Conte per qui ha deixat de creure en els contes

Conte per qui no creu en els contes



Vet aquí que hi havia una vegada, en un barri obrer d'una ciutat palpitant, una nena de somriure fàcil, nas arremangat, rínxols indisciplinats i ment desperta. La seva inquietud donava la mà a la curiositat, creient que tot el seu entorn era allà per estimar-la i ensenyar-li a volar sola.
Aviat va aprendre que les coses no anaven així. Els seus pares tenien les seves pròpies i pregones ferides i sobrevivien com podien, de manera que la nineta s'avesà a llegir molt aviat i s'aïllà enmig dels contes que més tard foren llibres, delint-se per un indret millor on no escoltés discussions constants, on els cops no li fessin mal, on no la confongués la incoherència dels seus educadors, un indret on encaixar, on sentir-se diferent, única, especial. Era el seu món, el seu espai, el seu moment, el seu refugi, la seva Itaca... i mercès a ell va suportar uns anys difícils durant els quals assimilà que el sexe es brut o fred i es rebel·là contra les invasions a la seva intimitat i contra la devaluació de la seva persona I ho va fer de l'única manera que li havia servit per seguir creient en un futur millor: ocultant el dolor, les llàgrimes i els precs d'ajuda, pagant un alt preu, car es va convèncer que havia perdut la seva força a canvi només d'una feixuga motxilla plena de desconfiança.
Però en els seus somnis més agosarats, la nineta que hi havia dins de la dona en la que es va transformar volia creure que, malgrat el patiment, la inseguretat, la fredor, la por, posseïa encara el seu tresor ben amagat, el conte especial, la seva fe en trencar lligams amb la paüra i ser lliure de creure, de fantasiejar, de prendre el que la vida li regalés de bo amb la certesa que s'ho mereixia, per cercar aquella persona que desitgés el mateix i compartir amb ella el seu secret, la seva il·lusió, la seva passió per viure, per ballar descalça sota la llum de la lluna amb els ulls rutilants curulls de polsim d'estels... Només havia d'esperar el company adequat. En el moment adequat. Només havia de creuar amb ell els obstacles com qui salta fogueres per sortir-ne reforçats i guanyar maduresa. Només havia de lliurar-li el seu indret secret. Només havia de trobar la manera de saber-ho fer. Trobar el camí de casa.

Vet aquí que hi havia una vegada, en un barri de classe mitja d'una ciutat palpitant, un nen savi, de rínxols daurats, ulls grans, esguard trist i ment desperta. La seva inquietud era serena, mai eixelebrada, i donava la mà a una espurnejant creativitat. Es mostrava al món de mica en mica, amb cautela, però era capaç de dur a la pràctica tot el que somiava i lluitar per un ideal just i per fer realitat les seves quimeres. Potser no ho demanava, però sí desitjava que el seu entorn estigués allí per alenar-lo i ajudar-lo a ser un esperit lliure.
Aviat va aprendre que les coses no anaven així. Els seus pares tenien les seves pròpies i pregones ferides i sobrevivien com podien, de manera que el nin s'avesà a fabricar una cuirassa i, cobrint-se amb ella, s'aïllava sota l'escalfor del llit, conhortat pel seu ós de peluix i arropat per la vànova que recollia les seves llàgrimes. També es delia per un indret millor on no sentis les discussions, on no notés el desemparament ni l'abandó, on no envegés les llars que visitava imaginant que eren les seves, on no l'abaltís la ignorància dels seus educadors, un indret on encaixar, on sentir-se diferent, únic, especial. Era el seu món, el seu espai, el seu moment, el seu refugi, la seva Itaca... i mercès a ell va suportar uns anys difícils durant els quals assimilà que podia volar per damunt dels problemes mitjançant la velocitat o el alcohol, que la compassió debilita, que mostrar els seus sentiments mes íntims comporta un risc, que caminar amb les sabates dels altres per dóna'ls-hi allò que desitgen en lloc de jutjar amb les pròpies què els convé és perdre el temps, que el sentir el company com un igual implica competir amb ell... i ho va fer de l'única manera que li havia servit per seguir creient en un futur millor: ocultant el dolor sota una façana dura, reprimint les llàgrimes amb l'orgull, tancant la seva ànima en una presó protectora, donant el que només ell decidia donar.. I en pagaria un alt preu: la solitud al cim del món.
Però en els seus somnis més agosarats, el nin que hi havia dins de l'home en el que es va transformar volia creure que, malgrat els obstacles, els pals a la roda, les caigudes, la fugida endavant, posseïa encara el seu tresor ben amagat, la seva vànova secreta i càlida, la seva fe en trencar lligams amb la contenció i ser lliure de creure, de fantasiejar, de prendre el que la vida li regalés de bo amb la certesa que s'ho mereixia, per cercar aquella persona que desitgés el mateix i compartir amb ella el seu secret, la seva il·lusió, la seva passió per viure, per ballar descalç sobre les ones del mar amb els ulls rutilants curulls de polsim d'estels...
Només havia d'esperar la companya adequada. En el moment adequat. Només havia de creuar amb ella els obstacles com qui salta fogueres per sortir-ne reforçats i guanyar maduresa. Només havia de lliurar-li el seu indret secret. Només havia de trobar la manera de saber-ho fer. Trobar el camí de casa.

