Alguns anys més tard

Un relat de: Vicent Llémena i Jambet

Alguns anys després

Una vegada acabades les seves aventures, En Quixot i Sancho Panza es van retrobar a un cafè d'Albacete, Sancho, l'ingenu, s'havia fet a sí mateix i ara venia ordinadors a una empresa multinacional, en saludar no va perdre l'oportunitat de vendre-li un pèntium quatre al seu antic amic Alonso Quijano, aquest que militava a un partit radical de l'espectre polític d'esquerres, no sé si el Partit Revolucionari Socialista o quelcom de semblant, l'hi va comprar en un res i no res, el necessitava per a passar a cedés la seva col·lecció de pel·lícules policíaques, en la seva època havien intimat aquests dos individus i llurs dones.
En haver fet la compra Alonso Quijano per la seva banda va intentar convèncer Sancho que la causa de la revolució era necessariament immediata, però a Sancho, ja clarament desenganxat de les influències del seu vell company de facècies, només se li va ocórrer vendre-li la impressora per optimitzar-li l'ordinador.
Ben pensat podria imprimir pasquins per la revolució, van parlar de dones i d'amors, Na Dulcinea va recriminar al seu marit el perquè de gastar-se tants diners, ara que tanta falta els feia per pagar el pis en el qual s'havien ficat, i Teresa, la soferta esposa de Sancho, no va veure amb bons ulls aquest rencontre entre els dos amics, doncs la influència d'Alonso en la vida de Sancho havia estat nefasta, en aquells temps ni tan sols li feia l'amor de tan il·lusionat que estava per la seva "ínsula".
La conversa entre les dues dones va ser tibant, Na Dulcinea presumia del seu pis al centre d'Albacete, havien estalviat molt, però encara els faltava pagar una xicoteta quantitat de diners, ja no eren uns picaportes, com quan anaven tots dos plegats.
Per altra banda Teresa li retreia que després de tanta "Progresia" haguera esdevingut el beguí d'Alonso amb les butxaques plenes de diners, amb aquest pis i tot el seu capital vivint de rendes, en un petit burgés revolucionari. I pensava que gràcies a ella el seu marit es va desempallegar de les dolentes amistats que va fer al seu moment i finalment es va guanyar la vida d'una manera honrada.
Van prendre el te animosament, gloriejant-se ambdues dones del present de llurs posicions econòmiques i dels seus homes, i en caure la nit i la llum de la vesprada donar lloc al vermell del capvespre tots quatre s'acomiadaren donant-se els respectius números de telèfon, que ningú no encertaria a marcar mai.
Alguns anys més tard, ja sense tornar-se a ajuntar, estaven massa vells, ambdues dones els van deixar per la mateixa causa, perquè mullaven de pixum la tassa del vàter.

Comentaris

  • Actualització [Ofensiu]
    Unaquimera | 04-11-2007 | Valoració: 10

    Veig que has aconseguit fer una revisió divertida i estrambòtica d'un clàssic que deixa obertes les portes a múltiples reformulacions.
    Has envoltat els personatges centrals de tensions actualitzades, de reaccions d'acord amb els temps presents i els has deixat escrit un futur molt d'avui en dia, dins l'esperpent, reflex de la solitud que acompanya la vellesa.
    Has fet una bona barreja d'elements!

    Sobre personatges fora dels papers habituals, t'ofereixo els de Càlid hivern i el seu missatge pretesament humorístic.

    Continuaré revisant els teus texts, però ara mateix t'envio una abraçada plena de sol com el que entra, a doll, per la finestra,
    Unaquimera

  • Amic,[Ofensiu]
    brumari | 19-07-2007

    Ja vaig llegir aquest relat quan el vas penjar i em va semblar molt intel·ligent i molt ben escrit. Ara, per correspondre al teu amable comentari, l'he tornat a clicar.

    Estic d'acord amb en Vicenç Ambrós respecte a les possibilitats narratives d'aquesta història. Segur que dona per a una bona novel·la. Animat.

    El final, dur i punyent, m'ha semblat genial.

    Una abraçada

  • La caiguda[Ofensiu]
    RATUIX | 17-07-2007 | Valoració: 9

    de l'idealisme. Es el que em suggereix...
    La vida quotidiana, si no vols anar més enllà, t'acaba aclaparant.
    Tots podem acabar amb una fi trista si no mantenim un punt de verdadera il.lusió.
    Podien haver acabat també amb un carret arreplegant coses de contenidors i seria igual de trist. O no?
    M'ha agradat molt com has reconvertit aquest dos personatges, mantenint el seu caràcter, en persones d'avui en dia. Potser Cervantes ho veuria igual si aixequés el cap el 2007.

