I en aquest cas també per a les papil·les gustatives...

Una coseta però: la talla 42, una joveneta la trobaria totalment exorbitada! Em temo que busquen mmés aviat la 38 com a molt! (tot i que diuen que la Marilyn Monroe feia una 42...)

Ens llegim amic Ramon

no fem sinó complicar-nos la vida.

I els savis més savis que diuen allò "que està bé i no està bé" son una colla de censors absurds que tans sols dmostren que de savis no en tenen ni la "s". Més aviat llueixen una bonica T, de tanoques.

Un títol molt suggerent. Acaronar +bes. dues de les coses més valuoses per demostrar afecte.

Hi ha també els petons virtuals. que no es noten, però se senten...

Doncs això: un petó virtual.

Faithful,
Trasllades un debat del blog aquí (potser hi haurà qui ens llegeixi que estigui deubicat: el convido a passar-se pel nostre Riell Bulevard
i tafanejar) . Et contesto:

- trobo que sovint portes el debat cap els extrems. Qui parla de disbauxa i repartir condons a nens de 13 anys? Jo no, ni ningú. Una cosa és la prevenció i la informació i tota la comunitat científica està d'acord en què la millor manera de prevenir la SIDA és l'ús de preservatiu. L'altra és repartir condona a nesn de 13 anys com dius tu. I una tercera, moklt diferent és la bajanada de dir que el preservatiu "AGREUJA" el problema...

- Aquí no es tracte de què riuen els nostres fills, sinó de què ens riem nosaltres, els adults. Sovint també, caus en la idea de pensar que als no creients ens manquen els valors. Res més lluny de la realitat. T'asseguro que nio a mi ni als meus fills ens manquen els valors i que segureament en "essència no estiguin allunyats dels teus. LA diferència rau en el fet que els valors són transmesos sense la intervenció divina de cap mena pel mig. Sense la culpa, sense pecat. Als autobusos "ateus" anglosaxons hi havia un joc de paraules molt millor que als catalans:
"Be good, for goodness sake".

Estic CONTENTA!

De vegades em dic, a veure que ha esrit el Joan...

I sempre me n'alegro de passar per aquí, a buscar una dosi d'optimisme!

Autonomia-JO.

...dels moments obscurs per on de vegades ens endinsem.

Cal buscar la llum entre els núvols. I treure's la màscara.

I ben escrit, amic Ramon.

Sort hi va haver del movimetnt insumnís i objector que va acabar aqmb aquest exèrcit ridícul i aquesta pràctica estúpida que era la mili...

Una abraçada (ah, i gràcies per les frases encoatjadores sobre el nostre blog, m'agradarà rebre algun comentari teu per allà també, algun dia... petons).

al mitic monòleg de 5 hores.

Pobre Antonio, quin poca pena!! No s'assembla gens a aquell Mario, no trobes?

Per cert, no he tingut ocasió de dir-ho abans: Encantada d'haver compartit calçots i conversa (especialment conversa) costat per costat!!

Fins i tot quan estàs optimista tens aquell punt que tan m'agrada. :-)

(Tants dies feia que no et llegia??? Necessito millorar)

I vet aquí uqe em trobo amb un relat fantàstic que ens va entrecreuant les realitats dels personatges.

A mi, m'ha agradat. Ja saps que m'agraden els teus escrits.

Ara, vaig a veure què tens de nou.

I l'has creat. Però per tots nosaltres...

M'agrada molt com evoluciona la narració:al principi sembla un home "self made man" que ben bé podria ser director d'una fàbrica tèxtil. I ràpidament evoluciona cap allò que és veritablement: un feixista de cap a peus. Els obrers són "recursos" i no persones la producció, l'únic objectiu.
Com sempre amb aquest estil teu, directe i clar que tant m'agrada.
Una abraçada.

Poses nom a l'anonimat. I en posar-lo esdevé persona. Amb sentiments. Vivències.
Quantes morts hi ha escampades (de llavors, aquí , d'ara a tants llocs on hi ha guerres).
Com sempre ens regales amb un relat intens i que fa pensar.

L'absència, malgrat tot, ens fa valorar la presència. Una idea un tant taoista, de ying i yang...
Fins aviat.