Trist relat de diumenge

Des del llit veig com la tarda cau rutinària i suau com un tros de seda vermella tenyint de daurat el meu cos encara adormit ,tebi ,sota uns llençols blancs i freds. Les cortines obertes m'obren cap a un mon de tràfecs, dolor i somnis reflectit en les petites pampallugues dels fanals que tot just comencen a despertar. Surto del llit i el primer contacte amb el fred de les rajoles em deixa indefensa com una nena, m'abraço a mi mateixa per sentir escalfor humana mentre corro per una habitació plena de racons inscrits pel temps; un temps que ha fet esborrar tot allò que era i ja no es.
La vella fotografia ,enganxada al mirall reflexa el somriure nítid i clar d'una nena despreocupadament feliç, em tortura la comparació de la meva fosca imatge amb la brodada claror del estiu .
El aire del meu petit pis està viciat igual que la meva vida, necessito sortir i respirar de veritat; es diumenge i a mi, els diumenges no m'agrada sortir de casa, adoro romandre com un cargol dins el llit amb tot el meu passat aixafant-me sobre els llençols. Avui es diferent, avui la rutina em pesa, tot em pesa, els records, aquella fotografia, l'aire viciat, la meva pròpia imatge.
Busco sota un munt de retalls de fotografies alguna cosa per empresonar els meus cabells , un llapis es suficient; alguns rínxols cauen tendrament sobre el meu rostre demostrant que encara puc ser bonica. Em poso un lleuger vestit d'estiu deixant a l'aire els prejudicis i dins les butxaques hi reservo el dret de tornar a la realitat amb unes claus i un moneder. Corro escales avall presa d'una eufòria de desconeguda procedència però m'hi deixo endur...m'hi deixo endur fins arribar al carrer i aturar-me esgotada per posar-me les sabates i sortir en busca d'uns ulls on poder-m'hi reflectir.
Fa molt de temps que no em sento atrapada entre les espatlles d'un home, fa massa temps que no corre la sang per les meves venes però tot i això camino feliç per carrers plens de parelles abraçades que demostren el motiu pel que estic sola, molt sola.
De cop m'aturo i no recordo perquè he sortit tan impulsivament d'aquell pou de melangia: l'aire viciat, els records, la fotografia...tot em torna a pesar. Tastar la felicitat ens torna desgraciats per no poder amagar-la , conservar-la, i viure-la eternament.
Jec abatuda en un dels repetits bancs que intenten donar personalitat a la platja; la nit ha caigut i les parelles que abans s'abraçaven passegen amb un gelat a una mà i les sabates a una altra, tots iguals de envejables.

Miro al cel i gaudeixo de la nit estrellada, els estels semblen totes les meves petites il·lusions atrapades en un fons negre a mil anys llum de la terra, aquesta barreja de colors, sensacions i emocions em fan marejar i començo a recitar un vers oblidat...
"la meva vida és un calidoscopi que transforma els records i les vivències en fantàstics vidres de colors; fantàstics vidres de colors irreals que m'aturen en el temps i no em deixen seguir endavant."
Em sento molt marejada, les meves espatlles es senten corbades d'aguantar la immensitat de tota la pena atrapada a l'espai i els meus ulls uneixen tots els colors convertint la meva visió en una prolongada abstracció.
Dins de tota l'abstracció de la meva ment torna a aparèixer aquella fotografia, em recordo a mi mateixa feliç i càlida com un dia de primavera, despreocupada, amb una intensa olor de sal en uns cabells lliures i despentinats...tot cobert pel filtre de la claror d'uns altres estius on la meva covardia no m'aturava i no em feia estripar pàgines d'una trista història sense màgia ni princeses.
Penso, perdo el temps, ningú sap on soc i ningú em trobaria a faltar si no tornes a aparèixer. Observo diferents tipus de persones; hi ha homes grans que caminen lents i s'aturen davant del mar amb el rostre afligit per tot allò que han perdut amb el pas del temps; també hi ha adolescents insegurs que caminen descalços vora la mar buscant inexistents horitzons ; oblidats per pares enamorats hi ha nens inconscients del que és perdre o buscar que juguen a fer córrer la sorra entre els seus dits de la mateixa manera que comença a córrer la seva vida . No estic sola del tot, hi ha molta gent que em fa sentir l'escalfor que desprèn la melangia dels diumenges.
M'aixeco i camino per tornar cap al meu cau, decideixo treure'm les sabates i caminar lentament per la sorra. El contacte amb la terra em fa sentir mes viva, l'agradable tacte humit de la sorra em fa creure en batalles perdudes, en amors impossibles i en l'esperança de morir i néixer dia rere dia com les onades de la immensa mar blava.