Cercador
Llista categories
Detall intervenció
RE: Repte CLII (151)- Un amic...
Intervenció de: Guaxinim | 03-08-2006
Un amic... és aquell qui ens recolza, ens anima, creu en nosaltres, ens abraça i ens fa somriure; aquell qui sempre té un moment per a nosaltres, i està disposat a tota hora a obrir-nos les portes del seu món individual: un món de pensaments, idees, somnis, desitjos, promeses... És aquell qui ens pot donar un cop de mà, ens pot ajudar, ens pot empènyer a assolir nous objectius... És aquell qui ens estima, ens besa, ens abraça, ens respon.
Un amic... és aquell qui ens sorprèn, ens fa reaccionar, ens provoca, ens repta, ens fa dubtar d'allò que sempre hem donat per cert i irrefutable, ens fa adonar dels nostres errors i ens fa veure que no sempre caminem per la senda correcta, que ens podem equivocar, i que la nostra sínia de projectes, que sempre dóna voltes cap a un mateix sentit, pot canviar; és aquell qui ens ajuda a corregir-nos, i alhora ens mostra un ventall de paisatges nous: amplia el nostre camp de visió; és aquell qui fa que ens aturem a reflexionar i a replantejar-nos tot allò que fins llavors havíem donat per bo, que ens destrossa els esquemes i que ens fa repensar-nos idees preconcebudes fa segles que no tenen cap mena de fonament, tal i com ho faria un Sòcrates. També en trobem d'aquells qui ens mostren plantejaments diferents, sorprenents, com el nostre amic Nietzsche, que va excomunicar-nos a tots de la religió, posant sobre la taula que Déu havia mort.
Un amic... una barreja de la calidesa d'una abraçada i de la fragilitat d'un engonal, sempre oscil·lant entre el plaer i el dolor, el cop i la carícia, la fi de la virginitat i el començament d'una vida, la llàgrima i el desig, l'esperança i l'abatiment, la sort i la desgràcia, la debilitat i la fortalesa, l'emancipació i la dependència, la sang i l'anell...
Un amic... una bombolla de sorpreses i de sospites, de petjades i de noves pistes, de passat i de present, de present i de futur... una bombolla de mescles que vola, i vola, airosa, i que acaba encastada contra una paret i mor, perquè, per la seva pròpia naturalesa, és mortal, com els homes i les dones. No som perfectes. Qui fa el que pot, no pot ser obligat a fer més.
Respostes
-
Perdó repte 152, ostres, ostres!!!
mjesus | 01/08/2006 a les 14:08
-
Remember when... (Ara et toca a tu jutjar-me!)
Sol_ixent | 02/08/2006 a les 18:02
Friends will be friends right to the end..." (Queen)
____________
No puc remeiar-ho. T'estimo, sense més ni menys. Sóc com un pal encastat al port, que resisteix, impassible, al pas del temps.
Te'n recordes de quan ens vam conèixer? Era un diumenge, mentre esperàvem a la cua del cine per comprar les entrades. A mi m'havia deixat penjada a última hora el nòvio que tenia llavors, i tu anaves a esbravar-te una estona a fora de casa. Vas demanar-me l'hora, i a partir d'aquí, suposo que per avorriment, vas iniciar la conversa, que va durar fins a sortir. Vam intercanviar-nos els telèfons, i vam prometre que ens diríem alguna cosa.
Aquella pel·lícula la tindré present tota la vida. Una monja resident en un convent, que un dia coneix al que serà l'home de la seva vida i es veu obligada a excomunicar de la seva religió, per tal de poder casar's-hi.
Dos dies després, vas trucar-me per quedar. En veure't davant d'aquell bar, el cor se'm va accelerar: m'anava a mil revolucions, voltant com ho fa una sínia amb l'aigua que remou.
En principi, havíem de quedar per fer un cafè i xerrar, però tu, directe, em vas convidar a casa teva. El meu xicot mai m'havia fet proposicions d'aquell tipus, i una mica de bogeria de tant en tant, va bé a la vida. Just tancar la porta, les teves mans expertes, recorrien amb tendresa però decisió el meu cos. Just en aquell punt, entre el final de les cuixes i el principi del ventre, que hom anomena engonal, va ser quan el meu plaer va començar a tenir vida pròpia. I la resta, me la reservo d'explicar, bé que la saps prou, tu.
I de fet, aquell va ser l'últim cop que ens vam veure. Una setmana després, vaig rebre un missatge de mòbil que em va deixar petrificada. Deia: "T'he de confessar que sóc homosexual. Simplement, em vaig enrotllar amb tu per a demostrar-me si era capaç d'anar amb una dona, però... sento dir-te que no, m'atrauen més els homes. Però si vols podem ser amics." I una merda, cabró!
-
RE: Remember when... (+ PETITS CANVIS)
Sol_ixent | 02/08/2006 a les 23:53
Friends will be friends right to the end..." (Queen)
____________
No puc remeiar-ho. T'estimo, sense més ni menys. Sóc com un pal encastat al port, que resisteix, impassible, al pas del temps.
