...com expresses aquest amor, amb paraules directes i ben clares.

I m'agrada el teu retorn.

si senyoreta!

Quina manera de desfogar-te d'aquest fenòmen i personificant-lo.

Segueix!

també per tu. Encara que és una mica tard, encara estem al "vint-i-cinc de desembre".

Qua acabis de pasar, unes bones festes!

no se què dir-te la veritat.

No et puc entendre, evidentment, però si que ho he viscut amb tu...
Quan de sobte la "Meva Anna" (la "Teva Anna" com diu ma mare) desapareix de la meva vida.
Quan de sobte vec i noto que ja, amb 7 anys formaves una part de mi, i no et tenia.

Ara tot això, ho tens en un raconet de la memòria, i que de tant en tant, t'apareix, com tu dius, la nena que ens va fer patir a tots.

Per això, tu, dona gràcies, a qui sigui, que jo te les donaré a tu, per estar aqui de nou amb mi.

Crec que sense ells, poca cosa seriem...que fariem sense aquelles sensacions que sentim quan estem alegres, enamorats, nostàlgics?
Poca cosa...per no dir res...

M'ha agradat molt aquest relat, et felicito, per aixo, mira... et poso un 10!

Gràcies, per donar-me la oportunitat de conèixe't.
I gràcies un altre cop pels comentaris!
Una abraçada.

Mireia

en llegir cada una de les línies...m'anava creixent la nostalgia. Recordant aquella MÉMÉ d'abans, que poc a poc se'ns en va, se'm en va
Com s'estima a una iaia....

Et felicito pel relat Mareta...
Segueix omplint-nos de sentiment

Una abraçadeta, i un peto

en llegir el títol, automaticament, m'ha arribat la melodia d'una cançó, evidentment amb el mateix títol.
Gràcies per fer-la recordar.

"Pessigolles, les escamparem pel món..."

que és dificil estimar a una persona quan la tens lluny (i tant lluny....), i t'admiro, jo no seria capaç.
Sobretot, manté aquesta esperança, que tard o d'hora, ja ho veuràs que el tindrem, entre nosaltres (però tu més que nosaltres eeehh). No ho dubtis!

Petó

Fa temps que et llegeixo.
Fins que et vaig trobar, l'altre dia, recordes?

Crec que he tingut sort de conèixer a l'encantadora de les paraules!

No deixis d'hipnotitzar-nos amb els teus versos!
Un petó.

Jeret!

He entrat per aquí, i volia fer-te un "saludu"!
no sabia ke teniem a aquí una nova incorporació...

Una abraçada nena!

Aborrides hores de classe i davant de l'ordinador...aprofito i entro i amb la gent que xerra al meu costat, jo al meu món, intento buscar la inspiració.

A vegades, cal escriure per recordar. Però a altres les coses es fan evidents. M'entens?

Mil petons!
Cuida't

Nena!!!!!! quina il·lusió m'ha fet trobar-te aqui!!!!!!!!

T'has adelantat amb el relat...feia una estona pensava de fer-ne un del mateix tema...caxissss!!
Com he rigut a la presentació de les nenes!
Ets fantàstica!

Fa tant que no fem "converses de bar" no pot ser!! a vere si aquest Nadal (encara que em vas dir ke no) ho tornem a posar en marxa! Però a un que posin rumbeta de fons eee!!

Un petonas i segueix amb el teu humor!

I

...dies llegint-he i avui m'he decidit a comentar-te, i precisament aquest relat.

És tant gran l'amor cap a una mare, la persona que gràcies a ella, formem part d'aquest món.

Però quan no hi és...

Sempre ens queda el record. Record d'aquelles abraçades i petons que només ella sap fer.
Però estic segura que Ella està amb tu, dins teu a cada moment.

Una abraçada i Salut.

aquesta cançó. Al bar, i jo intentant desxifrar el que s'amagava darrera de cada estrofa. Em vaig rendir!
Però saps que em falta oi? Em falta la música, ja saps el que et toca...

Et felicito pel teu últim recull.

Gràcies pel comentari, em va ompliar moltissim!

Trobo a faltar les nostres converses de bar, tan típiques entre totes... a vere si les tornem a posar en marxa.

També, FELICITATS (un altre cop)...24 hores amb 17 anyets, que, be no?

I un altre cop...Gràcies per tot!
i
Fins demà!

Hola!
entenc aquesta indignació, aquest matí ho parlava amb ma mare...aquesta societat cada cop em fa més fàstic...
Però em sento inútil!

M'ha agradat aquest relat, sempre tant crítica i amb una temàtica especial...

A vere si t'animes, que jo espero un comentari teu eh.....

Mil petonets i una abraçada!