L'Arbre de les mil branques

Un relat de: Xavier Alà i Aguilar

Els indicis eren prou evidents. A començament de desembre de 1996, el professor Oró afirmà que havia descobert que la velocitat de la llum no era un límit absolut ni que es podia considerar invariant. Naturalment, aquest era un dels primers indicis del que estava a punt d'esdevenir-se.
El segon indici es produí el 15 de febrer a les 12.40, hora de Greenwich, quan el Sol emeté una sobtada resplendor blavenca. En cosa de cinc minuts, l'enorme increment de l'índex de radiació augmentà en nou graus la temperatura de la superfície terrestre. Tot just passats els cinc minuts, el Sol retornà a la taxa normal de radiació sense mostrar cap altre símptoma anòmal.
Com a tercer presagi evident dels esdeveniments de juny, el 10 de març el goril·la Floquet de Neu, del Zoològic de Barcelona, a Catalunya, deixà de menjar. Durant els nou dies posteriors canvià de forma, en retragué les extremitats, coll i cap inclosos, fins a convertir-se en una extraordinària massa ovalada de carn i os encara vivents, que el desè dia començà a dividir-se espontàniament, i el dotzè restà transformada en dues masses carnoses que bategaven feblement.
L'endemà, hi aparegueren, en ambdues masses, unes protuberàncies que cresqueren i adquiriren forma. Vint dies després del començament del fenomen, eren potes, colls i caps. Dos goril·les idèntics, tots dos mascles i albins, mandrejaven en l'espai dels grans simis. Cadascun feia una mica menys de la meitat del pes de l'exemplar original. Coincidien en totes les seves marques. Menjaven, es bellugaven i, en general, semblaven animals normals, tot i que immadurs.
Des de la Xina anunciaren un fenomen pràcticament igual: un panda mascle havia sofert el mateix i extraordinari procés de reproducció sota l'esguard atònit dels científics asiàtics.
Ningú no en sabé donar explicacions, de tot plegat. Avui, però, coneixem la mena de tensió que produí aquelles irregularitats, encara que ja no s'esdevinguin. De tota manera, entre els mesos de gener i juliol de 1997, les agències de notícies - nacionals i internacionals- n'anaven plenes, de successos semblants.
A casa nostra, el Llobregat fluí riu amunt durant dos dies. Durant sis hores, els habitants de la Terra de Foc distingiren, amb tota claredat, una altra Lluna en el cel, però blavenca, com si tingués mars. Als jardins del Generalife, a Granada, a Andalusia, i també durant sis hores, les fulles dels arbres, i les plantes, en general, es bellugaren com si estiguessin sota els efectes d'una gran tempesta, tot i no bufar el vent en absolut. I així arreu del planeta, continent rera continent.
*****
Era el migdia del 6 de juny de 1997. En Manolo era un de tants contrabandistes gaditans que travessaven els exigus controls amb què la Guàrdia Civil intentava, debades, aturar la introducció de tabac americà a Espanya, provinent del penyal de Gibraltar. La veritat és que el govern de la Colònia havia estat secularment permissiu amb aquest tràfic, i que la vigilància de la Benemèrita topava amb força obstacles, no sempre físics. Però avui el pobre diable intuïa, més que no pas deduïa, que les coses eren un pèl diferents... i no se'n sabia avenir.
Per començar, l'havien enxampat, i no havien estat pas els del tricorni, ¡sinó els guàrdies de l'altre costat de la tanca! La porta del calabós s'obrí i hi entrà un home rabassut i cepat, de barres quadrades i amb cara de set déus. Tot ell traspuava autoritat i domini de la situació. S'abillava amb un uniforme que en Manolo, que mai no havia anat més enllà d'Almeria, no podria haver reconegut en sa vida: el de cap dels Mossos de l'Esquadra, de servei.
Bocabadat, el gadità intentà d'articular uns mots, però només li escapà de la boca un gemec ofegat.
- Sóc el capità Morales - digué l'oficial, en un castellà avalencianat, i en un to que no convidava ni a la rèplica i, encara menys, a l'excusa -. Ara, pardalet, ja pots començar a cantar, i de pressa, que amb els temps que corren no podem estar per romanços...
