Mudar la pell Capítol 2

Un relat de: Mistela

Capítol 2



Creuant una Barcelona inusualment apagada, es troba sense haver-s'ho proposat aparcant el cotxe davant la platja de la Vila Olímpica. Immune al ventet matiner que aixeca un polsim finíssim i amb l'Ipod penjat del coll mira com un somiador passeja incansable el detector de metalls per la sorra, amb la il·lusió de trobar el sant grial en qualsevol llauna.

El sol comença a fer el xafarder per sobre la cinta platejada de l'horitzó. Per primera vegada en molts anys la Sira es mira el mar amb ulls poètics i li agrada el que veu, tant, que fa una fotografia amb el mòbil i li envia al Jan. Estirada lànguidament a sobre d'una chaislonge d'obra, observa els primers aficionats a la pesca -o els darrers de la nit que fina-, els magrebins que contemplant el mar s'imaginen veure el que banya la seva terra, algun vigorèxic que panteixa corrent pel passeig adjacent i una parella de joves que es besen mostrant al món sencer l'orgull de saber-se desitjats ara i adés. Quan va ser la darrera vegada que el Jan i ella es van besar així? Volent ser lògica, es diu que ningú que no sigui un marcià pot viure en permanent passió més de dos anys, que és el que dura tot el procés bioquímic de l'enamorament segons els científics. Però es suposa que darrere de l'arravatament ve l'amor, el marc sòlid i profund on la parella evoluciona, amb crisis i petites victòries, vers un camí compartit. En el seu cas, els embulls l'esperonen i li donen la suficient dosi novel·lesca per retrobar bona part de la passió perduda; en el cas del Jan, pel que es veu, els embulls el fan fugir cercant vials on la perdi de vista.

Ja ha passat una hora des que ha marxat de casa. La melodia estàndard del mòbil li esvaeix aquestes reflexions. És el Jan.

-On t'has ficat? No vas dir que tu t'encarregaves del nens aquest matí?
-Hola, carinyo! La farmàcia estava tancada i se m'ha acudit anar a veure sortir el sol. Has rebut la foto?
-Com dius? Deixa't de fotos i de sols i torna corrents, que aquests ja s'han despertat i no em deixen dormir.
-Home, jo crec que no t'hauries de molestar, al cap i a la fi t'has pogut esbargir tota la nit mentre jo feia de cangur. Per una estona que surto a prendre l'aire... - la veu se li va afeblint fins tornar-se disculpa-.
-Tu hauries d'estar amb els nens, tal i com em vas dir, així que fes el favor de tornar ja!

Fi de la trucada. La Sira quasi ha vist la boca del seu marit sortir de la pantalla per mossegar-la. Dóna l'espatlla al sol que ara ja brilla insolent damunt les ones i enfila cap al cotxe, amb una barreja de por a empitjorar la situació i ràbia continguda per la poca consideració que rep i per la facilitat amb la que torna a la llar sense demorar-se ni un minut més assaborint la marinada.

Quan entra a casa es troba els dos nens jugant sols al menjador. Les tres portes que separen l'estança de l'habitació de matrimoni estan fermament tancades. Els roncs que les travessen li diuen que el Jan fa estona que ha superat el xoc d'haver-se hagut de llevar per trucar-la. Composant una expressió fingidament alegre, saluda els fills i els abraça ben fort, car potser són les úniques persones que aquest dia desitjaran passar-lo al seu costat.

El matí avança de pressa, encara més quan hi ha molta feina a fer: preparar l'esmorzar del Genís, de cinc anys, que el diumenge se'l tria ell, fer i donar les farinetes al petit, en Roderic, vestir-los, endreçar la cuina, recollir les habitacions sense fer soroll per no trencar el son al noctàmbul, dutxar-se i abillar-se ella, dur els nens a fer un tomb... Avui tria anar-hi en bicicleta. En Genís ja domina perfectament la seva, amb sis marxes i tres plats. Pel que fa al Roderic, no li queda altre remei que pujar-lo a la cadireta per bebès que hi ha a la bicicleta del Jan. Magnífic! Després d'una nit en vetlla, veure-la arrossegar el seu excés de pes -encara no l'ha perdut tot, però per primera vegada en molts anys va per bon camí-, la bicicleta enorme del marit i els quinze quilos del fill, que semblen multiplicar-se per dos, és tot un espectacle. Per arrodonir la sortida, al barri del costat estan fent la Festa de la Tardor. La Sira lluita per no envestir la riuada de famílies suposadament satisfetes que se li creuen davant de les bicis mentre es pregunta si el Roderic ha après a desfer-se del cinturó, puix juraria, per les estrebades que nota a les seves espatlles, que el nen està fent equilibris damunt de la cadireta. Quan intenta rodejar la festa per un carrer alternatiu torna a escoltar la musiqueta del mòbil. Serà que el Jan s'hi ha repensat i es vol afegir a l'activitat dominical? Ca! És la seva mare. Desconnecta l'aparell i decideix que ja s'enfrontarà amb el següent plat fort del dia d'aquí una estona. Ara ha d'esgotar els dos nens i el seu pensament, molt més indisciplinat.

