L'heroi Ulpiano Ponte Ferreira.

Hom deia que el sergent Ulpiano Ponte Ferreira s'havia guanyat els galons a la batalla del Ebre, assaltant a pit descobert la Serra de Cavalls, essent el primer soldat viu que va trepitjar la cota. El fet no té altra explicació que la escassa intel·ligència d'aquell noi imberbe i analfabet, unida a una imperiosa i cega empenta -molt semblant a les dels braus a la plaça- ben dirigida pels crits i les amenaces dels seus superiors, i també la sort de que les bales i les bombes de mà dels defensors van respectar la seva vida, llevat d'una ferida a la cama, circumstàncies que degudament conjugades, feren del soldat Ponte un heroi i no pas un mort, com tants d'altres. El general Yagüe en persona, a l'hospital, li va lliurar la "Medalla de sufrimientos por la pátria" i el va nomenar sergent.
L' Ulpiano Ponte Ferreira, en acabar la guerra, es va quedar a l'Exèrcit, on hi va trobar escalfor i tres àpats al dia i el seu camí a la vida, i quasi trenta anys més tard, rabassut, panxut, gandul i malcarat, encara hi vegetava, ostentant el rang de sergent de primera i l'esperança de jubilar-se amb el de brigada.
Era d'aquella mena de personatges sinistres que els reclutes en deien "xusqueros", la finalitat dels quals era fer de pal de paller d'un exèrcit malgirbat i gens professional, on l'Estat t'hi feia perdre un parell d'anys, dels més valuosos de la teva vida, tot just sortir de l'adolescència.
Era un matí calorós. Els soldats, suats i empolsinats, descansaven a l'ombra d'una figuera, desprès d'haver maniobrat un parell d'hores per un descampat de terra sorrenca, marcat com un camp de futbol, al compàs del "Up, Os, Es, Atro" cantat per la veu rogallosa i monòtona dels caporals sota el sol africà. Els fusells a recer i les cartutxeres descordades. Una agra ferum a antiga suor eixuta i a peus bruts els embolcallava. Una munió de petits moros, pesats i empipadors com mosques vironeres, pidolaven la poca xavalla que duien els quintos a les butxaques, oferint begudes i aigua, calentes com pixum, a pesseta la xarrupada. D'altres oferien cigarretes, postals, estores i collarets i tota mena d'andròmines que els soldats podrien portar a casa seva com a records de la seva exòtica aventura africana -tothom sospitava que en aquell comerç els sergents hi sucaven alguna cosa, doncs els venedors sempre eren els mateixos i si s'apropava algun de desconegut, el feien fora de males maneres - Un cel de cobalt pesava damunt de la fatiga, mentre, al sud, a l'horitzó, s'escampava la blavor d'unes muntanyes més enllà dels difuminats ocres i grisos d'un paisatge erm que suggeria la immensitat de tot un continent. Al nord la claror de l'espill mediterrani recordava que darrera de cada turó hom podia veure el mar, talment com succeeix a casa nostra quan mirem a llevant.
El sergent Ponte es dirigia als soldats. Amb els pagesos mig analfabets s'hi veia en cor i els tractava a baqueta. Els pixatinters i estudiants ja l'hi feien més respecte i amb aquests procurava posar-se a l'altura, fent valer els seus galons i procurant demostrar un cert nivell, més fruit de la seva llarga experiència amb tractar reclutes, que no pas per haver agafat mai un sol llibre.
Els havien lliurat un petit opuscle, que es deia "Manual de instrucción bàsica del soldado", on hom explicava de manera molt senzilla quatre elementalitats relatives a la uniformitat i les insígnies dels comandaments, teòrica de tàctiques, tir i armament, imprescindibles per conèixer tot aquell món de la milícia. Tot plegat quatre obvietats, que amb una senzilla repassada, algú avesat a estudiar s'aprenia d'una tacada.
El sergent Ponte amenaçava amb greus càstigs a tots aquells que no es sabessin la lliçó sobre el manual. Deia que l'endemà posaria un examen, i que només podrien sortir de permís aquells que el passessin, la qual cosa feia eriçar el cabell als pobres mig analfabets pagesos i petar de riure als "intel·lectuals" batxillers i pixatinters, generalment de Madrid, València o Barcelona.
Un d'aquests, fatxenda i mofeta, va preguntar-li, tot escapant-se-li el riure per sota del nas:
-"Mi sargento. ¿El exámen será oral, o por escrito?.
- No me vengas con hostias ! - va contestar el sergent Ponte, amb el seu inconfusible accent gallec - No será ni oral ni por escrito; serà de memòria, joder !.