Res més que una petita historia, que ja no interessa a ningú.

Un relat de: Alberich

Era el 17 de desembre del 1937 i portaven d'ofensiva dos dies sota un temporal de neu que gelava les ànimes. La unitat d'en Joan, havia sortit de Tortajada, i avançava pel nord cap a Terol, atacant el cementiri vell.
Mal equipats -en Joan duia unes botes ferrades de casa, però la majoria trepitjaven la neu amb unes espardenyes embolicades amb draps -i mal abrigats amb varies capes de roba i una manta pollosa de "color de gos quan fuig" - que és el color de les coses indefinides i els estats d'ànim confusos -els havien llençat a l'ofensiva, la matinada del quinze de desembre.
En Joan era portalliteres i no duia armes -ell n'estava content, doncs no volia matar ningú- Tot just havien recollit un pobre noi clivellat per tres o quatre trets i el baixaven a l'immediata reraguarda, quan se'n adonà que quan ja no sentia el brunzir de les bales a cau d'orella, i l'espetec dels fusells i metralladores s'anava fent llunyà, s'alleujava aquell pes feixuc i dolorós a l'estómac que feia dos dies que el turmentava.
Baixaven relliscant pels erms gelats, aquí caic, aquí m'aixeco, veient la cara de dolor del ferit, i com se l'hi anava escapant la vida de mica en mica. Demanava aigua i la mare, però ja s'havien tornat mesells al dolor humà, tot i que maldaven per salvar aquell pobre noi: "Avui per tu, demà per mi" -pensaven.
Van descarregar-lo al post de socors, on unes mans diligents d'un equip de sanitaris i infermeres, bruts de sang de cap a peus, i amb la dèria de voler adobar allò que uns centenars de metres més amunt hom espatllava, se'n van fer càrrec.
-Ah, quin descans! -van dir-se, mentre encenien una cigarreta, fent-se l'orni per no haver de pujar una altra vegada a l'escorxador. Estaven abatuts, rodejats de tot l'horror de la batalla, de cossos retuts, amb una sentor de desinfectant i sang, i una certa pudor a podrit, com la dels abocadors d'escombraries.
A la vora de les tendes de l'hospital de sang, uns cossos encarcarats, amb roba encartonada,que la neu anava cobrint: eren els morts i n'hi havia un fotimer.
No va durar el lleure: un comissari, malcarat, i més llarg que viu, aviat els va increpar, amenaçant-los amb l'Astra del nou.
-Amunt, ganduls, que aquí no se us ha perdut res...Amunt, amb la vostra unitat, o us esberlo el cap aquí mateix...!
En Joan i el seu company, que eren soldats de lleva, no tenien cap mena d'esperit castrense, ni revolucionari, ni cap de les virtuts que fan que un home estigui disposat a esventrar-ne un altre, ja sigui per Déu o per l'emancipació del Gènere Humà i per més mala sort, havien anat a parar a la divisió d'en Vivancos, que deien que posaven sempre de punta de llança per tal de delmar-la d'elements anarquistes, atès el seu antic precedent confederal, doncs el seu origen eren les columnes de milícies barcelonines de la CNT comandades per un fuster anomenat Ortiz. En Joan i els milers de reclutes que s'hi havien incorporat, no en sabien res de tot aquest enrenou de rivalitats polítiques i es limitaven a passar fred i por i complir les ordres amb la més estricta pulcritud, i si podien amagar-se, endrapar alguna cosa més substanciosa que la calderada que els donaven , i passar desapercebuts, ho feien. Més amunt hom decidia destins i vides sense moure una cella i sovint seguint els prejudicis de la rivalitat política i la més estúpida confrontació.
Un munt de revolucionaris vocacionals, com el comissari que els amenaçava, estaven a les eternes segones línies, emboscats per vetllar per l'estricte compliment i evitar que uns soldats fatigats i esporuguits es fumessin una cigarreta a recer.
Van tirar muntanya amunt a cercar la primeria línia. Malgrat que ja era veterà, i s'havia tornat una mica mesell, aquella increpació del manaire l'havia sollevat; la veu rogallosa del comissari que els tractava de covards i les mirades entre encuriosides i acusadores de les infermeres, amb el somriure sarcàstic d'algun sanitari, l'havien avergonyit i el sollevaven. Ell no era cap mena de covard. Només es prenia un lleuger descans; prenia alè al mig de brogit i del caos, per tornar-hi amb ànim renovats...
En Joan , amb el plor als ulls i el company al darrere, van seguir el corriol marcat pel rastre de la sang dels molts ferits que havien baixat abans. Arribaren a la rasa on hi havien deixat la gent de la seva esquadra. Confús per l'enuig i amb una gran sensació d'haver patit una injustícia, no se'n adonà de que anava a peu dret quan tothom estava ajagut, a recer del nodrit foc de la línia feixista. Va veure el rostre d'algun, que amb un gest ample i crispat, li deia alguna cosa que no podia oir- l'estaven avisant del perill- "Ves a la merda !"- li va respondre amb veu alta, quan un cop sec a la cara el va agafar de sorpresa. Tingué la sensació de que els seus ulls es badaven desorbitadament, talment com havia vist tantes vegades fer els que rebien un tret.
-"Soc mort!"- va pensar fredament, sense cap mena de pànic, com si finalment la fatalitat inevitable s'hagués complert -"He rebut un tret !".
La bala li havia tocat la cara en el moment d'ajupir-se al dirigir-se al company, per la qual cosa li destrossà el pòmul i la mandíbula i se li allotjà al pit, foradant-li el pulmó. Va caure i va quedar estès com un sac.
Es despertà veient tot de cares, algunes conegudes i d'altres no. No tenia noció de que hagués passat el temps. S'anava desmaiant i despertant i tot li apareixia com en una seqüència cinematogràfica. Perdia el fil de la continuïtat de les coses: primer va sentir com l'arrossegaven a recer, desprès anava veient primer unes cares, desprès unes altres. Sentia veus i retalls de conversa: "Està ben llest"..."Pobre Joan"..."Anava descuidat i a peu dret el tonto aquet...a qui se li acut "...
Va aparèixer el rostre d'un portalliteres i notà que el sacsejaven..."Jo el baixaria, però està molt fotut i no crec que arribi viu"..."Si és cert, aquest no dura gaire"... "Guaita quines botes que gasta aquest paio" -deia algú pensant que potser li anirien bé. Tot i la seva confusió, se'n adonà ràpidament de la situació: es moria.
Volia recordar el rostre de la gent estimada: la mare, la novia, però no podia rememorar aquelles cares estimades. Es va desesperar.
Se'n adonava de que cada vegada li costava més respirar.
Veia el cel rúfol, i caure unes volves de neu que es barrejaven amb la seva sang. Va fer una associació d'idees entre la fredor de l'ambient, la neu i el fred insuportable que sentia per la baixada de pressió per causa de la forta hemorràgia. Era la mort, amb tota la seva gelor.
Quan ja quasi no podia alenar, va tornar-se a desmaiar i ja no es va despertar.
Diuen que és enterrat a una fosa comú, a prop del cementiri vell de Terol, però mai més ningú n'ha sabut res del pobre Joan, tret de que va ser una de les nombroses baixes de la Batalla de Terol.



