Aquest és un relat fet per capítols conjuntament amb Iris. Per veure la continuació ( o més ben dit l'altra part d'aquest capítol), llegiu el relat amb aquest mateix nom (Diari d'avui. Primera vista.) d'Iris.

Espero que us agradi.

Què bo! M'ha fet gràcia i m'ha posat (jo també són de calentura fàcil, no cal dir-ho) jeje. No és purament eròtic, perquè no aprofundeix en el tema, ni humorístic, perquè no va a fer únicament gràcia, però aconsegueix ambdues coses alhora, cosa no gaire fàcil d'aconseguir. Molt bo (sense fer-se pesat).

Em recorda, aquesta idea d'amor, a la que descriu Bob Marley a la cançó I wanna love you, inspirat en això o casualitat? Bé, al cap i a la fi, és l'amor modern, l'amor del segle XXI es podria dir. Esperem que frueixi de debò i tiri endavant: un amor entre iguals, que be sona... que platònic...

Un narrador molt ben aconseguit, realment fent sentir al lector (o si més no a mi) com al protagonista de la història.

Les frases així escrites que es mesclen unes amb les altres, més la reflexió paral·lela i inevitable sobre quin serà el final del relat fa que realment els pensaments se t'acumulin i t'assetgin els dubtes com si fossis tu qui viu la història.

Molt ben aconseguit aquest relat. Endavant.

Un narrador molt ben aconseguit, realment fent sentir al lector (o si més no a mi) com al protagonista de la història.

Les frases així escrites que es mesclen unes amb les altres, més la reflexió paral·lela i inevitable sobre quin serà el final del relat fa que realment els pensaments se t'acumulin i t'assetgin els dubtes com si fossis tu qui viu la història.

Molt ben aconseguit aquest relat. Endavant.

No et sabria dir per què; potser perquè m'hi sento identificat o perquè està ben explicat o pel final tan brusc, però aquest relat m'ha agradat molt.

M'agrada com avança i sobretot, el que més m'ha interessat és el narrador. És un narrador especial: és un narrador exterior però que sembla el monòleg interior (els pensaments) de D. Jugues força bé, no sé si voluntàriament, amb aquest límit entre narrador omniscient i monòleg interior.

Molt bo. Passa a ésser un dels meus preferits per analitzar amb més calma aquest narrador.

M'ha agradat força el teu relat, bonic, àgil, etc. No he pogut evitar que m'inspirés un mite clàssic com els d'Homer o Virgili, especialment aquells que a partir d'una història d'amor expliquen alguna cosa que tenim present continuament; concretament, potser pel tema del mar, m'ha vingut a la memòria aquell mite dels dos enamorats que perden la vida en un mar (l'home en una tempesta quan navegava per anar a veure la seva estimada i ella al llençar-se del balcó al conèixer la mort de l'amant i que, a partir d'aleshores, a vegades se senten les veus dels enamorats al fons d'aquell mar (que ha pres el nom de l'amant). Sento no recordar el títol, espero haver-lo explicat bé; fa molt de temps que me'l van explicar i el tinc entelat per l'oblit.

Endavant i continua;-)

PD: Gràcies pel comentari que vas fer del meu relat, ja n'he escrit més i espero que el llegeixis i els gaudeixis (i qualsevol que vulgui i tingui temps per perdre)

Sento trencar la meva promesa de no escriure't més comentaris (estaré fent-me adult?).

Ja he llegit alguns relats de la Dea, gràcies;-) Tots molt nostàlgics i força interessants, també convido a tothom a llegir-los.

El meu email és: (el meu nom i el primer cognom)@terra.es

Suposo que no hi haurà cap problema si ho dic així.

Ara sí que deixo de xatejar per aquí;-) Gràcies.

Sento monopolitzar-te els comentaris, però no se m'acut una forma millor de contactar amb tu i no m'atreveixo a comentar cap dels poemes puix crec que els poemes són una cosa molt personal de cadascú i no em veig amb prou autoritat (moral) per valorar-los.

Tot just vaig descobrir abans d'ahir aquesta pàgina -et pots imaginar la meva sorpresa quan vaig veure la teva fotografia a la cantonada dreta de la meva pantalla- i la veritat és que m'he entusiasmat. Espero que no se'm jutgi pel relat que vas llegir de Costums ja que era una mera prova -allò típic que agafes un archiu que tens a l'ordinador abandonat de fa temps per comprovar que el servei funciona- i et convido (a tu i a qualsevol que llegeixi això) a llegir i comentar tots els relats que el temps (existeixi o no ;-) ) em permeti escriure.

Prometo no continuar omplint aquest relat de comentaris meus ;-)

Moltes gràcies pel comentari i la biografia. Ja he pres nota i compta que m'informaré sobre les lectures que m'has proposat ;-)

He estat reflexionant sobre la visió que defenses sobre la concepció del temps -com a exalumne (recent) teu no he pogut evitar posar el teu relat sota judici rigurós, ho sento- i recordant la idea de Kant que el temps i l'espai no existeixen fora de la nostra ment, que són simples eines que utilitza la nostra raó per estructurar la percepció de la realitat exterior i que no es pot demostrar que realment existeixin fora del nostre cervell, me n'he adonat que la teva argumentació comparant el transcurs de temps amb dos (o varis) camins paral·lels em sembla insuficient per demostrar, no només l'existència d'un temps concebut amb coordenades, sinó també per demostrar la mateixa existència d'aquest perquè: quin sentit té un Nord i un Sud, un dalt i un avall, en un univers infinit?

M'ha agradat aquest estil filosòfico-científic digne del mateix I. Asimov.

Haig de dir que com a relat d'humor és dels que més m'ha agradat que he llegit per aquí (haig de dir honestament que tot i que ja hi he deambulat força, tot just avui he descobert aquesta pàgina).

El joc de paraules del títol (per què no dir-ho) és el que m'ha empès a llegir-ho. és un relat curt, amè, lleuger, fàcil i original. Absurd? Bé, mireu a Monty Pyton.