Hola Helena! Ja havia vist que escrivies a Relats però encara no havia llegit cap relat teu. Aquest és molt bonic, i és per això que he decidit de comentar-te'l. Bé, què dir-te? que moltes felicitats, i endavant!

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

totes aquestes sensacions que ens fas arribar són molt boniques, o almenys, aconsegueixes que realment les sentim, que sentim que calques el que ara mateix estem vivint, o que recordem vells moments en les quals ens va passar alguna cosa semblant. Una passejada per la platja sempre va bé per a reflexionar...

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

felicitats, moher! aquesta història m'ha agradat molt: tant la manera de plantejar-la que has escollit, com el fons moral que s'hi endevina, o aquesta dimensió especial que adopta el relat, com de somni. M'ha encantat.

He de dir que el teu relat m'ha fet reflexionar, com d'altres teus que havia llegit amb anterioritat. Pel que fa a la teva actitud envers els teus alumnes, ha estat de tipus imprudent i inadequada, al meu parer, ja que com a representant dels adults, i per tant model a seguir pels teus alumnes, crec que aquesta no és la millor forma de protesta contra aquesta, sí, mala passada que t'han fet els teus alumnes. Tampoc no els defenso: penso que la seva conducta és totalment irrespectuosa i fora de lloc. Si són petits (porten bates, en aquest cas no crec que et refereixis a alumnes de secundària), encara se'ls pot mig perdonar.

Pel que fa a la relació i confiança entre professors, em sembla que és un aspecte que hauríeu de portar amb més seny. La millor manera d'educar, i d'aconseguir fer classes com déu mana, no l'aconseguireu sense un sòlid equip, ben compenetrat.

D'altra banda, em sembla una acusació temerària i irreflexiva la denúncia que et fan tant mitjans de comunicació com pares. T'haurien d'haver escoltat: tu ho haguessis fet en el seu lloc, n'estic segura. Les persones, hauríem d'estar més sovint disposades a escoltar. Penso que és un tema que ens queda pendent. En aquesta societat, tothom va "a la seva bola", quan hauríem d'esforçar-nos a treballar col·lectivament.

Encarant-me a les preguntes que deixes a l'aire, hàbilment, per tal de fer-nos pensar, et dic que la primera de les tres la transformaria en una afirmació: els joves tenen el lloc que els correspon, dins de la societat. Se'ls ha de preuar: són el futur. Són ells, qui construiran la societat del demà. Només cal donar-los-hi la suficient confiança, creure en ells com a motor d'una societat que han d'aconseguir millorar. Encara que a vegades els alumnes no agraeixin prou la tasca que vosaltres realitzeu per tal d'ajudar-los, heu de saber veure que ells encara no han après a valorar-la.

A la segona pregunta, li respondria que cal endinsar els joves dins el món de l'educació. Cal motivar-los, mostrar-los-hi la importància que pot tenir aquesta per al progrés. Aquesta no és només feina dels professors i professores: la societat mateixa ha de creure en l'educació, i col·laborar-hi com puguin.

Quant a la tercera, estic totalment d'acord que en aquest món les coses cada vegada s'aconsegueixen amb menys esforç, ja que és una cosa que avui en dia no es valora. En una societat com la nostra, com es pot educar uns alumnes per tal que s'esmercin en aconseguir captar tota la informació que els donen els professors, i fer-los-hi creure que és una informació que els servirà de cara al futur, quan els adults mateixos sovint sembla que estiguin orgullosos, fins i tot, de la seva ignorància?

Moltes gràcies per fer-me reflexionar, professora, i ara que deus estar a punt d'acabar les teves vacances, crec que és el moment de desitjar-te que el proper curs no et trobis els ensurts amb els quals vas ensopegar el curs passat: confia en tu mateixa, i sobretot, demostra'ls-hi als teus alumnes que confies en ells. Una abraçada, i endavant!

aquest relat és molt curt, sí. però amb tantes poques línies, és difícil de deixar anar una idea tan contundent. felicitats!

és difícil i dolorós. Sí, a tots ens ha passat alguna vegada. És trist, i alhora bonic, que ens pugui passar això. Està molt bé aquest relat.

Sí que és veritat, que no podem controlar el que ens passa, perquè la majoria de les coses d'aquest món no depenen de nosaltres. Ens és difícil, d'entendre aquesta realitat tan incontrolable, tan imprevisible… M'ha agradat molt la idea de l'existència d'aquest "gest" d'algú que ens obre els ulls, o que simplement canvia la direcció de la nostra mirada, que ens ensenya a mirar més enllà. A la vida, hi ha moltes persones que ens envolten i que acompleixen aquest paper. Els hauríem d'agrair la seva ajuda més sovint, encara que a vegades, el que ens han dit, ens pugui fer mal. Una abraçada, i felicitats, has aconseguit fer-me reflexionar, que suposo que era el teu propòsit!

M'ha encantat aquest relat, més que res, perquè posa de manifest amb perfecció aquesta sensació de soledat, de tristesa, d'enyorança, quan un es troba que és lluny d'una persona estimada amb qui ha compartit moments agradables.

poder esborrar les fronteres, i fer dels oceans un sol mar de tots... tot això que somies és molt maco, m'ha agradat molt el teu relat. segueix així!

m'ha agradat molt la teva manera de descriure tota aquesta situació en la qual ets a l'espera que arribi el moment apropiat per descongelar aquests sentiments... m'ha semblat una bona idea, la de la possibilitat de congelar els sentiments... a tots ens vindria bé en algun moment de les nostres vides. De totes maneres, sempre és millor deixar que flueixin quan realment hi són... Una abraçada, i felicitats!

Curt, però maquíssim!!! m'ha encantat, de debò! aquesta descripció emociona molt, és molt bonica. Felicitats, sincerament!

M'ha encantat aquest poema...

parla per si sol!!!