Romàntic, apassionat i evocador.
Amb aquests versos ens feu somiar un encontre màgic que ens faci viure dins d'un poema per uns instants, oblidant moments obscurs i creient de nou que els encanteris són possibles ni que sigui uns instants.

Una pregunta: el fet de barrejar el vos (fantàstic) amb el tu (talla una mica el to delicat dels versos), està fet a posta?No estic avessada a interpretar poesia i se'm pot escapar el sentit que s'hi amaga darrera.

Quanta raó tens, i què poc hi pensem!

Poca gent discreparia. En canvi, tot i trobar-ho tan lògic, quants segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos i anys deixem que passin sense adonar-nos, fins que acaba passant amb ells la vida sencera!

Ara bé: quan cal fer balanç? Potser passar comptes és reconèixer que hem errat, o bé que la vida ens ha passat de llarg i no l'hem feta nostre. Trobarem mai el moment de fer balanç, o bé ens obligarà a fer-ho els cops rebuts?

És el que mostra cada idea d'aquest poema: quantes vegades fem mal amb una mirada de menyspreu? Quines conseqüències poden tenir el negar suport a qui necessita rebre'l? A quin pret arribarem si ens carreguem de ressentiment? Què s'amaga darrera la facilitat amb la que eludim la responsabilitat de la infelicitat que poden provocar les nostres paraules, els nostres gestos, el que no diem o el que no fem?

Bonica manera de fer-nos tocar de peus a terra i mirar-nos el melic, que no és tan rodó i bonic com ens podem arribar a pensar.

Aquest poema m'ha dibuixat les postals que solia enviar fa molts anys: poblets nevats, capvespres, llum darrera els vidres, silenci, escalfor ... i em fa adonar-me'n de com enyoro creure en elles.

Gràcies!

Cada dia és un viatge, no ha ha res més cert, només que... crec més en els sentiments i la voluntat com a arma, les mans són per a mi l'eina del pensament malgrat puguin tenir també molta poesia.

Pel comentari que has fet del meu poema he trobat els teus, i m'han semblat... molt més que dolços! Originals, amb contingut, amb forma, sense amagar la part amarga de la vida, en fi, que en cadascun d'ells batega un trosset de les nostres històries. Et seguiré llegint, ja ho crec!

Per cert, a banda que jo també sóc fan de les xocolatines-pralinés-bombons-etc-etc, trobo que la mistela (vi dolç) en pot ser un bon ompanyament

Una glopadeta per a tu.

Com els que fan enyorar les sensacions que descrius, no ja planerment sinó superbament.

Encara no tinc la clau per obrir el pany dels meus somnis i fent que aquesta mortal criatura s'encarregui d'abandonar el refugi del bosc esvsint calfreds. Llamp del cel!, això sí que em sap greu

Confio que enmig del bestiari pugui veure passar lleons valents, cadells manyaguers, nobles caballs, gossos fidels, dofins amicals, gats polits, micos intel.ligents i almenys un unicorn que em faci volar dins d'un món màgic.

Bon poema, sí senyor!

M'ha encantat aquest poema, pels molts significats que s'hi troben -l'he hagut de llegir diverses vegades i segur que encara se m'escapen alguns- i per la forma tan bonica d'expressar-los.

Veig a la biografia que ets cançonera de mena, igual que jo.

Seguiré llegint-te!

Em sembla que bona part dels que preferim seure amb un llibre o fulls per escriure ens sentim identificats amb el que expliques d'una manera tan distreta. I si en Woody Allen llença la primera pedra, podem agafar-ne unes quantes, també.

És el que menys esperava en una cançoó de bressol, però m'ha encantat trobar aquesta denúncia de situacions que malauradament estan passant cada pocs minuts. M'ha costat llegir-ho, perquè el que més frapa és saber quan real és tot plegat.
Dur i descriptiu, poema en majúscules perquè remou sentiments i desperta ganes de fer quelcom més que llegir. Molt bé, Anerol!

Bonic -final?- per allò que ens ha dut moments feliços i bonica pensada el deixar-lo com a recordatori del que ens ha fet viure. Si poguesim trobar la manera de plantar flors a tots els bons records!

Potser hauríem d'esforçar-nos una mica més tots plegats en trobar, com tu has fet, la manera d'apreciar el que realment ens pot omplir l'ànima d'oxigen en lloc de deixar-nos la pell per aconseguir calçats superficials... Molt bé, Avet!

A mi també m'agrada capturar instants de felicitat, encara que siguin miratges, i fer-los durar sentint-me amb força i poder. En els miratges tot encaixa, tot és perfecte, potser per això anem a petar després contra l'abisme -la realitat-. Però amb aquests escrits podem ser feliços molts instants... Molt ben expressat!

M'agrada aquest poema.

És dels que quan vas llegint desfilen les imatges davant dels ulls amb colors i una lleu aroma de melangia: tots hem estat infants algun dia, construint castells de somnis. I, d'adults, seguim "fent i desfent projectes", i, si tenim sort, "la imaginació torna a enterrar la ciència".

A vegades invoquem el nostre castell per amagar-nos uns instants, però ja no ens podem sentir els reis de les sorres.. a no ser que llegim poemes com aquest.
Bravo!

No sé fer poemes de versos curts, per això m'agrada llegir-ne, i encara més si són tan musicals com aquest.

Tot i que el jo omple cada estrofa deixa molt a la imaginació.

És fàcil identificar-s'hi: som "vida que se'ns fuig" intentant mentretant caminar com gat sobre la teuada ...de zinc...?