Fent el cor fort, el presoner intentà la defensa per la via diplomàtica:
- Perdoneu si us molesto, Sa Excel·lència, però, però... ¡és que no entenc res! Jo, jo... ¡jo només he fet el de sempre! Segur que vós ja ho sabeu... - davant de les evidents mostres d'impaciència del seu interlocutor, s'afluixà i optà per la confessió directa- Bé, ja sé que és delicte... però tinc família, jo, i mengen cada dia, ¿sabeu?...D'això, ¿on és en Joe, en Joe Sánchez, el bobby que s'encarrega de totes aquestes coses... Sa Excel·lència?
Definitivament, en Manolo s'adonà del seu fracàs argumental i tancà la boca. Aleshores, el capità dels Mossos, acostant-se-li amb un aire gens amable, li etzibà a boca de canó:
-¿Què vol dir això de "totes aquestes coses"? ¨I qui és aquest Joe Sánchez? ¿Un altre espia espanyol? Vinga, nano, vull veure't la gargamella mentre parles, i ràpid! Afanya't!
El to i les insinuacions que emetia el cos del capità Morales feren decidir a en Manolo que no hi calia donar més voltes:
- Bé, capità, vull dir, Sa Excel·lència, si m'ho permeteu, i perdoneu-me pel meu poc cervell per no haver-vos entès abans, jo us ho explico tot... El tabac! Contraban, enteneu? Vaja, home, si s'ha fet tota la vida... Sa Excel·lència! Ho capteu... Senyoria?
Les rialles del cap dels Mossos ompliren la petita cel·la i eixordaren les pobres i envermellides orelles del gadità. Passats cinc minuts, i davant l'estupor del contrabandista, en Morales es tragué la pistola - d'un model desconegut per a en Manolo- i li'n posà el canó a la punta del nas:
- Mira, pardalet, mai no havia rigut tant com fins fa un moment. Però el temps passa, i el servei em reclama, i com no t'inventis una excusa més bona, d'aquí a sis hores penjaràs de la corda del patíbul que hi ha al pati de la presó. ¡Tabac! ¡Com si no en tinguéssim a bastament amb el d'Andorra, el de les Canàries i l'immillorable de Sardenya! ¡Tabac! ¡Per Sant Jordi, que n'he sentides de tots colors, però aquesta, aquesta...!
La pell d'en Manolo era blanca com el paper. Andorra, Canàries i Sardenya... en el mateix paquet? (Per cert, on era, Sardenya?). Gosà preguntar encara:
- Sa... Sa Excel·lència... El tabac que jo... vaja, amb què faig negoci, no és pas de les Canàries, ni d'Andorra...És americà!
El capità Morales adoptà un tarannà estranyament distingit, com el d'alguns jutges quan dicten sentència:
- Presoner, admiro la vostra fermesa. Sens dubte, l'enemic ens ha enviat un dels seus millors agents. Fins i tot, jo mateix he dubtat en algun moment si no estaríem cometent algun error irreparable. Ara en tinc la prova: ¡en comptes de ser penjat, us afusellarem... amb honors militars! ¡No som bàrbars, nosaltres!
Esbalaït, a punt de basca, el contrabandista tingué encara esma de preguntar, amb un fil de veu, gairebé inaudible:
- D'això... Sa Senyoria... Perdoneu la meva poca intel·ligència... Us vull fer una pregunta... humilment... On sóc? No és això Gibraltar... el Penyal...? I no estic pas sota l'autoritat britànica...?
Amb el mateix to solemnial d'abans, el capità Morales, cap de la guarnició dels Mossos de l'Esquadra del Penyal de Gibraltar, respongué:
- Us torno a retre la meva admiració, senyor, per mantenir l'aparença d'innocència fins al final. Sí, efectivament, som al Penyal de Gibraltar... però sota la legítima autoritat de la Generalitat de la Confederació Ibèrica, que d'ençà de l'acabament de la Guerra de Successió, el 1714, i pel Tractat d'Utrecht, signat un any després, és la protectora d'aquest territori... i de les illes Canàries, i de Sardenya, i d'Andorra...i d'aquí a poques hores, de Múrcia. El Govern de Perpinyà ens hi ha donat instruccions precises al respecte... sobretot pel que fa a l'espionatge espanyol. El conflicte del Carxe és un bon motiu per reivindicar aquest ric territori, que el rei en Jaume es va veure obligat a cedir als castellans. Però avui...un cop de mà, i serà part de la Confederació! Vós, però, ja no ho veureu.
