Comptem amb tu

Un relat de: ciosauri

De quan era petita recordo -en castellà, és clar- aquest eslògan: Contamos contigo. M'ha quedat gravat; era la primera vegada que algú comptava amb mi i d'entrada em va fer il·lusió... El cas és que aviat vaig entendre que la finalitat de la crida era fer esport, i això jo ho tenia prou difícil. Era una llàstima! No podien comptar amb mi per a alguna altra cosa?

I és que jo era -sóc- molt poc dotada per la naturalesa per fer esport. Ja en les primeres classes de gimnàstica a l'escola, amb les meves faldilletes i bombatxos, el meu grupet -quatre noies amb tan clara vocació de lletres com nul·les qualitats esportives- era la desesperació de la professora. Per començar, necessitàvem un quart d'hora per canviar-nos i estar a punt -és un dir-, i ens queixàvem contínuament: fa fred, ai quin mal, això no ho puc fer, ja li portaré un paper del metge... Érem les primeres de marxar al vestidor, i si es distreia la profe abans de que sonés el timbre i tot.

Un dia difícil va ser el que s'organitzava una demostració per als pares -no recordo què celebràvem- i calia que cadascú fes alguna cosa. Les meves amigues i jo tremolàvem només de pensar en la famosa vertical, i de quatre tombarelles ens en sortia mitja de bé...Al final la profe va trobar la solució: les del meu grupet vàrem fer llançament de pes. Va ser una brillant idea, i un èxit total. Un cop acabada la demostració, la professora ens va felicitar: no havíem llançat la bola a sobre de ningú.

A l'Institut vaig continuar la meva fulgurant carrera en el món de l'esport: ara calia practicar jocs d'equip. I jo que em pensava que no hi havia res pitjor que la gimnàstica! Aviat em vaig refermar en la meva opinió que no cal barallar-se per una cosa tan tonta com és tenir una estona una pilota; des de sempre, si algú la vol, l'hi deixo amb molt de gust! Recordo especialment un partit de bàsquet memorable: mentre es feien els equips jo estava badant -en aquell moment passava per allà a prop un noi que m'interessava força- i quan va sonar el xiulet em vaig trobar al mig de la pista sense saber en quin bàndol jugava. Resava perquè ningú em passés la pilota, perquè m'hauria posat en un bon compromís; a qui l'havia de passar, jo, si no sabia qui eren les meves companyes i quines les contràries? Vaig estar tota l'estona corrent amunt i avall i arraconant-me quan la pilota era a prop. Quin patir! Al final el professor em va dir que era el dia que m'havia vist amb més ganes, que continués esforçant-me així!

Bé, sí, tot això venia a tomb perquè ara, als meus quaranta-i-alguns, quan ja ni remotament pensava en les classes de gimnàstica ni en els partits de bàsquet, el metge m'ha recomanat, en una revisió rutinària, que faci esport. He quedat clavada a la cadira. Ho he intentat negociar, però ha estat inflexible: que si la vida sedentària, que si les articulacions, que si els ossos, que si el cor, que si tomba i que si gira... Quan ho he comentat a casa, s'han posat tots del mateix bàndol que el metge; no és estrany, el meu home juga a futbol partits de veterans, la noia va a la piscina i el nen és el porter de l'equip d'hoquei infantil. Ells també ho veuen molt clar... i jo no els he volgut explicar les meves velles experiències, em fa una certa vergonya. En fi, entre tots m'han convençut. Doncs apa, després de tants anys, tornem-hi! Se m'ha acabat la tranquil·litat!

He intentat ser positiva i trobar una sortida acceptable al problema. Descartats d'entrada el futbol i l'hoquei -per allò dels jocs d'equip-, he parlat amb la meva filla i hem quedat que l'acompanyaria dos cops per setmana a la Piscina Municipal, el dimecres i el dissabte a la tarda. M'ha semblat una bona idea: la natació és un exercici molt complet, permet anar al ritme que es vulgui i, a més, és l'únic esport que mentre el practiques no sues. L'objectiu inicial ha quedat fixat a fer unes quantes piscines en un ambient temperat i a poc a poc anar agafant el ritme. Però ja ho diuen que Del dicho al hecho hay mucho trecho. Hi he anat dues vegades i ja he llençat la tovallola -bé, no l'he llençada, l'he endreçada a l'armari i m'ho he deixat córrer-. Al cap de cinc minuts de ser a l'aigua agafo fred, i l'ambient càlid i humit de la piscina em mareja. El que em sap més greu és que davant d'aquestes explicacions la meva noia m'hi ha posat la mateixa cara que la professora de gimnàstica...

Ho he tornat a intentar -de voluntat no me'n falta- i m'he apuntat al gimnàs a classes de manteniment d'adults, els dimarts i dijous, de vuit a nou del vespre. El títol del curset m'ha animat: no ha de ser tan difícil mantenir-se! He anat molt mentalitzada a la primera classe, potser massa. Per casualitat he posat la meva estora enmig de les de dues senyores que -això ho he sabut després- ja fa anys que es mantenen. Volent-les imitar i fer anar braços i cames com elles, al cap d'un quart d'hora la meva esquena ha dit prou. La monitora ha hagut d'aturar la classe i fer-me fregues. Quan he arribat a casa amb penes i treballs el meu fill ha arribat a la conclusió que ell a qui s'assembla és al seu pare, i el meu home m'ha mirat amb una certa llàstima... M'he recuperat totalment, al cap de dues setmanes ben bones. Estava ben clar: el meu màxim contacte amb l'esport només podia ser rentar la roba de la família després de les seves activitats.

