L'heroi Ulpiano Ponte Ferreira.

Un relat de: Alberich

Hom deia que el sergent Ulpiano Ponte Ferreira s'havia guanyat els galons a la batalla del Ebre, assaltant a pit descobert la Serra de Cavalls, essent el primer soldat viu que va trepitjar la cota. El fet no té altra explicació que la escassa intel·ligència d'aquell noi imberbe i analfabet, unida a una imperiosa i cega empenta -molt semblant a les dels braus a la plaça- ben dirigida pels crits i les amenaces dels seus superiors, i també la sort de que les bales i les bombes de mà dels defensors van respectar la seva vida, llevat d'una ferida a la cama, circumstàncies que degudament conjugades, feren del soldat Ponte un heroi i no pas un mort, com tants d'altres. El general Yagüe en persona, a l'hospital, li va lliurar la "Medalla de sufrimientos por la pátria" i el va nomenar sergent.
L' Ulpiano Ponte Ferreira, en acabar la guerra, es va quedar a l'Exèrcit, on hi va trobar escalfor i tres àpats al dia i el seu camí a la vida, i quasi trenta anys més tard, rabassut, panxut, gandul i malcarat, encara hi vegetava, ostentant el rang de sergent de primera i l'esperança de jubilar-se amb el de brigada.
Era d'aquella mena de personatges sinistres que els reclutes en deien "xusqueros", la finalitat dels quals era fer de pal de paller d'un exèrcit malgirbat i gens professional, on l'Estat t'hi feia perdre un parell d'anys, dels més valuosos de la teva vida, tot just sortir de l'adolescència.
Era un matí calorós. Els soldats, suats i empolsinats, descansaven a l'ombra d'una figuera, desprès d'haver maniobrat un parell d'hores per un descampat de terra sorrenca, marcat com un camp de futbol, al compàs del "Up, Os, Es, Atro" cantat per la veu rogallosa i monòtona dels caporals sota el sol africà. Els fusells a recer i les cartutxeres descordades. Una agra ferum a antiga suor eixuta i a peus bruts els embolcallava. Una munió de petits moros, pesats i empipadors com mosques vironeres, pidolaven la poca xavalla que duien els quintos a les butxaques, oferint begudes i aigua, calentes com pixum, a pesseta la xarrupada. D'altres oferien cigarretes, postals, estores i collarets i tota mena d'andròmines que els soldats podrien portar a casa seva com a records de la seva exòtica aventura africana -tothom sospitava que en aquell comerç els sergents hi sucaven alguna cosa, doncs els venedors sempre eren els mateixos i si s'apropava algun de desconegut, el feien fora de males maneres - Un cel de cobalt pesava damunt de la fatiga, mentre, al sud, a l'horitzó, s'escampava la blavor d'unes muntanyes més enllà dels difuminats ocres i grisos d'un paisatge erm que suggeria la immensitat de tot un continent. Al nord la claror de l'espill mediterrani recordava que darrera de cada turó hom podia veure el mar, talment com succeeix a casa nostra quan mirem a llevant.
El sergent Ponte es dirigia als soldats. Amb els pagesos mig analfabets s'hi veia en cor i els tractava a baqueta. Els pixatinters i estudiants ja l'hi feien més respecte i amb aquests procurava posar-se a l'altura, fent valer els seus galons i procurant demostrar un cert nivell, més fruit de la seva llarga experiència amb tractar reclutes, que no pas per haver agafat mai un sol llibre.
Els havien lliurat un petit opuscle, que es deia "Manual de instrucción bàsica del soldado", on hom explicava de manera molt senzilla quatre elementalitats relatives a la uniformitat i les insígnies dels comandaments, teòrica de tàctiques, tir i armament, imprescindibles per conèixer tot aquell món de la milícia. Tot plegat quatre obvietats, que amb una senzilla repassada, algú avesat a estudiar s'aprenia d'una tacada.
El sergent Ponte amenaçava amb greus càstigs a tots aquells que no es sabessin la lliçó sobre el manual. Deia que l'endemà posaria un examen, i que només podrien sortir de permís aquells que el passessin, la qual cosa feia eriçar el cabell als pobres mig analfabets pagesos i petar de riure als "intel·lectuals" batxillers i pixatinters, generalment de Madrid, València o Barcelona.
Un d'aquests, fatxenda i mofeta, va preguntar-li, tot escapant-se-li el riure per sota del nas:
-"Mi sargento. ¿El exámen será oral, o por escrito?.
- No me vengas con hostias ! - va contestar el sergent Ponte, amb el seu inconfusible accent gallec - No será ni oral ni por escrito; serà de memòria, joder !.



Comentaris

  • Hola Alberich[Ofensiu]
    surina | 17-04-2009 | Valoració: 10

    Sempre m'agrada llegir aquestes hitòries d'un món que, per sort, no he conegut. Resulten sorprenents, però aquesta, a més amés, descriu tan bé els personantges que ja sembla que els conec.
    Enhorabona per aquest relat.

