El nen a la sorra

M'agrada aquest poema.

És dels que quan vas llegint desfilen les imatges davant dels ulls amb colors i una lleu aroma de melangia: tots hem estat infants algun dia, construint castells de somnis. I, d'adults, seguim "fent i desfent projectes", i, si tenim sort, "la imaginació torna a enterrar la ciència".

A vegades invoquem el nostre castell per amagar-nos uns instants, però ja no ens podem sentir els reis de les sorres.. a no ser que llegim poemes com aquest.
Bravo!

mons i regnes, i només tindran una oportunitat si els adults sabem observar-los amb els ulls de la nostra infantesa.
Jo tinc molt present el meu temps d'infant i suposo que tú també per com saps descriure aquesta passió joganera...

Per una d'aquelles casualitats típiques d'aquest web he arribat fins aquí i m'he trobat amb el teu nen petit i he assistit de gust al desenvolupament del seu projecte arquitectònic.

He somrigut, evidentment, com adulta còmplice de les il.lusions intactes que contempla els somnis de l'infant, encara sense límits ni barreres insalvables!
També he gaudit amb els teus versos.
Sincerament, m'ha agradat molt aquest poema: enhorabona!

T'envio una abraçada per celebrar la coincidència que m'ha permès descobrir-te com autor, per si desitges posar-te-la una estona,
Unaquimera

en el joc imaginatiu som lliures

Hola Blai,
Sento que el meu relat no t'hagi transmès res, però agraeixo la teva sinceritat. Vaig sentir la necessitat de parlar amb la nostra companya de RC quan em vaig assabentar de la seva mort. Recordant els seus comentaris, relats i poemes, barrejats amb els meus sentiments per la tragèdia, en va sorgir una pluja de mots i idees. Per tal de fer-los entenedors i en la mesura del possible "literaris" els vaig formalitzar en metàfores (modestament: poesia).
Ella entendrà el meu missatge, però tu en crearàs un altre.

*M'ha agradat sentir la llibertat en què es movien les nostres mans entre els castells de sorra.