En Manolo es marejà durant un instant. Recordà aleshores les petites nàusees que havia tingut poc abans que l'enxampessin, i que encetaren el malson present. Ofegà una exclamació i mirà pel petit finestró. Enmig del pati es distingia nítidament el patíbul i, a l'altra banda, dalt d'una asta, onejava orgullosa la senyera de les quatre barres i l'estel.
*****
El matrimoni Llompart havia estalviat durant tres anys per tal de poder realitzar un somni de joventut: un viatge d'un mes pels Estats Units d'Amèrica. I val a dir que aprofitaren intensament la visita. No volgueren deixar de banda cap dels centres tradicionalment considerats d'interès turístic per tothom. Recorregueren el barri de Brooklyn i admiraren, amb fervor quasi religiós, la ciutat de Nova York des del mirador instal·lat a l'interior del cap de l'Estàtua de la Llibertat; a la capital, s'estremiren davant la monumentalitat pètria d'Abraham Lincoln, escoltaren amb atenció les profuses explicacions de la guia del Capitoli i cregueren, fins i tot, entreveure fugaçment, darrera les cortines d'una finestra, Hillary Clinton amb un gerro de flors a la Casa Blanca; recordaren Marilyn Monroe a la cascada del Niàgara i els semblà flairar la penetrant olor dels wapitins al Parc Nacional de Yellowstone - i foren esquitxats, pel mateix preu, pel doll d'un guèiser traïdorenc.
De camí cap a la costa oest - els propers objectius eren San Francisco i Los Ángeles, amb Hollywood, si els donava temps- no pogueren resistir l'atracció singular que exercia sobre l'imaginari nord-americà el mont Rushmore, a l'estat de Dakota del Sud. Es permeteren, doncs, de fer una petita marrada per passar-hi un parell de dies i poder, així, descansar breument en el seu atrafegat periple per terres americanes. Com tothom sap, mont Rushmore és universalment famós mercès a l'obra gairebé sobrehumana de Gutzon Borglum, que esmerçà quinze anys de la seva vida a immortalitzar damunt la colossal paret granítica l'efígie de quatre presidents que, al seu judici, foren determinants en l'aventura de la construcc
ió del país.
El matrimoni Llompart restà bocabadat davant els 20 metres d'alçada de cadascun dels rostres de pedra. La mateixa expressió badoca, la compartien els nombrosos grups de persones, nacionals i foranes, que s'aplegaven al peu del penya-segat. N'hi havia que repetien, per enèsima vegada, el pelegrinatge al santuari de la jove consciència històrica de les antigues colònies britàniques, però l'admiració i el sentit patriòtic es renovellaven en cada visita.
Potser alguns dels presents atribuïren a aquest sentiment pregon - i visceral, diria un psicòleg- un vertigen momentani que s'apoderà de la multitud i que s'esvaí tot just arribat. El matrimoni Llompart, però, sense compartir aquestes emocions - fins i tot, no feia pas tants anys, havien estat actius militants antiOTAN- patí igualment les nàusees, i la muller hagué de recolzar-se en el braç del seu marit per no caure a terra.
Un cop refets de l'ensurt, i assabentats del trasbals col·lectiu, una remor creixent cridà llur atenció. Miraren amb
ulls esbatanats al seu voltant i s'adonaren, de manera immediata, que alguna cosa indefinible, però real, havia canviat. No havien estat els únics a copsar-ho, és clar, i aquest era l'origen del brogit que anava adquirint proporcions histèriques.
