Algunes incerteses

Hi ha dies que sobten, que et copsen, perquè alguna cosa passa que no esperes. Et sembla tenir-ho tot controlat i resulta que el que tu controles no és més que una farsa, i que la realitat que t'envolta no la pots dominar.

Però necessites dominar, controlar, sentir-te segura.

Així, arriba un dia en què, havent pres una decisió anteriorment, alguna cosa fa trontollar el teu món. No és cap canvi de direcció en el camí, simplement és algú que sense adonar-se'n t'està obrint els ulls; algú que, a diferència teva, viu la realitat. Un simple gest d'afecte per part d'aquest algú et fa veure que creies en ideals fantasmes. Et creies dura i forta, invencible davant aquell món que ens fa patir a tots una mica; perquè creies haver après dels errors. Potser sí que s'aprèn dels errors… però qui sap si la nova direcció presa és la correcta.

I ara m'adono que aquell gest, avui, m'ha deixat desencaixada; més del que em permeto veure. Avui és un d'aquells dies, d'aquells que sobten…
No era jo ara una persona forta, insensible? I doncs, què és aquesta remor que m'aclapara? Per què sento la necessitat de fugir a aquell indret del món que tant m'agrada per cridar que encara visc de sentiments? Que sóc humana… Que mai sabré canviar…
Quan jo m'allunyo, algú s'apropa; quan jo m'apropo, algú s'allunya. Tandebò tingués la resposta a tots els dubtes que m'amenacen. No sé què cal fer. He de mirar pel que més em convé? No, perquè no sé ni dir-me què és el que necessito.

Marco distàncies, després les accepto.
Oblido el passat i evito el present.

Vaig temptejant la sort, l'atzar o el que sigui que ens dirigeix pels camins.

De què ha servit tant d'esforç si ara resulta que allò que temia s'ha fet evident? Em guaria per fora, però a dins se m'ha instalat tota la merda. I potser no és merda, però la meva pròpia teràpia em va obligar algun dia a anomenar-ho així, reunint en un mateix sac tots aquells sentiments benignes que, inevitablement, a la fi desencadenaven en odi.

Aquell gest d'afecte, d'apreci, d'amistat (simple amistat que algun dia, no sé quan, va arrelar massa fons) ha destarotat avui el que probablement eren els fonaments de la meva darrera fortalesa. I ara? Per on començo la nova muralla? Ja no sé de què m'he de defensar… ni si seré capaç de mantenir-me en alça aquest cop.

Altre cop he caigut en el fatalisme de les paraules que enredaven el meu cos, i en abandonar-les em sento nua. Nua però lliure.