Heus aquí que una nit de primavera, d'aquelles que la lluna tot ho il·lumina, l'home amb el cor solitari va intuir, amb els seus ulls clarividents, que la persona amb la que compartiria el seu camí estava a prop. Afinà els sentits fins a l'infinit, incorporant-ne algun de nou, i es va deixar portar per l'atracció de qui sap quin camp magnètic perdut entre la cinquena i la setena dimensió fins un lloc poc habitual per ell, ple de gent d'idees simples que anaven a sadollar les seves necessitats simples i que possiblement tindrien una vida simple. Conduït per la musica i l'alcohol es trobà parlant amb la dona desconfiada que aquella nit de primavera, amb una lluna que tot ho il·lumina, va saber que havia d'anar, guiada per qui sap quin camp magnètic perdut entre la cinquena i la setena dimensió, fins un lloc poc habitual per ella, ple de gent d'idees simples que anaven a sadollar les seves necessitats simples i que possiblement tindrien una vida simple.
La química -atracció kàrmica?- fou instantània. Des d'aquella nit les seves vides s'entrellaçaren amb la mateixa naturalitat amb la que un riu es perd a dins del mar. Els homes que ella va conèixer i cregué estimar... les dones que ell va conèixer i cregué estimar... es convertiren en pols, puix l'únic company possible es trobava enfront llurs esguards.

Van fer els seus vots de lleialtat, unió i lliurança sense reparar en déus o jutges, només es veien l'un a l'altre. Durant molts anys compartiren promeses, desenganys, somriures, penúries, afanys. La seva conjunció es materialitzà en dos nins de nas arremangat, mirada curiosa, somriure fàcil i ulls immensos curulls de polsim d'estels...
Però els seus pares, perduts entre deures i responsabilitats, entre rutines i lluites, van oblidar mostrar-se els seus indrets secrets, carregant feixugament amb la seva infància ferida i creient cadascun que l'altre sabria guarir-la de la mateixa manera que es sentien connexes. No van escoltar el seu camp magnètic, aquell que pocs perceben, el que es troba entre la cinquena i la setena dimensió, que els alertava de la presencia de núvols obscurs. Van tancar ulls i orelles, es van amagar dins de la seva fràgil caseta i van pensar que si no feien soroll, si seguien vivint com sempre, si ignoraven els trons, la tempesta els passaria per sobre i aniria a cercar una llar on els seus estadants fossin més corrents. L'home amb un nen ferit al cor trià la soledat i la lluita per satisfer les seves necessitats, vivint amb la seva companya sense lliurar-se-li del tot, jutjant-la segons els seus paràmetres, parlant-li amb duresa disfressada de veritat, cercant l'èxit fora de casa i rodejant-se de gent que s'enfilava amb ell pels cims més alts. La dona amb una nena ferida al cor escollí la passivitat, el pessimisme, l'angoixa, lliscant pel tobogan de la indiferència i la fugida endarrere, estimant l'home sense estimar-se ella mateixa, ocultant la feminitat i el sexe darrere la mare, darrere l'amiga.
Malgrat tot, encara que estiguessin tan contaminats pel desencís que no encertaven a percebre-ho, seguien compartint quelcom especial: eren lleials. Eren honestos. Eren lluitadors (l'home fora de casa; la dona contra ella mateixa). Eren curiosos. Eren vitals. Eren ambiciosos (de sentiments ella, de posició ell). Però estaven encegats, potser el polsim d'estels els emboirava el camí que mena a Itaca.