Seguint l'impuls general, alçaren la vista, i restaren esglaiats com a conseqüència del que tenien al davant. Mont Rushmore, en essència, romania inalterat, però els rostres, els rostres de granit eren fonamentalment diferents; de fet, en comptes de les façs inconfusibles dels presidents Washington, Jefferson, Lincoln i Theodore Roosevelt n'hi havien aparegudes d'altres, els noms de les quals un professor d'Humanitats de Secundària esdevingut, per la força del destí, portaveu involuntari de la multitud, sil.labejava amb veu feble i trencada. La primera corresponia a Benjamin Franklin; la segona, a l'heroi de l'Alamo, David Crockett; la tercera, a l'escriptora i feminista Edith Wharton; i l'última, amb els seus guarniments guerrers, a Tatanka Iyotake, cabdill dels sioux de Dakota, més conegut pel pseudònim anglès de Sitting Bull.
*****
Aquell era el vol número mil del capità Kurt Weiss. A la tornada l'esperava una petita festa al saló d'oficials de la Lufthansa, a l'aeroport de Bonn. No res d'especial, només els col·legues i alguna hostessa, les més veteranes. Per a en Weiss no era més que una feina rutinària, perduda ja l'emoció de les coses noves i excitants. Controlar l'enlairament, supervisar els controls automàtics, contactar amb la torre de control, mirar de tenir un aterratge al més suau possible - n'hi havia alguns, de passatgers, que es queixaven a la companyia per les foteses més inversemblants!
Un vol regular amb destinació a Madrid. Coneixia l'aeroport de Barajas més bé que la seva cara, amb les arrugues incipients de la maduresa que el temps, aquest gran escultor, hi anava imprimint dia rera dia. Dins de deu minuts, el bireactor buidaria les seves entranyes de turistes acabalats, directius de la Wolkswagen, executius atrafegats i algun director de cinema acompanyat de l'actriu de moda.
De sobte, a la impensada, una sacsejada a penes perceptible féu estremir l'avió; alhora, una sensació semblant al vertigen s'apoderà de manera fugaç i transitòria de passatge i tripulació. Foren uns breus instants, però suficients per provocar un neguit profund i encetar converses i enraonaments de tota mena.
El capità Weiss patí igualment aquest trastorn momentani; tot just recuperat, comprovà la perfecta operativitat de la resta de la tripulació i féu supervisar els controls. Tot era en ordre... tret d'una vaga percepció que quelcom d'indefinible havia canviat en l'ambient. Quan, segons els aparells indicadors, sobrevolaven Madrid, a la cabina hom tingué la certesa absoluta d'aquesta subtil transformació. A cop d'ull, des de les finestretes hom podia observar que no era identificable cap dels edificis singulars de la Villa y Corte; les importants i nombroses esglésies i catedrals havien estat substituïdes, segons li semblà al capità Weiss, per... mesquites!; i els ministeris arboraven - i aquí no hi hagué absolutament cap dubte- el pavelló de la Mitja Lluna...
*****
La Secció Científica de l'Institut d'Estudis Catalans havia convocat una sessió extraordinària per tal de determinar la causa d'algunes emergències recents. Els savis estaven cansats, somnolents, però s'adonaven encara de llur dignitat i de la importància de llur tasca. Un físic venerable, el doctor Viany, dissertava com si fos davant d'alumnes novells:
- S'ha produït una commoció natural que encara continua. Però en comptes d'un terratrèmol que confongui les capes geològiques, hi ha hagut un cataclisme en què es confonen espai i temps. Anem a pams. El temps és una dimensió; el passat n'és un dels sentits, el futur, un altre, de la mateixa manera que l'est és una direcció de l'espai que ens és familiar, i l'oest l'oposada. Comunament, ens representem el temps com una línia, o potser com una mena de túnel. No cometem pas aquest error en les dimensions que manegem en la vida quotidiana. Per exemple, sabem que Berga i...d'això... Valls es troben al nostre oest. Però sabem que, per poder arribar a qualsevol d'aquests dos llocs, no només hauríem d'anar cap a l'oest, sinó també cap al nord o cap al sud. Quan es tracta de viatges imaginaris cap al futur, deixem de banda el seny. Pensem que el futur és una línia, i no una coordenada; una sendera, i no pas una direcció. Creiem que si viatgem envers el futur només hi haurà una destinació possible. I això és tan absurd com ignorar la possibilitat de viatjar cap a l'oest seguint diferents rumbs, com si no hi hagués nord-oest, sud-oest, i gran quantitat de rumbs intermedis. Així doncs...
