Hores baixes

Un relat de: Mistela

Com es fa pregar l'aurora
quan hores baixes em ronden,
duc la nit per escorta,
seguici d'eterna penobra.
Com es fa pregar l'aurora!

Quin buit més punyent que deixes,
records xopats de nostàlgia,
em prens la son i l'empenta,
m'aromes d'absència la casa.
Quin buit més punyent que deixes!

Què temptador es fa cercar-te
en altres rostres, altres tactes,
com un infant nu i orfe
m'omplo d'enuig i basarda.
Què temptador es fa cercar-te!

Quanta història compartida
oblides sense recança,
esborres la meva emprempta,
de mica en mica m'apagues.
Quanta història al vent escampes!

Com costa aixecar la testa,
del fracàs fer-ne mestratge,
seguir saltant les fogueres
sabent que no m'hi acompanyes.
Com costa aixecar la testa!

Què gratuït un ho sento,
pietat sense amor ultratja,
que no hi ha mot ni mirada
capaç de guarir tanta nafra.
Què gratuït un ho sento!

Quina esperança més minsa
de recompondre el miratge,
arranjar el que teníem
per tornar a bastir un nosaltres.
Quina esperança més minsa!

Quanta estima em queda encara
per mi, dempeus, decidida,
pels nins que el dolor apaivaguen,
pels regals quem durà la vida.
Quanta estima em queda encara!

Comentaris

  • Fa temps[Ofensiu]
    Melcior | 14-12-2008 | Valoració: 10

    que penso , que en hores baixes s' escriuen grans poemes .
    Endavant !

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mistela

Mistela

13 Relats

43 Comentaris

16202 Lectures

Valoració de l'autor: 9.93

Biografia:
Sóc nascuda a Barcelona, però visc al Vallès. Encoratjada per haver guanyat el premi de redacció de la Coca-Cola vaig fer un any de periodisme, que em va servir per descobrir que no tinc la desimboltura dels cercadors de notícies sinó més aviat l'esperit introspectiu dels cercadors de respostes, així que vaig decidir-me per la psicologia. He estat molts anys -masses- sense escriure ni un rengló, però sembla que he tornat al punt de partida per seguir una senda que no hagués hagut de deixar mai, puix en el meu cas mot a mot és la manera com vaig trobant-me i entenent, només a voltes, i molt sovint a empentes, la vida.

Sóc persona de contrastos: comunicació i reserva, sorpresa i seguretat, impulsivitat i reflexió, sociabilitat i solitud, muntanya i mar, compassió i crítica, indolència i perfeccionisme, generositat i egoisme, força i por, sol i nit, estiu i neu, preguntes i respostes, curiositat i discreció, música i silenci, arrels i llibertat, complexitat i senzillesa, ment i cor... i intento trobar l'equilibri entre tots ells, suposo que, si fa no fa, com tothom.

Tinc dos fills que són el meu actiu més important; no he plantat cap arbre ni he escrit cap llibre, qui sap si ho arribaré a fer mai...