Comentaris

  • Relat cru[Ofensiu]
    brins | 12-03-2009 | Valoració: 10

    com crua és tota història que toca la guerra.

    Molt ben portat i relatat. Et felicito!

    Una abraçada

    Pilar

  • Jo canviaria el títol.[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 23-02-2009 | Valoració: 10

    Diria. una escruixidora història que hauria de interessar a tothom perquè no es repeteixin tan terribles esdeveniments. Maleïdes guerres!
    Malgrat la seva cruesa , m'ha agradat moltíssim.
    Una salutació.
    Nonna_Carme

  • Sempre m'atrapen els teus relats[Ofensiu]
    M.Salles | 22-02-2009 | Valoració: 10

    Poses nom a l'anonimat. I en posar-lo esdevé persona. Amb sentiments. Vivències.
    Quantes morts hi ha escampades (de llavors, aquí , d'ara a tants llocs on hi ha guerres).
    Com sempre ens regales amb un relat intens i que fa pensar.

  • El temps de lectura estimat...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 02-02-2009 | Valoració: 10

    El temps de lectura estimat. No és que sigui en relat excessivament llarg, però l'he trobat més curt del temps -orientatiu- que ens senyalen. Suposo que, això, vol dir que m'has atrapat en la teva redacció. Una narració punyent, que jo, a nivell personal, m'ha semblat molt ben lligada.
    He trobat molt encertades les paraules que transcric a continuació: ... on unes mans diligents d'un equip de sanitaris i infermeres, bruts de sang de cap a peus, i amb la dèria de voler adobar allò que uns centenars de metres més amunt hom espatllava...
    - Joan -

  • Un relat que et fa sentir.[Ofensiu]
    surina | 02-02-2009 | Valoració: 10

    He sentit la mort del pobre Joan com si agués estat al seu costat i fins i tot he sentit fred, el fred de la guerra enmig la neu.
    No trobem cada dia un relat com aquest.
    Salut.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Alberich

39 Relats

206 Comentaris

37070 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Nascut un mes de maig.
Va treballar de molt jove al tèxtil, mentre estudiava Dret i va anar a parar a l'administració.
Ha estat aprenent de molts oficis, per la qual cosa no és mestre de res.
Li agrada la vida, i cultivar l'amistat, també la mar i la muntanya.
Si voleu comentar alguna de les seves parides, tant si us agraden com si no, us ho agrairà, doncs no hi ha res que més valori que la mútua comunicació i que la gent faci cas del que un hom fa.