El professor Clos, eminent matemàtic, intervingué amb decisió:
- Perdoneu, Viany, però no acabo d'entendre com es pot aplicar això que vós heu dit al tema de què tractem...
El doctor somrigué tot ensenyant les dents:
- Deixeu-me acabar, si us plau. Us en posaré un exemple. Suposem que arribo a una bifurcació d'un camí. Sigui quina sigui la ruta que triï, hi trobaré algunes fites i aventures. Però les fites i aventures no seran mai les mateixes. En triar entre les dues senderes, no elegeixo només entre dos conjunts de fites que hi podria trobar, sinó també entre dos conjunts de fets. Trio una determinada sendera, no tan sols a la superfície terrestre, sinó a més a més en el temps. I així com aquestes dues senderes de la terra podrien menar a dues ciutats diferents, les dues senderes del futur podrien conduir a dos destins totalment diferents. En resum, els intento de demostrar que ens espera més d'un futur i, més o menys deliberadament, hi triem. Però els futurs que no trobem als camins que no agafem són tan reals com les fites d'aquests camins. Sense arribar a veure'ls mai, no cal dir que n'admetem l'existència...
El professor Clos començà a perdre els estreps:
- Això és un complet disbarat! Una absurditat total! No té cap base científica!
El doctor Viany respongué amb impaciència:
- No compreneu que, si és aquesta la configuració del futur, també hi hagué d'ésser la del passat? Parlem de tres dimensions, d'un present i d'un futur. Però existeix la necessitat teòrica, la necessitat matemàtica de postular l'existència de més d'un futur. Hi ha un nombre indeterminat de futurs possibles, i en podríem trobar qualsevol si prenguéssim la sendera adient del temps. Hi ha moltes direccions cap a l'oest; n'hi ha moltes envers el futur. De la mateixa manera que hi ha molts futurs, hi hagué d'existir molts passats, a més dels que consigna la nostra història. I, en conseqüència, hi ha un nombre indeterminat d'allò que hom podria anomenar presents.
- Sí, home - esclatà el professor Clos- i ara ens direu que la convulsió que de tres dies ençà s'ha desencadenat en la natura els ha confós i encara els confon de tant en tant! Delireu, doctor!
- En efecte! En efecte, senyor! - exclamà l'orador- Si haguéssiu llegit mai en Borges, o els filòsofs orientals, o estiguéssiu simplement assabentat dels últims avenços de la física quàntica...! Com va dir el poeta Li Po, "el Món és com un Arbre de Mil Branques, divers a la seva copa, però únic i ferm en el seu tronc mil·lenari"...!
- Vós i les vostres metàfores! Em féu posar malalt! - replicà el matemàtic.
Com si volgués demostrar-ho, titubà. Però no en fou l'únic. Tota la insigne assemblea vacil·là per causa d'un vertigen sobtat. Així fou com la Secció Científica de l'Institut d'Estudis Catalans decidí d'aixecar la sessió sense cap altra formalitat, dominada pel pànic. Hi hagué una desbandada. De sobte, la sala desaparegué. Una clariana, amb una foguera al mig, ocupava ara el lloc des d'on havia parlat el doctor Viany. Al voltant del foc, uns personatges grotescos, gens diferents als mateixos savis, rugiren en veure fugir els erudits. Amb els rostres vermells, brandant tosques maces, se'ls abraonaren al damunt. Hom sap que arreplegaren una persona, un físic d'opinions summament excèntriques. Hom creu que se'l menjaren.
Alguns afirmaven des de feia temps que, si més no, determinades espècies extingides de la Humanitat, per exemple, l'home de Piltdown i el de Neanderthal, eren caníbals. Si en alguna sendera del temps exterminaren els seus rivals més intel·ligents... si en algun lloc el pithecanthropus erectus sobreviu i l'homo sapiens no... doncs, bé, en aquella sendera del temps, el canibalisme és un hàbit social perfectament respectable.