Cap allà quarts de dues tornen a casa i es troba en Jan a la cuina, fent arròs. Sempre l'ha relaxat cuinar, però avui encara té la son ballant-li pels ulls i fa bullir tres sobres de basmati en un litre de brou Aneto, afegeix una safata de gírgoles saltejades amb verdures que ha trobat al congelador i ... et voilà, tots a taula. Dinen fent veure que és com qualsevol dels seus diumenges, però la Sira ha perdut la gana, amb prou feines engoleix la meitat del poc que s'ha posat al plat, i en Jan perd la paciència amb en Genís, que mai ha estat un bòlid menjant. En Roderic amenitza l'àpat amb un ploriqueig constant que delata la seva son. Intentant no acompanyar-lo fent la segona veu, la Sira l'agafa i el posa a dormir la migdiada, mentre el Jan fa el mateix amb el gran.

Vint minuts després cadascun està al seu llit, tres d'ells dormint profundament; la dona, en canvi, es pregunta com han arribat a aquesta situació mentre espera una carícia que mai arriba. Al cap d'una hora els nens es desperten de la migdiada i tot segueix el ritme de sempre: fer i donar berenars, recollir la cuina, treure la canalla a fer un volt -aquest cop en cotxe-, banyar-los, preparar les motxilles i la roba de l'escola, endreçar joguines, fer i donar sopars, fer el menjar de l'endemà per ella, recollir la cuina, posar una rentadora, corregir feina que s'ha endut a casa... En Jan només s'ha aixecat per fer-li notar que s'ha deixat el tap de la banyera posat i per llegir a la seva pàgina preferida d'Internet la darrera hora sobre la Fórmula 1. Amb ganes de ficar-li el cap dins de la banyera fins que s'empassi tota l'aigua, la Sira, ara sí, cau rendida al llit i es lliura a un son inquiet, cansat, interromput pels despertars nocturns dels nanos reclamant aigua, pipí o, com ella, una mica de sol que esvaeixi la boira.

Comentaris

  • ANEROL | 24-03-2008 | Valoració: 10

    fa un tempsque vaig llegir la primera part i pel comentari que et vaig fer sembla que em va agradar però el vaig sentir com a més catastròfica la vivència de la protagonista. Aquest relat el llegeixo molt bé, amb un bon ritme i bon fil de principi fins al final:; no hi ha sorpreses, perquè no és el cas, però si una bona exposició de la vivència i sentiments d'una dona en confrontació amb la seva realitat de convivència i d'indiferència per part del seu company, molt més comú del que es desitjable.

  • Esperant la carícia que mai arriba[Ofensiu]
    Avet_blau | 13-02-2008 | Valoració: 10

    Esperant la carícia que mai arriba,
    en un deambular gris i monòton de la vida;
    o de les vides, divergint en 4 mons d' egoisme.

    El temps que passa factura,
    esmicolant desitjos.

    Dia a dia feixuc on el passat es un llosa,
    i el futur sembla un túnel.

    Esperant la carícia que mai arriba,
    caldrà buscar-la en el sol i el vent
    de la marinada.

    Avet

    * excel.lent

l´Autor

Foto de perfil de Mistela

Mistela

13 Relats

43 Comentaris

17219 Lectures

Valoració de l'autor: 9.93

Biografia:
Sóc nascuda a Barcelona, però visc al Vallès. Encoratjada per haver guanyat el premi de redacció de la Coca-Cola vaig fer un any de periodisme, que em va servir per descobrir que no tinc la desimboltura dels cercadors de notícies sinó més aviat l'esperit introspectiu dels cercadors de respostes, així que vaig decidir-me per la psicologia. He estat molts anys -masses- sense escriure ni un rengló, però sembla que he tornat al punt de partida per seguir una senda que no hagués hagut de deixar mai, puix en el meu cas mot a mot és la manera com vaig trobant-me i entenent, només a voltes, i molt sovint a empentes, la vida.

Sóc persona de contrastos: comunicació i reserva, sorpresa i seguretat, impulsivitat i reflexió, sociabilitat i solitud, muntanya i mar, compassió i crítica, indolència i perfeccionisme, generositat i egoisme, força i por, sol i nit, estiu i neu, preguntes i respostes, curiositat i discreció, música i silenci, arrels i llibertat, complexitat i senzillesa, ment i cor... i intento trobar l'equilibri entre tots ells, suposo que, si fa no fa, com tothom.

Tinc dos fills que són el meu actiu més important; no he plantat cap arbre ni he escrit cap llibre, qui sap si ho arribaré a fer mai...