En Judes i la Magda

Un relat de: peres

Quan el Mestre va dir que baixarien per la banda oriental del Jordà, pel camí de Jericó, en comptes de passar per la Samària, Judes no ho va pair gens bé. Recordava l'última vegada que van passar per aquell mateix camí, ara feia just un any. Faltava poc per a la Pasqua, com ara. Enmig del viatge, una nit que eren prop d'aquell poblet sense nom, al costat del riu, va dir al Mestre que havia quedat amb uns coneguts que vivien allà i que els passaria a saludar. De fet, el que li passava és que en tenia els nassos plens, d'aquella tropa. I va anar en aquelles masies sense cap objectiu fix, només el de desaparèixer unes hores, perquè en realitat no hi coneixia ningú. Que pesats que eren, aquella gruada! No pas el Mestre, que era bona gent, sinó els altres. I a més a més de pesats, uns figaflors. I el Joanet? Quin bleda. El Pere de vegades tenia rauxes interessants, d'home fet i dret, però de seguida s'arronsava. Bé, cadascú és com és i d'on no n'hi ha no en raja, no calia capficar-s'hi.

Eren quatre cases, com qui diu, però una destacava sobre totes. Ca la Magda, deia el rètol. Dues torxes a l'entrada i quatre més, ben generoses, als angles de la teulada. Com cremaven i quina llum feien! Judes no tenia dubtes de què volien dir normalment aquella mena de lluminàries. Però tampoc no ho havia comprovat mai. Quan va conèixer el Mestre, dos anys abans, era encara un adolescent poc madur dedicat de ple a l'activisme polític de carrer i sense temps ni ganes -se'n reia, de les urgències dels amics- per a altres experiències. I els dos anys primers amb el Mestre va conservar la virginitat sense gaires problemes. S'ho havia pres molt seriosament.

Ell no s'havia atansat mai en una casa d'aquelles, per descomptat, abans per manca de temps i menyspreu i des de feia dos anys per convicció.

Aquella nit, però, va pensar que no li faria cap mal treure-hi el nas, per veure com era per dins, no ho sé, i què hi fan i com s'ho fan i tot això. Només mirar. No crec, es deia, que hi perdi res per fer un cop d'ull. I ja tinc vint-i-dos anys, què carai. Si he aguantat fins ara net i polit, aguantaré el que calgui. Només una ullada. A més, la virtut és més valuosa si ets conscient d'allò que abandones. I el Mestre ens ha dit més d'una vegada que aquelles dones serien les primeres al regne que ell havia de fundar.

És veritat que una altra veueta li deia que no se'n refiés, que els valents també saben fugir quan toca… Però va vèncer la tafaneria.

"Salut!, que no hi ha ningú?", va dir Judes a mitja veu, tot entrant, en veure l'ampli rebedor buit. Doncs, ja puc anar marxant…, va pensar. I estava a punt de sortir de nou a fora quan va sentir: "Només tu…". I va aparèixer la Magda, la mestressa de casa. "…I jo", va afegir amb una veu manyaga i alhora ferma i segura… destructora de tota mena de defenses.

La providència, que aquell dia devia estar en mans d'altri, va fer que no hi hagués ningú més que ells dos. En creuar-se les mirades ell va saber, només per un segon, que allò era un punt de no-retorn. Però de seguida es va oblidar de l'avís corcó per concentrar-se en aquells ulls i en aquella veu.

Ah, la Magda…, pensava ara en Judes, recordant l'episodi de feia ja una cinquantena de setmanes. Havia passat un any replè de records d'aquella nit, i és curiós que Judes ni tan sols recordava com anava vestida la Magda ni quina olor feia: només li recordava els ulls i la veu.

La Magda no s'assemblava gens al que havia sentit a dir d'aquelles donotes, que eren només el remei de la concupiscència perquè tenien una dolla entre les cames, i punt. No convenia fixar-se en res més que a encertar l'embornal, omplir el dipòsit, pagar i marxar. No convenia, perquè la resta era menyspreable, començant pel cervell.

La Magda no. La Magda era una… una noia, sí, perquè encara era jove, potser encara no a la trentena, però en realitat era una senyorassa, una princesa, una número u que semblava mentida que es dediqués a fer de meuca. Era una delícia estar amb ella, un prodigi de sensibilitat i de psicologia i d'intel·ligència i de finesa. I no tenia gens de pressa.