  • Diuen...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 06-04-2009 | Valoració: 10

    Que el que no tenen memòria han de tenir cames. Els que ens deixem de valorar, em de tornar al relat.
    - Joan -

  • Els que vam fer la "mili"...[Ofensiu]

    Els que vam fer la "mili" ja fa uns quants anys, en coneguérem més d'un d'aquests sergents... encara que nos es diguéssin Ulpiano
    - Joan -

  • Històries de la "puta" mili[Ofensiu]
    F. Arnau | 06-04-2009

    Molt bona la teua història, amb anècdota inclosa, sobre aquells personatges que pul·lulaven per aquells indrets. Jo vaig fer la mili al Sàhara quan tot allò de la Marxa Verda, i et puc dir que el teu relat m'ha recordat molts d'aquells "xusqueros" que portaven més mili que el palo de la bandera. Són històries entranyables vistes ara després del pas dels anys, però, com ha dit algú en un comentari, també sap greu haver perdut un temps preciós, quan més es pot aprofitar el temps, en els nostres vint anys...
    Una abraçada!
    FRANCESC

  • Com tots els teus relats...[Ofensiu]
    brins | 06-04-2009 | Valoració: 10

    m´a encantat! Unes descripcions acurades i ben expressades, una història amena i un final boníssim.

    Una forta abraçada,

    Pilar

  • Com sempre, divertit![Ofensiu]
    M.Salles | 17-03-2009 | Valoració: 10

    I ben escrit, amic Ramon.

    Sort hi va haver del movimetnt insumnís i objector que va acabar aqmb aquest exèrcit ridícul i aquesta pràctica estúpida que era la mili...

    Una abraçada (ah, i gràcies per les frases encoatjadores sobre el nostre blog, m'agradarà rebre algun comentari teu per allà també, algun dia... petons).

  • Un heroi a la llum[Ofensiu]
    Unaquimera | 08-03-2009 | Valoració: 10

    Aquest heroi sembla un personatge que s'ha escapat de la teva Galeria d'ombres...
    En sortir a la llum, mercès a les teves paraules, ha quedat il·luminat de ple i li hem vist la ignorància acumulada als plecs de la pell, com una cuirassa que poca cosa deixa passar al seu través.

    Un molt bon exercici de descripció, amb un final divertit sense crueltat gratuïta.

    Donades les circumstàncies, t'envio una abraçada per escrit,
    Unaquimera

  • la mili[Ofensiu]
    Endevina'm | 06-03-2009 | Valoració: 10

    i més a l'Àfrica era una gran jugada que et malmetia la vida durant un any, i que a volts ens deixava greus prejudicis psicologics.

    Un bon relat!

  • quin riure Ramon[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 02-03-2009 | Valoració: 10

    sembla que hem viscut vides paral·leles, jo vaig estar a Melilla, aviat farà trenta anys, i m'has transportat fins aquells dies de caserna a 40 graus a l'ombra, en formació a la dura plaça d'armes, o fent "barrigazos" per la pista dels tancs.

    Bon relat, com tots els teus.

    Una abraçada

    Ferran

  • Has estat atacat per algú sonat[Ofensiu]
    vaixellnou9 | 02-03-2009 | Valoració: 10

    Molt bon relat de l'estada a la mili maleida per tots i que reflecteix perfectament el qué ens habies d'empassar.
    Ànims i endevant amb els teus relats.

  • Costa de creure...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 26-02-2009 | Valoració: 10

    que situacions i anècdotes com aquesta succeissin en un passat relativament llunyà, tot i que prou a prop com perquè sigui a la memòria de molts que vau haver de fer el servei militar. Qui li havia de dir, al Ulpiano Ponte que uns anys més tard hi haurien objectors de consciència i fins i tot insubmisos. No s'hauria cregut, probablement, que al cap d'uns anys deixaria d'haver-hi l'obligatorietat d'estar a les seves ordres.
    Una abraçada

  • Ai, aquell exércit..![Ofensiu]
    franz appa | 25-02-2009

    Aquell exércit espanyol preconstitucional -fins i tot per al qui hi vam anar ja després de promulgada l'actual Constitució, però havíem de passar cada dia sota l'emmarcat testament de l"anterior cap de l'Estat"-. Sí, aquell exércit que es va arrabassar alguns dels millors anys de la nostra vida... Però que proporcionava anècdotes tan sucoses com aquesta...
    El que esfereix és que venia a ser una imatge lleugerament augmentada de l'Espanya del moment... D'un moment passat. Passat? Hmmm, deixem-ho aquí.
    Una salutació,
    franz

Valoració mitja: 10

l´Autor

Alberich

39 Relats

203 Comentaris

42577 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Nascut un mes de maig.
Va treballar de molt jove al tèxtil, mentre estudiava Dret i va anar a parar a l'administració.
Ha estat aprenent de molts oficis, per la qual cosa no és mestre de res.
Li agrada la vida, i cultivar l'amistat, també la mar i la muntanya.
Si voleu comentar alguna de les seves parides, tant si us agraden com si no, us ho agrairà, doncs no hi ha res que més valori que la mútua comunicació i que la gent faci cas del que un hom fa.