Presses

L'aigua de la dutxa li queia sobre el cabell, brillant, llarg i negre de carbó. Unes gotes insatisfetes baixaven acaronant-li el coll, esvelt, blanc, que les conduïa cap al cos, uns pits d'ametlles madures, que tot just començaven a prendre forma adulta, uns abdominals insinuats, un pubis que començava a poblar-se, unes cames de corredora, musculades, esveltes, blanques, per acabar en uns peus petits, ben formats, proporcionats.
Merda! L'Anna s'havia entretingut deu minuts de més, feia tard. Els seus ulls verds marcats per la dolçor van convertir-se en dues espurnes de nerviosisme. Calces, sostenidors, samarreta, pantalons, mitjons, sabates, pinta per aquí, pinta per allà, motxilla d'una revolada, torrada amb melmelada....


La porta de l'autobús va tancar-se just fregant el cul arrodonit i esvelt de la noia, injustament amagat per un texà que l'oprimia cap amunt. Darrera, separat per un mur de vidre, s'havia quedat un noi, l'Alai, amb la respiració entretallada d'haver anat corrent. No s'hauria d'haver quedat mirant la insinuació de l'ombra de la seva veïna mentre es dutxava. No ho podia evitar: se sentia posseït per ella des que un dia es van quedar mirant en aquell mateix autobús. Se sentia tan apartat d'ella fins el dia que va descobrir que vivien al costat... Aquell matí estava disposat a parlar-hi, però havia fet tard; per uns miserables deu segons hauria d'esperar dos mesos que tornés de les vacances d'estiu d'Holanda.


Es va quedar enganxada al vidre, veient com s'esvaïa aquell noi alt i rosset entre la llunyania. Difuminant aquella mirada amable i profunda, hipnotitzadora, però amb un toc de desolació i abatiment per haver-se quedat en terra.

Ell va córrer com mai ho havia fet.

Ella va mirar per la finestra amb desgana.

Amb les mans sobre els genolls però orgullós va aconseguir recrear-se durant tres segons d'haver arribat a la següent parada abans que l'autobús. Va entrar radiant, amb la boca entreoberta i la respiració accelerada. Quan la mirada perduda de l'Anna va topar amb la seva es va estirar, va tancar la boca, va somriure i es va enrogir. Tot li va semblar perfecte.

Una suor freda el va embolcallar, el cor se li va accelerar encara més que abans: butxaca dreta, butxaca esquerra, butxaca de la jaqueta... res, ni una moneda. S'ho havia deixat tot a casa... Una mirada impertorbable del conductor li va fer entendre que hauria de viatjar amb les ales de l'amor...

Va veure'l amb uns ulls presos de la tristesa descendir de mala gana del bus, lentament, aprofitant fins l'últim moment per veure-la d'aprop...

Bé... potser... el dels ulls de color mel de la dreta tampoc estava tan malament...