  • F. Arnau | 28-06-2007 | Valoració: 10

    Això està molt bé Vicent; cal revisar els clàssics, i per començar res millor que aquest, càssic de clàssics que ens varen posar fins en la sopa, però tan sols el nom... Ningú d'aquells ideòlegs del nacional-catolicisme, no volia aprofundir en els personatges cervantins, que feien una crítica ferotge de la societat del seu temps que s'anava ensorrant com un castell d'arena.
    Una forta abraçada!
    FRANCESC (des de Godella)

    PS Ja em faràs arribar la teua adreça (via mail), per si quedem algun dia per raonar.

  • Bona reversió al present[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 28-06-2007 | Valoració: 10

    d'un clàssic revolucionari en el seu temps! La revolució continua, els conceptes i els motius varien... I en resum, una entretinguda i en ocasions hilarant manera de llançar un missatge molt i molt clar: de Sanchos Panza i, sobretot, de dons Quixots, sempre sempre n'hi haurà! I probablement, almenys em decanto a creure-ho així, també sempre seran uns clàssics!

    Una coseta només abans d'acabar (m'agrada, està ben portat, i a nivell d'estil i ortogràfic és bàsicament correcte): dius en un res i no res o en un tres i no res?

    Enhorabona company i... Saps? Podries fer-ne un text molt més llarg... una novel·la, fins i tot, perquè donaria molt de sí aquest contextualització a l'actualitat d'uns personatges i d'una trama de l'època de les novel·les de cavalleries!

    Gràcies pels teus comentaris, Vicent, i... TOT UN HONOR PODER FER-TE EL COMENTARI NÚMERO 100 (si ningú no se m'avança!!). Un brindis pels 100 més que vindran, i els propers 100 i tots els altres 100!!!

    Salut i enhorabona per l'obra i l'acollida,

    Vicenç

  • Valencians i marroquins[Ofensiu]
    josepgregori | 28-06-2007

    Molts gràcies pel teu comentari,
    sóc un xic de 37 anys de Potries, la Safor, qeu fa més de 10 anys que viu i treballa com a profe en un isntitut de Rubí, a prop de Terrassa. Vaig estudiar llengua a`rab a l'EOI de València i em captiva molt aquestmón. Entenc la teua preocupació pels estrangers però no crec que ells isquen més bencifiats que nosaltres. Ells- ja saps- fan la feina qeu nosaltres no volem fer.
    Espere qeu estiguem en contacte per compartir bones converse com aquesta.
    Et deixe el meu correu:
    joseppotriessafor@hotmail.com
    M'agrdaria rebre notícies teues!
    Bones vacances quan lese tingues amic!
    Josep

  • Molt bona...[Ofensiu]
    AVERROIS | 26-06-2007 | Valoració: 10

    ...aquesta continuació del "Quijote" Esbojarrada, però excel·lent.

    Una abraçada.

