No sé pas què m'ha passat.

M'havia fet un lloc a la societat amb la meva ben remunerada feina de cap de producció de la fàbrica d'aparells òptics. Un bon esforç m'havien costat aquell càrrec, la meva carrera i la meva posició: estudis primaris, secundaris, universitat, idiomes, i haver de passar una bona colla d'anys de meritori, percebent sous miserables, rebent humiliacions de caps superbs i ineptes, fent feines subalternes. Tot ajuda a formar l'esperit i el caràcter i finalment, amb l'esforç arriba la recompensa: ara sóc director.
Es clar que pitjor ho passaven aquells polonesos, hongaresos i jueus que ens encolomaven com a mà d'obra barata -dic barata perquè havíem de pagar a les arques de l'Estat una contribució per la seva manutenció i un petit sou que no sé pas a qui beneficiava-
La nostra feina era fabricar els aparells òptics pels canons del 88, per l'artilleria de la Kriegsmarine, per les diferents versions dels Panzerkampfwagen, i pels avions de bombardeig de la Luftwaffe.
Teníem sucoses comandes i sovint ens visitaven les principals personalitats del País, que ens felicitaven per la bona feina feta. Fins i tot el Gran Canceller en persona ens havia vingut a veure, rodejat de la seva plana major de ministres i militars -elegants i sempre curosament uniformats, que feien molt goig de veure- sovint ens enviava felicitacions autògrafes, pel seu aniversari, elogiant la nostra feina. Jo encara guardo la ploma amb la que va signar en el llibre d'honor de la fàbrica quan va venir a visitar-la.
Nosaltres fèiem el que podíem, malgrat que dels operaris no ens en podíem fiar gaire, doncs amb ells calia emprar mètodes d'incentiu excepcionals, i malgrat això costava moltíssim tenir-los motivats. I ja no dic dels que, enverinats per l'esperit bolxevic, boicotejaven sistemàticament la producció. Sovint havíem de lliurar informes d'aquelles desídies i boicots als seus cuidadors, que al camp on els allotjaven prenien les mesures de correcció que consideraven més convenients. Segurament els donaven altres feines més adequades a les seves aptituds, doncs ja no els tornàvem a veure mai més per la fàbrica, cosa que revertia en els programes de formació, doncs ens passàvem el dia havent d'ensinistrar a gent nova i cada vegada més desnerida i inútil. Vaig elevar un escrit de queixa al responsable de l'allotjament dels treballadors, dient-li que si havia d'aguantar els índexs de rotació que se'm imposaven no podria respondre de la producció, doncs havia de tenir, gairebé, la totalitat de tècnics especialitzats dedicats exclusivament a la formació. A més, demanava un mínim de criteri a l'hora de la selecció i el reclutament, doncs cada vegada més ens enviaven pagesos russos analfabets, nens de deu i dotze anys i jueus desnodrits de mirada perduda i posat desmenjat, que no atenien les indicacions i es movien com fantasmes al mig de les màquines, per la qual cosa els havíem de tornar amb la qualificació d'"inútils per treballar". Una altra conseqüència d'aquest estat de coses era l'elevació de l'índex d'accidents laborals: aquells embadocats mig adormits, s'enganxaven als embarrats i es deixaven dits i braços a les màquines eina, per no dir el gran nombre de gent enrampada a l'electricitat. Estava indignat: d'aquella manera no es podien cobrir els objectius preestablerts. A mida que entraven, en sortien nafrats o morts: indignant, si, vertaderament indignant!.
Però no tot s'acaba aquí. Desprès d'haver mantingut uns índexs acceptables de producció, malgrat la pèssima mà d'obra, els bombardeigs aliats i la manca de primeres matèries dels darrers temps, ara sembla que s'ha acabat la guerra i han vingut els americans, que injustament i sense preàmbuls, m'han destituït del meu càrrec. I això no és tot!. M'han fet pujar a un camió amb els meus tècnics i tot de gent del poble veí, i ens han portat a veure els allotjaments dels treballadors al camp, que és un caos i on impera un desordre que jo mai hauria permès a la fàbrica: molts són morts i estan insepults des de fa dies, amb una pudor insuportable. D'altres, prims i eixuts, però vius encara, ens insulten aixecant el puny, amenaçant-nos -de ben segur que són d'aquella mena de bolxevics que tant de mal solien fer a la nostra producció- Però sembla ser que no ens hi han portat nomès de visita: ens han donat pics i pales i ens obliguen a enterrar tota aquella podridura de morts. Quin esforç més inútil: una colla de tècnics ben qualificats i amb molts anys d'experiència, fent d'enterramorts, mentre els bolxevics, analfabets i treballadors no qualificats, s'ho miren. Inaudit!. Quina mena d'idea de la productivitat tenen aquest aliats que canvien el sentit de les coses naturals d'aquesta manera, fent cavar els directors i mirar els proletaris?. I sent els guanyadors de la guerra, Déu ens agafi ben confessats !.
A continuació i a empentes i rodolons - cosa més que inacceptable donada la nostra condició de tècnics- ens tornen al poble i a la fàbrica, on ens custodien uns negres enormes amb pinta de degenerats , membres de la policia militar de l'Exèrcit Americà.
Ara diuen que ens volen fer un judici, però jo tinc la consciència molt tranquil·la i els papers ben clars: He recollit en una extensa memòria els magnífics índexs de producció de la fàbrica i penso presentar-los com a peça de convicció de la bona feina feta.