Mudar la pell

Un relat de: Mistela

MUDAR LA PELL (Capítol 1)



La Sira es lleva del llit quan són les sis tocades després de donar voltes durant dues hores clavant-se l'mp3 a les orelles; ni la música la pot relaxar.

Va cap al menjador procurant no fer soroll, només li faltaria haver de tranquilitzar els nens.

La casa està freda i silenciosa, banyada en la llum somorta del fanal ataronjat que entra per la finestra del menjador. S'asseu al sofà i, amb l'ordinador a la falda, comença a buscar una raó per seguir empassant-se la humiliació i composar una expresió natural quan el Jan entri per la porta. Per si voleu més massoquisme, dins de la seva oïda s'estavellen les notes d'una cançó romàntica on les hagi, It Must Have Been Love, i se li van a clavar com a punyals per tota la zona pectoral. Més que respirar, hiperventila. Pensa per un moment fer algun exercici de ioga, però la va disuadeix el fet que, a banda que només ha assistit a tres o quatre sessions i no li surt ni una dansa, o moviment, o comsevulga que l'oriental que intenta inculcar-li un mínim de flexibilitat ho anomeni, no vol que el Jan l'enxampi feta un nyap per sobre del parquet. Això, senyors meus, ja seria caure massa baix. No, és preferible que si la troba desperta sigui escrivint, tasca molt més xic i creativa.

Comença a pensar fredament perquè s'entesta a seguir amb l'obstinació de recuperar la seva parella quan aquesta no sembla tenir gens clar que l'intent surti bé i es dedica a esbrinar-ho pels locals nocturns acompanyat d'amics que pensen més en la immigració femenina que en les seves dones. Pels fills? Sí, creu que no es mereixen que llenci la tovallola tan aviat. Pels anys que porta amb ell? Oh, i tant, si aquests no li donen una mica de paciència és segur que si torna al mercat amorós no trigarà ni dos mesos a despatxar el candidat de torn a la primera vacil.lació. A més a més, ha de voler dir quelcom haver compartit plegats la joventut i la primera maduresa, almenys la seva (que la seva costella hagi arribat a madurar ara per ara comença a dubtar.ho) Pel què diran? Pot ser una miqueta - a qui li agrada ser la pobre dona que s'ha quedat sola als quaranta-dos anys amb dos nens petits, ara que el marit comença a arrencar el negoci i totes li ponen?-, Per ella? Aquesta pregunta li desencadena unes altres que no es vol plantejar, de moment : Qui és ella? Què desitja? Quan ha començat a abaratir els seus somis de noia jove i confiada? És més fàcil creure que lluita pels motius convencionals. De tota manera, d'una cosa està segura: estima aquest home, i només per això val la pena deixar-se la pell redreçant el romb del seu matrimoni, ara per ara a la deriva.

Té un calfred. Està destemplada. És un fred suau, constant, que se li arrapa al cos com un pretendent pesat al qui al final t'acostumes a tenir amb tu. Quan va començar? Amb el règim? És sabut que al perdre greix, i ella ja porta vuit quilos en trenta dies, es perd escalfor. Però el seu fred té tints psicodinàmics; és l'ànima que se li va cobrint d'una fina capa de gebre i, curiosament, al dormitori es fa més palès.

La Sira enceta el seu relat, totalment autobiogràfic, totalment terapèutic, cercant una llum que li digui quines han de ser les seves properes passes: <>

L'ascensor! Passes! Busca una posició elegant i concentrada davant l'ordinador, com si fer exercicis artístics a quarts de set de la matinada mentre el teu marit volta qui sap per quins antres fos el més normal del món, i respira fons, disposada a parapetar-se darrera d'un posat que té pretensions de ser neutre.
En Jan creua la porta i, si li extranya veure la que encara és la seva dona al menjador amb una expressió entre absent i extasiada, no ho mostra. Deixant un lleu rastre d'olor a fum i a alcohol, descobreix tota la seva immaduresa en quatre paraules:

-Òndia, tu, quina passada!
-Ah, hola. Amb els auriculars no t'he sentit. Com ha anat?
-Brutal. Arribo d'hora perquè el Jordi ha d'ajudar aquest matí en un trasllat, que sinó igual acaba la gresca a les dotze del migdia. No vegis com anaven! Tots casats i amb fills, i el que li diuen "El Sano" engaltava un cubata darrera l'altra. La resta, de coca en amunt.

La Sira, que el darrer que espera és veure amb quina naturalitat el seu home acompanya pares descerebrats que deixen dones i criatures per cercar paraïsos artificials, pregunta, pregant per no semblar Nèmesi anant a venjar el sexe femení:

-I les dones ho saben?
-Les dones? El cap de setmana que no surten ells, surten elles, i encara porten més marxa a sobre.

Aquí ja reb l'escac i mat. Es llença en barrena.

-Pobres fills! Vaja exemple! Com pot aquesta gent dur aquest ritme i educar en la prevenció de les addiccions? I no els enganxen els controls, conduint en aquest estat?
-Què va! El Jordi té un amic policia i li diu on es posen els companys, de manera que fan un rodeig i passen per un altre cantó.
-Molt maco! Si un dia aparco un minut més del que posa al tiquet de la zona blava m'engalten una multa de cinquanta euros, i aquests que arrisquen les seves vides i la dels altres van esquivant els agents com estessin jugant a la Play.
-Sí, se les coneixen totes. Doncs com et deia, hem anat a quatre o cinc llocs. En un d'ells ens han preguntat: <> i el Jordi ha respost <>, i ens han deixat entrar.
-Vaja, quin honor! I pagava la pena?