Valoració mitja: 9.83

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Llémena i Jambet

Vicent Llémena i Jambet

35 Relats

192 Comentaris

32869 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
El meu bloc és: El Primer Home. Volta de guant a la filosofia. Vaig nàixer al 1964 a València, al barri de Russafa i moriré, bé ja ho sabreu, sóc un treballador xic per a tot que li ha picat allò d'escriure i escric de tant en tant, tinc alguns contes i assaigs i m'agradaria publicar-ne alguns en esta plataforma literària. Comenteu els meus relats encara que siga críticament, vos necessite i vullc aprendre a escriure. Citant Pep Roig "...camino a anys llum de la teva pròpia llum..." i "...el teu silenci tan poc breu no em permet ni respirar...", el meu pseudònim és Vicent Llémena i Jambet, el darrer i definitiu, mon pare em deia amorosament "llémena" per la meua curta edat i també en referir-se al meu germà i a mi ens deia els seus "jambets" i els seus "gafarrons", d'ací el meu nom a relats. M'agraden els escacs, el meu jugador preferit es Aaron Nimzowitch, en literatura m'agraden autors com Jean-Paul Sartre, Albert Camus i tot l'existencialisme francès fins i tot el primer existencialista com era Kierkegaard, tota la novela del segle XIX francès i el romanticisme alemany, castellans m'agraden García Lorca, és clar el segle d'or del castellà, i Antonio Machado, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, dels "actuals" Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Juan Goytisolo, Fernando Sánchez Dragó, Antonio Gala, Pío Moa, etcètera, dels hispano-americans Borges, Cortázar, Neruda, Gabriel García Márquez, sobretot el realisme màgic, també Isabel Allende, Miguel Ángel Asturias, etcètera, i dels de la terra els del segle d'or del valencià, i Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent, Pere Calders, Salvador Espriu, Quim Monzó que és la meua inspiració, Enric Valor, Carme Riera, Carles Recio i Alfaro, etcètera , en filosofia m'agraden els filòsofs de la sospita Marx, Freud i Nietzsche, també Darwin, tot i què sóc més partidari de Lamarck per la meua influència psicoanalítica, el meu filòsof preferit és Sòcrates, entre molts d'altres, m'agrada l'assaig en general, el futbol, el meu equip és el Valéncia i també m'agrada la psicoanàlisi. En música clàssica, autors com Schubert i Mahler i també Chopin, i de temàtica nacionalista el valencià Joaquim Rodrigo o Smetana, de Wagner m'agrada Tristà i Isolda i en música de cantautors Georges Brassens, Lluís Llach, Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet, Sabina i Luis Eduardo Aute. En informàtica sóc dels mig romàntics als que li agrada conjuminar allò pràctic amb allò ideal i tinc l'xp amb el service pack 3, espere que molts anys si el mercat ens deixa, com també la versió Suse 12 del Linux a una partició del disc dur, pero el que més m'agrada per sobre de tot és una bona conversa amb un cafè i una cigarreta, però semrpe viscuda des del discurs de l'analista, així doncs deixe fora l'histèric, el de l'amo, el capitalista i l'universitari per a fer-los servir de tant en tant, ah! i els meus polítics preferits Winston Churchill i Léon Blum.


"A vosaltres ebris d'enigmes que gaudiu amb la llum del crepuscle" Aixina parlà Zaratustra. F. Nietzsche.
"Vaig créixer al mar i la pobresa em va ser fastuosa; després vaig perdre el mar i aleshores tots els luxes em van semblar grisos, la misèria intolerable". Albert Camus, del llibre El verano/Bodas.
"Hay mujeres en Génova cuya sonrisa he amado durante toda una mañana, no volveré a verlas evidentemente, nada hay más simple, pero ninguna palabra podrá apagar la llama de mi pena" Albert Camus, del llibre El revés y el derecho.
"Jo maleeixo ço que atreu i ensiborna l'esperit i, fent-se'l seu, el té bandit en una vall de plors; i maleeixo l'opinió enlairada que hom té de si mateix, els mirallets i somnis de fama i de conquesta, i la possessió que ens afalaga: muller, fills, servidors; i el treball i la paga esperonant-nos vers l'ardida gesta o estovant el coixí d'un llit platxeriós; i maleeixo el suc del raïm xardorós, la il·lusió divina, i la fe i l'esperança, i encara més a la paciència mansa!
El transitori és sols paràbola. Ací es performa el que ens mancava; l'indescriptible esdevé un acte aquí; atrets som tots els homes de l'Etern Femení".
Faust- Goethe.
Ara vull fer un xicotet homenatge al cinema, i en especial a aquella gran pel·lícula, Blade Runner de la qual una de les seues frases ens valdria a tots nosaltres, doncs cada individu és únic, aïllat i desconegut, i tots som esclaus, tots fracassem, tard o d'hora, com diu Margueritte Yourcenar en Memories d'Adrià, ... davant d'un fill massa estimat, .. la malaltia... la vellesa...finalment davant la mort, després les nostres gestes, els nostres amors, les nostres guerres, la nostra mateixa mort, moriran amb nosaltres després d'una xicoteta pròrroga. Hui no pense ben bé aixina, he trobat l'amor i amb ell l'Eternitat, que no la seua il·lusió.
Son les darreres paraules de Batty, un replicant abans de morir:
Es toda una experiencia vivir con miedo... ¿verdad?
Eso es lo que significa ser esclavo
Yo... he visto cosas
que vosotros no creeríais...
atacar naves en llamas
más allá de Orión,
he visto rayos C
brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tannhäuser
Todos esos momentos
se perderán en el tiempo
como lágrimas en la lluvia
Es hora de morir.
És molt paregut a aquells versos de Federico García Lorca en Poeta en Nueva York i la seua Oda a Walt Whitman:
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.
Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman contra el niño que escribe nombre de niña en su almohada.
Xicotetes joies que m'aborronen la pell. Magnífiques.