ho has fet amb mi i he aconseguit treure el meu cap a la superfície, i respirar... i escriure estones, que és l'únic que ens queda després de tot. Seran els escrits qui quedaran aquí al marxar. I no quedarà el fòssil del que hem sentit. Però mentre aquest segueixin aquí... ÀNIMS I FORÇA ens calen. Perquè, devegades, tan sols de vegades és important lluitar. I tu ets l'única que pots dir si aquest n'és un d'aquells moments.


Pd: fa poc vaig acabar de llegir un llibre, que deia: Perquè sobreviurem i lluitarem; lluitarem fins a la fi. Per contar-ho. Hem de sobreviure per a poder transmetre-ho.

I tu ens transmets en cada relat que estàs lluitant continuament, amb recaigudes, però lluites.


Perquè val la pena.
Amb molta estimació i amb un gran paquet d'ànims i somriures.

Ulls de xocolata.

Sentiràs que el malson intenta dominar-te, i que les llàgrimes cauen dels teus ulls, passan per cadascun desl porus de la teva pell.
Pot ser sentis que no tens força ni per llevar-te al matí, ho sé, perquè a mi també m'ha fet falta. Però has de lluitar per mantenir viva la teva ànima. Per posar-hi remei, perque no et pots permetre el luxe d'esperar. Actua.
Perquè jo sé que no cometràs cap pas en fals. Abans de fer-ho, mira arrere i pensa si val la pena passa pàgina, definitivament, I si no és així, encara serà a temps de donar mitja volta i seguir lluitant.



Amb molta enyorança i molt d'ànims. TU POTS.


Ulls de xocolata.

Hores indefinibles. Que aturen l'ànima. Qualsevol d'aquells moments pot passar pel cap en mil·lèssimes de segon. I les llàgrimes són les úniques que, en certa manera, t'acompanyen en aquests instants.

Ullsdexocolata.