Algunes incerteses

Un relat de: dunes

Hi ha dies que sobten, que et copsen, perquè alguna cosa passa que no esperes. Et sembla tenir-ho tot controlat i resulta que el que tu controles no és més que una farsa, i que la realitat que t'envolta no la pots dominar.

Però necessites dominar, controlar, sentir-te segura.

Així, arriba un dia en què, havent pres una decisió anteriorment, alguna cosa fa trontollar el teu món. No és cap canvi de direcció en el camí, simplement és algú que sense adonar-se'n t'està obrint els ulls; algú que, a diferència teva, viu la realitat. Un simple gest d'afecte per part d'aquest algú et fa veure que creies en ideals fantasmes. Et creies dura i forta, invencible davant aquell món que ens fa patir a tots una mica; perquè creies haver après dels errors. Potser sí que s'aprèn dels errors… però qui sap si la nova direcció presa és la correcta.

I ara m'adono que aquell gest, avui, m'ha deixat desencaixada; més del que em permeto veure. Avui és un d'aquells dies, d'aquells que sobten…
No era jo ara una persona forta, insensible? I doncs, què és aquesta remor que m'aclapara? Per què sento la necessitat de fugir a aquell indret del món que tant m'agrada per cridar que encara visc de sentiments? Que sóc humana… Que mai sabré canviar…
Quan jo m'allunyo, algú s'apropa; quan jo m'apropo, algú s'allunya. Tandebò tingués la resposta a tots els dubtes que m'amenacen. No sé què cal fer. He de mirar pel que més em convé? No, perquè no sé ni dir-me què és el que necessito.

Marco distàncies, després les accepto.
Oblido el passat i evito el present.

Vaig temptejant la sort, l'atzar o el que sigui que ens dirigeix pels camins.

De què ha servit tant d'esforç si ara resulta que allò que temia s'ha fet evident? Em guaria per fora, però a dins se m'ha instalat tota la merda. I potser no és merda, però la meva pròpia teràpia em va obligar algun dia a anomenar-ho així, reunint en un mateix sac tots aquells sentiments benignes que, inevitablement, a la fi desencadenaven en odi.

Aquell gest d'afecte, d'apreci, d'amistat (simple amistat que algun dia, no sé quan, va arrelar massa fons) ha destarotat avui el que probablement eren els fonaments de la meva darrera fortalesa. I ara? Per on començo la nova muralla? Ja no sé de què m'he de defensar… ni si seré capaç de mantenir-me en alça aquest cop.

Altre cop he caigut en el fatalisme de les paraules que enredaven el meu cos, i en abandonar-les em sento nua. Nua però lliure.

Comentaris

  • has aconseguit fer-me reflexionar[Ofensiu]
    Guaxinim | 26-08-2006 | Valoració: 10

    Sí que és veritat, que no podem controlar el que ens passa, perquè la majoria de les coses d'aquest món no depenen de nosaltres. Ens és difícil, d'entendre aquesta realitat tan incontrolable, tan imprevisible… M'ha agradat molt la idea de l'existència d'aquest "gest" d'algú que ens obre els ulls, o que simplement canvia la direcció de la nostra mirada, que ens ensenya a mirar més enllà. A la vida, hi ha moltes persones que ens envolten i que acompleixen aquest paper. Els hauríem d'agrair la seva ajuda més sovint, encara que a vegades, el que ens han dit, ens pugui fer mal. Una abraçada, i felicitats, has aconseguit fer-me reflexionar, que suposo que era el teu propòsit!

  • Sacseja't![Ofensiu]
    angie | 04-08-2006

    Això és el que sembla demanar aquest relat al lector.
    I jo afegiria... despulla't davant el mirall i mira't, fes-ho sovint, somriu-te, plora't, abraça't, mira't de reüll als aparadors i utilitza aquest vehicle de comunicació que se't dóna prou bé per continuar encantant-me, encantant-nos...

    Anima't a continuar escrivint, suposo que si has tornat vol dir alguna cosa...

    angie

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de dunes

dunes

7 Relats

19 Comentaris

11293 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Com que se'm fa molt estrany explicar bocins de la meva vida en un espai com aquest, em reservo la possibilitat de fer-ho per més endavant. O potser prefereixo que em pogueu anar coneixent pels relats que penji per aquí, siguin pocs o molts.
Només dir que em moc entre postes de sol i llunes a mig créixer. Tandebò pogués créixer en vint-i-vuit dies, com ella, allà dalt... Visc de somnis i records, crec. M'agrada veure passar el temps mentre miro el cel. I també la incertesa, probablement perquè no sé trobar altra forma de respirar.