Comentaris

  • Cansat..., supercansat..., extenuat[Ofensiu]
    Jaume VINAIXA SOLÁ | 10-08-2010 | Valoració: 10

    de tan llegir en la majoria dels comentaris: Ës bò i curt...M´agrada perquè és curt... Curt com a mí m´agraden... REFOT! REFOT! i REFOT!
    Acabo de publicar el meu desé relat (et sona?) que per a mí és el millor de tots i RESULTA QUE ËS EL QUE TÉ MENYS LECTURES... Perquè, segurament, és el més llarg. HAURIEN DE SUPRIMIR EL MALEÏT RELLOTGE que avisa dels minuts de lectura.
    Per trencar la "tendència" ara em dedico a llegir els relats llargs. Avui he trobat el teu , gràcies a quest magnífic espai de L´EDITORA DESTACA.
    M´ha agradat i molt TOT I SER TAN LLARG!

    Refot! Sabeu quants volums es porten venuts d´una novel.la escrita fa molt de temps que porta per títol "QUERRA I PAU"? La vaig recomenar a un amic i, el molt imbècil, em va dir que no se la compraria perquè no li cabia a la butxaca.

    Et llegiré els altres nou, encara que siguin MOLT LLARGS.

    Una abraçada LLARGA.
    Jaume

  • Cansat..., supercansat..., extenuat[Ofensiu]
    Jaume VINAIXA SOLÁ | 10-08-2010 | Valoració: 10

    de tan llegir en la majoria dels comentaris: Ës bò i curt...M´agrada perquè és curt... Curt com a mí m´agraden... REFOT! REFOT! i REFOT!
    Acabo de publicar el meu desé relat (et sona?) que per a mí és el millor de tots i RESULTA QUE ËS EL QUE TÉ MENYS LECTURES... Perquè, segurament, és el més llarg. HAURIEN DE SUPRIMIR EL MALEÏT RELLOTGE que avisa dels minuts de lectura.
    Per trencar la "tendència" ara em dedico a llegir els relats llargs. Avui he trobat el teu , gràcies a quest magnífic espai de L´EDITORA DESTACA.
    M´ha agradat i molt TOT I SER TAN LLARG!

    Refot! Sabeu quants volums es porten venuts d´una novel.la escrita fa molt de temps que porta per títol "QUERRA I PAU" La vaig recomenar a un amic i, el molt imbècil, em va dir que no se la compraria perquè no li cabia a la butxaca.

    Et llegiré els altres nou, encara que siguin MOLT LLARGS.

    Una abraçada LLARGA.
    Jaume

  • Trenco la meva promesa[Ofensiu]
    kookeemonzzzter | 30-03-2005

    Sento trencar la meva promesa de no escriure't més comentaris (estaré fent-me adult?).

