Com una flama

Per culpa de la nostàlgia, la seva habitació s'havia convertit en la llar de l'insomni. Va encendre una espelma per desprendre's de la crua obscuritat que dominava els seus pensaments. Intent fallit. Aquella llum tremolosa només va fer que enaltir l'angoixa asfixiant que la posseïa des de feia temps. Ella preferia l'eterna, solitària, misteriosa i silenciosa nit; probablement perquè se sentia identificada amb ella. El despertador i els primers raigs de sol envaint el seu rostre eren l'anunci d'un nou dia, acompanyada de la mateixa rutina que de vegades prenia certs matisos, despreciables altrament. És per això que quan la nit es feia senyora del món, li agradava sortir al carrer i perdre's en la seva música celestial amb la sensació de què el temps s'havia aturat. Li transmetia llibertat. Era lliure, lliure de tota obligació que la lligava quan l'infinita nit s'escapava.

Malgrat tot, sempre que arribava l'hora de cobrir-se amb els llençols, un neguit recorria el seu cos. Aquell cos tan fort i consistent que semblava per fora i, en realitat, tan fràgil com la llum que ara mateix contemplava mentre vàries llàgrimes relliscaven per les seves galtes.

Va pensar en la gran quantitat de gent que encén espelmes per honrar i recordar éssers estimats. La fe i l'esperança els hi donaven la llum necessària per combatre una foscor més gran que la nit. Li entristia adonar-se que ella no tenia ni fe ni esperança. Estava sola. Ella, la foscor i aquella maleïda espelma, i cap força sorgiria del no-res per donar-li una empenta.

Ja gairebé no coneixia d'aquells somriures que il·luminen els ulls i desperten l'ànima. Actuava per inèrcia i el futur el veia amb preocupació enlloc d'il·lusió. Preferia submergir-se en records d'una infància dolça i innocent. Estava esgotada d'equivocar-se, de perdre, de viure en un món de cobdícia, mentides i manipulació. En essència era això. Tan sols una simple ovella més del ramat dominat per quatre gossos que juguen a mossegar-se la cua.

De cop i volta, mentre mil i un pensaments voltaven i voltaven pel seu cap, la llum de l'espelma s'apagà, i fou en aquell precís moment quan el seu cos, fràgil com la llum ja desapareguda, agafà l'immobilitat eterna que fèia temps que cridava en silenci, i els seus ulls s'uniren a la perpètua obscuritat. Desgraciàdament, totes les flames, fins i tot les més intenses, s'acaben consumint.