Judes, que havia entrat allà dins molt nerviós, s'havia tranquil·litzat de seguida. "Només vol conversa", va pensar durant l'estona que van estar-se drets rallant i sobretot ell responent les preguntes d'ella sobre els seus pares, les seves idees, el país d'on venia i què feia en una nit com aquella enmig del desert. No havien passat ni deu minuts i ell ja li havia explicat mitja vida. Ella li ho preguntava amb interès i dolcesa, com si Judes fos un vell amic de la família. I Judes va pensar, fins i tot, que segur que el Mestre no s'enfadaria si li expliqués que havia parlat amb una senyora d'aquelles sobre el seu missatge, i que s'hi havia mostrat interessada. Potser ella podria servir per al regne? Però no, no li ho diria, no s'hi atreviria.

Es van asseure a les catifes gruixudes que hi havia al racó. Judes li va continuar parlant extensament d'ell mateix i del Mestre i de la seva nova doctrina, i ella l'escoltava amb ànsia, o allò semblava. Al cap d'una hora llarga de xerrera, d'una conversa en què ell ho deia tot i ella només tenia molt oberts els ulls per on entrava a raig fet tot aquell devessall de confidències, i només de tant en tant la boca mormolava monosíl·labs que denotaven interès i aprovació, ell li va dir que n'estava bojament enamorat i que se l'estimava i que segur que podria treure-la d'aquella feina indigna d'ella, que li agradaria que ella li expliqués i, si podia ser, que li ensenyés alguna cosa de les que ella sabia i guardava, un dels seus tresors, que fins aleshores ell havia fet tot el gasto…

Però la Magda va fer un posat seriós, tot d'una li va dir amb autoritat que aquella nit no podria ser i que tornés amb el Mestre i els altres, que ella havia de marxar. I ell, emprenyat però rendit davant la senyorassa, fet a miques, plorant: "Però, ens veurem un altre dia, no?" I ella: "Sí, en pots estar segur". "I aviat?" "Sí."

L'endemà mateix, quan es van haver llevat i anat a comprar l'esmorzar al poblet, Judes va sentir rumors que deien que la Magda havia tancat "la botiga" -ho deien així, "la botiga", i va veure que una senyora picava l'ull a una altra en dir-li-ho- i havia marxat qui sap a on. "Pots comptar", deien, "a on pot anar aquesta".

Judes va patir molt les següents quaranta-vuit hores, pensant que una paraula d'aquella dona podria engegar en orris la seva reputació i el seu futur.

I l'endemà passat no l'altre la va veure, en un poblet que es diu Betània, prop de Jerusalem, que hi feien un banquet en honor del Profeta. La Magda va entrar a la casa i va posar-se a rentar els peus del Mestre davant de tothom. L'acció va aixecar molts murmuris. I Judes, especialment, es va emprenyar moltíssim i va agafar els diners del grup i va marxar a Jerusalem i aquella mateixa tarda va perdre la virginitat a Ca la Judit o Ca la Rebeca, que no se'n recordava prou bé, el primer local de la ciutat entrant pel camí de l'oest. Va entrar-hi enrabiat com un mal esperit, però li va passar la fúria en un ai.

Per això ara, que havien de passar pel mateix indret de feia un any, a Judes se li regirava una mica l'estómac. Aquell camí li portava mals records, com si diguéssim els del dia precís que va saber que el celibat i tot allò moral tan estricte no feia per a ell. Es deia tanmateix que hauria d'estar ben tranquil: no havia estat gràcies a ell que la Magda, ara anomenada Maria, s'havia apuntat a l'estol del Mestre i era una de les deixebles més fervents? Per sort, a més, ella no havia fet cap ni un comentari, almenys que ell ho sabés, sobre aquella nit ni sobre el fet que es coneguessin. Tot i que una vegada la va sorprendre parlant amb el Joanet i el nano, en veure'l, es va posar vermell com un perdigot. Per això en Judes normalment ni la mirava, els dies que corria per allà, perquè sabia que només de mirar-la de cua d'ull li vindrien tots els mals. Tot i que després de la Rebeca o la Judit en van venir unes quantes més, que fins i tot algun dels figaflors li havia demanat un cop com era que la bossa del grup estava tan magra, tot i això tenia molt viu aquella nit amb la bella Magda.