    Ja he llegit alguns relats de la Dea, gràcies;-) Tots molt nostàlgics i força interessants, també convido a tothom a llegir-los.

    El meu email és: (el meu nom i el primer cognom)@terra.es

    Suposo que no hi haurà cap problema si ho dic així.

    Ara sí que deixo de xatejar per aquí;-) Gràcies.

  • Altre cop[Ofensiu]
    kookeemonzzzter | 30-03-2005 | Valoració: 9

    Sento monopolitzar-te els comentaris, però no se m'acut una forma millor de contactar amb tu i no m'atreveixo a comentar cap dels poemes puix crec que els poemes són una cosa molt personal de cadascú i no em veig amb prou autoritat (moral) per valorar-los.

    Tot just vaig descobrir abans d'ahir aquesta pàgina -et pots imaginar la meva sorpresa quan vaig veure la teva fotografia a la cantonada dreta de la meva pantalla- i la veritat és que m'he entusiasmat. Espero que no se'm jutgi pel relat que vas llegir de Costums ja que era una mera prova -allò típic que agafes un archiu que tens a l'ordinador abandonat de fa temps per comprovar que el servei funciona- i et convido (a tu i a qualsevol que llegeixi això) a llegir i comentar tots els relats que el temps (existeixi o no ;-) ) em permeti escriure.

    Prometo no continuar omplint aquest relat de comentaris meus ;-)

  • Altra opinió[Ofensiu]
    kookeemonzzzter | 29-03-2005

    He estat reflexionant sobre la visió que defenses sobre la concepció del temps -com a exalumne (recent) teu no he pogut evitar posar el teu relat sota judici rigurós, ho sento- i recordant la idea de Kant que el temps i l'espai no existeixen fora de la nostra ment, que són simples eines que utilitza la nostra raó per estructurar la percepció de la realitat exterior i que no es pot demostrar que realment existeixin fora del nostre cervell, me n'he adonat que la teva argumentació comparant el transcurs de temps amb dos (o varis) camins paral·lels em sembla insuficient per demostrar, no només l'existència d'un temps concebut amb coordenades, sinó també per demostrar la mateixa existència d'aquest perquè: quin sentit té un Nord i un Sud, un dalt i un avall, en un univers infinit?

  • Molt científic[Ofensiu]
    kookeemonzzzter | 28-03-2005

    M'ha agradat aquest estil filosòfico-científic digne del mateix I. Asimov.

  • Molt bo[Ofensiu]
    XvI | 14-03-2005

    Un bon final per a un relat que es llegeix en un instant. M'imagino l'alegria dels del zoo al trobar-se dos Floquets

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Alà i Aguilar

Xavier Alà i Aguilar

10 Relats

18 Comentaris

10880 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Bufff!!! No sé si començar pel principi o pel final... En fin, serafín... Aquari del 1963, treballo com a profe de cata al Mestres (Viladecans la nuit), i he arribat a aquesta pàgina a través de l'Andrea V., l'ALUMNA/PERSONA (encantadora, magnífica, superba...) -em cau la bava, sorry...- per excel·lència ("mejorando lo presente..."), que hi té unes cosetes delicioses publicades... Lletraferit des de sempre, als meus 42 tacos estic recuperant el plaer d'escriure -tot i que mai no ho he deixat-. País de poetes, aquí en teniu un més (puah!). M'encanta el jazz, el swing, el blues, i Déu n'hi do el que es reflecteix en els meus versos... Sí, políticament incorrecte, sóc un pro-estadounidenc incorregible (alerta, els pobles no són els seus "representants"... ;-).
Ah! També m'interessa l'astrologia i l'esoterisme, en general (i suposo que també es nota als poemes...).
En narrativa, I'm sorry, la S-F (ciència-ficció) per a mi és el súmum de tot.

Quina pallissa! Ciao!

Xavi Alà

PS: M'encanta recitar poesia...