I una nit d'hivern, sense lluna, l'home amb un nen ferit al cor, el Peter Pan que havia perdut la seva ombra, anuncià que marxava a cercar el seu indret secret en solitari. La dona amb una nena ferida al cor, la fada que havia perdut la màgia, va voler -potser massa tard- lluitar pels dos, empaitar pels dos, construir pels dos, però després de tres mesos deixant-se la pell per acabar amb les mans buides, va tapar els seus ull del color dels pins, nítids, sense amagatalls ni mentides, amb una cortina que la fes menys vulnerable, que el deixés a ell més exempt de llastres. Li va cosir unes ales sobre les seves amples espatlles i el va deixar lliure.

Amb el seu esguard de fada va copsar, però, que la seva lluita no havia resultat estèril: començava, agafant-se el seu temps, prenent també distància, a desprendre's de la por per deixar caure aquesta cortina feixuga que la desconfiança i el no voler condicionar el seu home s'havia apoderat dels seus ulls diàfans. I ho va voler fer de puntetes, sense aixecar vent, quasi demanant premis (les fades semblen fràgils i quasi no es veuen, però quan no les tens al teu costat per rendir-li els teus somnis i sostenir-te amb el seu lúcid criteri, els ulls se t'entelen per sempre). Va confiar que el seu Peter sabria veure el què podria haver tingut ara que la nena ferida desapareixia per sempre mentre li mostrava
el seu indret màgic, el camp magnètic on s'encunyen els somnis. Va confiar, i confia encara, que el seu Peter guarirà el nen perdut i recuperarà el preu que va pagar per llogar-li el cor, es donarà a ella lliurement perquè l'estima, perquè la vol conduir al seu indret secret, enllaçant-la per la cintura, amb els nins a l'altre mà, perquè li vol confiar la seva força i la seva debilitat, perquè intuirà que les seves ànimes evolucionen millor juntes que separades. Vol creure que lluitarà fins deixar-se la pell perquè ella torni a creure en ell, per esvair els dubtes que li ha creat la seva partença, per demostrar-li la seva capacitat de fer bona la intuïció primigènia, aquella que el va conduir al seu costat una nit de primavera.



Si no és així, si el seu home és engolit pel nen ferit, si el Peter desorientat no recupera la seva ombra i vagareja pel país del Mai Més cercant una altra fada que li arrangi l'ànima, si no té esma de lluitar per recuperar-la, si la perd per sempre, s'acuitarà a caminar sola, compartint part del camí amb els seus nins, esperant un altre home més enter, d'una peça, sense equívocs, sense nen ferit al cor, teixint unes ales pròpies al seu vestit, volant vers la seva Itaca, cada vegada mes lluny. I seguirà conservant als ulls, per moltes fogueres que hagi de saltar mentre la vida se li escola anys enllà, un tènue polsim d'estels...