Un cop aquí, cal dir que he tingut sort d'en Woody Allen. Si conegués la seva adreça li escriuria per explicar-li com li estic d'agraïda! En plena convalescència del crac de l'esquena, mentre mirava la televisió i feia zàping, he enganxat un fragment d'una pel·lícula seva: en aquell moment ell es passeja per un parc, amb abric i bufanda, i li passa pel costat un senyor en samarreta i pantaló curt, corrent, respirant fort i suant. En Woody Allen s'horroritza i diu que ell no faria això per res del món. Llavors he vist la llum! He recordat la dita Vaya yo caliente y ríase la gente i me n'he anat de seguida a parlar amb les meves veïnes, que passen davant de casa quan van a caminar. He quedat amb elles per anar una estona a passeig cada tarda. Espero poder-les seguir: n'hi ha dues que ja tenen seixanta anys, però van molt lleugeres! Sigui com sigui, avui començo. No sé si és això el que esperaven la família, el metge, els professors de gimnàstica i els que comptaven amb mi, però és tot el que em veig capaç de fer, ara per ara.

Comentaris

  • el ritme de vida [Ofensiu]
    Avet_blau | 08-08-2008 | Valoració: 10

    Fa anys, vaig plantejarme fer una assegurança de vida;
    era el principi d'un període que endevinava, complicat i dur , i vaig valorar dues opcions :
    La primera fer una assegurança de vida, de riscos , de problemes...
    L' altre fer una assegurança "d'estil de vida", canviar varies petites coses...
    i fer una cosa que sempre m' agradat molt , caminar i cuidar el meu l'hort...

    aquesta ha resultat mes productiva i mes
    saludable per el ritme de vida intens en que vivim...

    Avet

  • real i divertit[Ofensiu]
    Mistela | 30-03-2008

    Em sembla que bona part dels que preferim seure amb un llibre o fulls per escriure ens sentim identificats amb el que expliques d'una manera tan distreta. I si en Woody Allen llença la primera pedra, podem agafar-ne unes quantes, també.

  • em sap greu[Ofensiu]
    pereneri | 06-12-2007 | Valoració: 10

    no haver-te conegut abans (els teus relats, vull dir), perquè trobo que escrius molt bé. A més, en aquest cas, penso que no és gens fàcil descriure fets quotidians sense que allò acabi com una redacció d'escola... amb tots els respectes per les redaccions de pati d'escola.

    En el teu relat hi ha bon humor, en efecte, costumisme, una trama amb un punt d'incertesa (com acabarà això?) que manté l'interès, i molta qualitat, penso, en la manera d'escriure, en el lèxic senzill, en les frases ben construïdes...

    Bé, jo no sóc cap autoritat per dir-te aquestes coses, eh?, però m'agrada molt el que he vist.

    Et seguiré la pista.

  • Ejejem![Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 01-05-2007 | Valoració: 10

    Crec que jo també he passat per alguna cosa similar... Bé, algun tipus d'esport no m'agradava, però en general... diguem que era una mica sapastre, a classe de gimnàstica!

    I en canvi, m'encanta anar a caminar almenys una miquet tot sovint. Abans, quan estava a casa meva, cada dia. Ara, que estic a Bcn de dilluns a divendres, corro cada dia per arribar d'hora (o tard) a qualsevol lloc, i em guardo les caminades pel cap de setmana!

    Tot el relat té un puntet d'ironia molt interessant. I l'he gaudit, obsta dir-ho! Polit, sense faltes, amb un lèxic apropiat... m'ha agradat, sí senyora!

    Enhorabona un cop més, i una abraçada

    V.

  • Un gran relat...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 30-04-2007 | Valoració: 10

    ...que m'ha donat una imatge de tu molt sensual, sí sensual, la típica xiqueta escarransida i poregosa a la que dona de gust cuidar. Ha estat un gran relat al que has triat la millor de les maneres de fer gimnàstica: caminar i alhora anar parlant, si més no fas literatura en viu. M'ha donat molta gràcia allò del professor que et va dir que era el dia que més t'havies esforçat je, je, je... A mi m'agrada el futbol i és per això que m'ha fet gràcia, una mirada totalment femenina, més seriosa. M'he divertit molt amb el teu relat i está molt ben escrit.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ciosauri

ciosauri

22 Relats

101 Comentaris

32131 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Nascuda l'any 1957 a Palafrugell, he llegit i escrit des de sempre, però els meus textos no van sortir de l'àmbit familiar fins el 2001, quan em vaig decidir a participar en un concurs de relats de TV3 per internet. Després de trobar el gust a tenir lectors més imparcials he continuat, i ara m'afageixo al que m'ha semblat un gran club de gent lectora i escriptora.
Rellegeixo el que he escrit. Potser us preguntareu: i què li va passar a aquesta dona el 2001? Doncs veureu, treballo en un arxiu i aquest any varem canviar d'edifici, i alguna cosa havia de fer a les quatre de la matinada quan em despertava amb uns ulls com taronges pensant en la feina; alguna cosa sense fer fressa per no despertar a la família, és clar. I d'aquí va venir tot plegat...
mcsauri.blogspot.com.es