Tot seguit en Jan li explica com anava la gent, quina música sonava -ves per on, ara resulta que se la vol baixar per l'Emule- i com han acabat la nit els que se'n van cap a casa, ja que d'altres seguiran la ruta fins a l'autovia de Castelldefels, i ja és sabut quins locals hi ha per allà..

Fent esforços per reprimir ironies inoportunes, la Sira escolta un Jan que per minuts va apagant-se d'esgotament fins que li diu:

-Bé, me'n vaig a dormir, estic mort. Vas dir que tu t'encarregaves dels nens, oi?
-Sí, però abans vull anar a la farmàcia de torn a buscar cereals pel seu esmorzar.
-Ara?
-Estic desvetllada.
-Com vulguis. Bona nit -nit' Quin cinisme!-.

La Sira es vesteix amb el primer que troba, agafa en seu modest Skoda -molt més còmode de conduir que l'impressionant BMW sèrie cinc del seu marit- i enfila la sortida del parking sense saber ben bé on va.

Encara és fosc, però per poca estona. Els carrers, buits, semblen de postal, amb la lleugera boirina de la matinada. Passa rabent per davant del quartel de la policia local - per primera vegada se n'alegra que Sant Cugat només disposi d'una patrulla a les nits- i, sense saber com, es troba Rabassada amunt en un tres i no res. La música de la ràdio l'ensordeix, però no el suficient com per deixar de pensar que amb una mica de sort tot ha estat un malson i d'aquí una hora els nens entraran al dormitori trobarnt els pares abraçats i units.

Segueix com una autòmata els revolts de la carretera mentre, rabiosa, imagina el Jan dormint profundament sense dedicar-li ni un sol pensament mentre que ella vagareja per l'asfalt humit, pernsant què fàcil seria trepitjar un xic més l'accelerador, només una mica, el just per perdre el control en qualsevol revolt i llençar el futur pel penyassegat. Però sap que no ho farà. Té -si més no de moment- el seu home. Té dos fills. Té por al dolor. Té orgull. Té esperança. I encara no ho sap, però també té força.

Comentaris

  • deixant de banda[Ofensiu]
    ANEROL | 16-01-2008

    que li cal una petita revisió, m'agrada com has desenvolupat el tema, la senzillesa d'escriure tal com ve al cap. Una mica parada amb el diàleg sostingut quan arriba l'home de sarao...tanta sinceritat...què li passa a aquesta dona...? s'ha d'estimar més a ella mateixa. Aquest matrimoni te els dies comptats

  • Deixant de banda...[Ofensiu]
    rnbonet | 16-01-2008

    ...el tema -si llegeixes alguna cosa meua ja veuràs que done més importància (diuen) a la forma que al fons- el treball lingüístic és de "puta mare" (i perdona l'expressió).
    Les concordances, les repeticions, la sintaxi tota, està encaminada a l'explicació dels fets, de les inquietuts, de les emocions que els personatges senten al llarg de la història.
    Bo! M'agrada! (Em sembla que ja ho havia dit abans).
    PS. Els 'renglons curts' (poemes) els deixe per comentar. Alguna vegada ho entendràs.
    Salut i rebolica!

  • Abaratir els somnis [Ofensiu]
    Avet_blau | 08-12-2007 | Valoració: 9

    No es pot abaratir els somnis,
    tenen el valor de l' esperança i no es devalua mai.

    Tenir paciencia no es tenir pasotisme;
    d'un home denigrat i denigrant,
    d'un espectre de pare,
    d'un marit ruïnos.

    el matrimoni es tocat
    i quasi enfonsat... ja veurem.

    Avet

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mistela

Mistela

13 Relats

43 Comentaris

16204 Lectures

Valoració de l'autor: 9.93

Biografia:
Sóc nascuda a Barcelona, però visc al Vallès. Encoratjada per haver guanyat el premi de redacció de la Coca-Cola vaig fer un any de periodisme, que em va servir per descobrir que no tinc la desimboltura dels cercadors de notícies sinó més aviat l'esperit introspectiu dels cercadors de respostes, així que vaig decidir-me per la psicologia. He estat molts anys -masses- sense escriure ni un rengló, però sembla que he tornat al punt de partida per seguir una senda que no hagués hagut de deixar mai, puix en el meu cas mot a mot és la manera com vaig trobant-me i entenent, només a voltes, i molt sovint a empentes, la vida.

Sóc persona de contrastos: comunicació i reserva, sorpresa i seguretat, impulsivitat i reflexió, sociabilitat i solitud, muntanya i mar, compassió i crítica, indolència i perfeccionisme, generositat i egoisme, força i por, sol i nit, estiu i neu, preguntes i respostes, curiositat i discreció, música i silenci, arrels i llibertat, complexitat i senzillesa, ment i cor... i intento trobar l'equilibri entre tots ells, suposo que, si fa no fa, com tothom.

Tinc dos fills que són el meu actiu més important; no he plantat cap arbre ni he escrit cap llibre, qui sap si ho arribaré a fer mai...