No passava res, doncs. Ara, a més a més, al cap de només uns quants dies tot faria un gir espectacular. Ell, Judes, faria que el Profeta es vegés obligat a manifestar el seu poder davant de tothom. El pla era arriscat, però quedaria ben clar a tots que aquell regne futur seria controlat pels audaços com ell, i no per aquells onze covards i figaflors. Amb una mica de sort, els onze fugirien i només ell i els seus amics serien testimonis de l'apoteosi del Mestre davant dels romans i davant tot el poble, més d'un milió de persones que s'aplegarien aquells dies a Jerusalem. El Mestre proclamaria la seva innocència de manera que tothom ho sentiria, es deslligaria de les cadenes i el seu gest l'interpretaria tothom com un senyal per a la rebel·lió.

La dominació romana tenia els dies comptats. I era ell, Judes, qui n'havia planificat l'estratègia. Potser la Magda, en acabat, ho sabria reconèixer i podrien refer l'idil·li encetat i trencat ara feia un any.

Comentaris

  • Felicitats[Ofensiu]
    EnricMadrona | 30-07-2012 | Valoració: 10

    Peres o Pere, no sé si t'arribarà aquest comentari, però el teu relat sobre el Judes i la Magda m'ha agradat molt. La bíblia i el nou testament estan plenes de vida i de contes fantàstics. Tu en reescrius un que encara que alguns els pugui semblar irreverent -i que per això mateix l'aplaudeixin o el denigrin- en el fons expressa molt bé com el Mestre no va ser el salvador polític, el posseïdor del poder tal com l'entenem normalment i ens ha destrossat la història. En certa manera escrius una paràbola. Té una llengua fresca, és irònic i afina la psicologia dels personatges. Curiosament aquest Judes una vegada humanitzat -hi reïxes- té sentit com un arquetip.

  • quin sorpresa !!![Ofensiu]
    naimma | 04-09-2005


    Aquest relat m´ha sorprès i m´ha portat de viatge en el temps i en l´espai.

    Gràcies

    naimma

  • gràcies, maca[Ofensiu]
    peres | 03-10-2004

    doncs sí, ha estat una bona sorpresa i un bon regal.

    doncs no, no sóc famós ni molt menys, ni ganes. només sóc tímid i per això jugo a fer veure que sóc un tio misteriós i conegut a qui no agrada que la gent sàpiga qui és.

  • Un regal![Ofensiu]
    Tiamat | 03-10-2004

    Aquesta nit jugo a ser una reina maga (tot i que sóc republicana), i m'estic dedicant a regalar els meus relats a alguns autors d'aquesta web, pels motius que siguin, perquè us els trobeu demà al matí quan obriu la pàgina.

    A tu, peres, famós(?) d'incògnit, et regalo "guia pels massa puntuals", suposo que imagines perquè ;)

    Una abraçada!

    Tiamat

  • pèrdix | 30-09-2004

    Guapa aquesta història, i molt ben ambientada. M'ha agradat la idea d'un Judes revolucionari, somiador i ingenu en comptes del traïdor i miserable que es ven per un grapat de monedes.

    Una observació molt lleu: el tema d'omplir el dipòsit com a metàfora de l'acte sexual, sembla més una acció de finals del segon mil·lenni que no pas de principis del primer.

    Bon relat

  • emocionant[Ofensiu]
    cricat | 25-09-2004 | Valoració: 9

    a mi m'ha agradat també que poses molt de carinyo en els personatges, en tots, fins i tot en el pobret judes...

    cristi

  • XAPO![Ofensiu]
    Manuel de Lino | 24-09-2004 | Valoració: 8

    M'AGRADAT MOLT COM TRACTES ELS PERSONATGES, I ELS HI DONES UN PROTAGONISME QUE VAL LA PENA REFLEXIONAR PER SI DE CAS.
    FELICITATS.
    HE LLEGIT LA TEVA BIOGRAFIA I SOM MOLTTTTTTTTTT SEMBLANTS.
    ESTIREM EN CONTACTE.

  • excel·lent![Ofensiu]
    rosaur | 24-09-2004 | Valoració: 10

    Comparteixo el criteri de l'editora: aquest relat, que fa por començar-lo perquè no saps què et trobaràs, és excel·lent. Peres, un cop més l'has encertat!!

    (No he estat a Israel, però un dia m'agradaria comprovar si les localitzacions del relat són certes... No m'estranyaria gens que fos així, tenint en compte la rigorositat i la disciplina dels escrits de Peres...)

    Petons

    Rosaura

Valoració mitja: 9.25

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154145 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com