Te'n recordes de quan ens vam conèixer? Era un diumenge, mentre esperàvem a la cua del cine per comprar les entrades. A mi m'havia deixat penjada a última hora el nòvio que tenia llavors, i tu anaves a esbravar-te una estona fora de casa. Vas demanar-me l'hora, i a partir d'aquí, suposo que per avorriment, vas iniciar la conversa, que va durar fins a sortir. Vam intercanviar-nos els telèfons, i vam prometre que ens diríem alguna cosa.
Aquella pel·lícula la tindré present tota la vida. Una monja resident en un convent, que un dia coneix al que serà l'home de la seva vida i es veu obligada a excomunicar de la seva religió, per tal de poder casar's-hi.
Dos dies després, vas trucar-me per quedar. En veure't davant d'aquell bar, el cor se'm va accelerar: m'anava a mil revolucions, voltant com ho fa una sínia amb l'aigua que remou.
En principi, havíem de quedar per fer un cafè i xerrar, però tu, directe, em vas convidar a casa teva. El meu xicot mai m'havia fet proposicions d'aquell tipus, i una mica de bogeria de tant en tant, va bé a la vida. Just tancar la porta, les teves mans expertes, recorrien amb tendresa però decisió el meu cos. En aquell punt, entre el final de les cuixes i el principi del ventre, que hom anomena engonal, va ser quan el meu plaer va començar a tenir vida pròpia. I la resta, me la reservo d'explicar, bé que la saps prou, tu.
De fet, aquell va ser l'últim cop que ens vam veure. Una setmana després, vaig rebre un missatge de mòbil que em va deixar petrificada. Deia: "T'he de confessar que sóc homosexual. Simplement, em vaig enrotllar amb tu per a demostrar-me si era capaç d'anar amb una dona, però... sento dir-te que no, m'atrauen més els homes. Però si vols podem ser amics."
I una merda, cabró!
-
RE: RE: Remember when... (+ PETITS CANVIS) - M'havia deixat una cosa!
Sol_ixent | 02/08/2006 a les 23:55
Friends will be friends right to the end..." (Queen)
____________
No puc remeiar-ho. T'estimo, sense més ni menys. Sóc com un pal encastat al port, que resisteix, impassible, al pas del temps.
Te'n recordes de quan ens vam conèixer? Era un diumenge, mentre esperàvem a la cua del cine per comprar les entrades. A mi m'havia deixat penjada a última hora el nòvio que tenia llavors, i tu anaves a esbravar-te una estona fora de casa. Vas demanar-me l'hora, i a partir d'aquí, suposo que per avorriment, vas iniciar la conversa, que va durar fins a sortir. Vam intercanviar-nos els telèfons, i vam prometre que ens diríem alguna cosa.
Aquella pel·lícula la tindré present tota la vida. Una monja resident en un convent, que un dia coneix al que serà l'home de la seva vida i es veu obligada a excomunicar de la seva religió, per tal de poder casar's-hi.
Dos dies després, vas trucar-me per quedar. En veure't davant d'aquell bar, el cor se'm va accelerar: m'anava a mil revolucions, voltant com ho fa una sínia amb l'aigua que remou.
En principi, havíem de quedar per fer un cafè i xerrar, però tu, directe, em vas convidar a casa teva. El meu xicot mai m'havia fet proposicions d'aquell tipus, i una mica de bogeria de tant en tant, va bé a la vida. Just tancar la porta, les teves mans expertes, recorrien amb tendresa però decisió el meu cos. En aquell punt, entre el final de les cuixes i el principi del ventre, que hom anomena engonal, va ser quan el meu plaer va començar a tenir vida pròpia. I la resta, me la reservo d'explicar, bé que la saps prou, tu.
De fet, aquell va ser l'últim cop que ens vam veure. Una setmana després, vaig rebre un missatge de mòbil que em va deixar petrificada. Deia: "T'he de confessar que sóc homosexual. Simplement, em vaig enrotllar amb tu per a demostrar-me si era capaç d'anar amb una dona, però... sento dir-te que no, m'atrauen més els homes. Però si vols podem ser amics."
I una merda, cabró!
-
Ostres! M'he tornat a equivocar!
Sol_ixent | 02/08/2006 a les 23:57
A la frase: "Sóc com un pal encastat al port, que resisteix, impassible, al pas del temps", la paraula que hauria d'anar en cursiva és encastat!
Ho sento, amb tant de mareig!
-
Només pot ser a canvi de res.
Jere Soler G | 02/08/2006 a les 21:47
-Et necessito, amic, per a ser feliç.
-Si és així, no sóc el teu amic.
-No?
-No.
-Per què?
-Perquè per a ser feliç només et necessites a tu. Perquè si per a tu sóc un graó envers alguna mena de goig, llavors no m'estàs tractant com un amic.
-No?
-No. Si accepto aquesta mena de relació... jo no seré altra cosa que un burret encastat al jou d'una sínia en què tu seràs l'aigua. I molts confondran això amb l'amistat.
-No t'entenc. Llavors... què és un amic?
-Algú amb qui et relaciones per a obtenir res... encara que després hi trobis llum, calidesa, alegria... Algú, potser, que és capaç de convertir en paraules, en gests, en somriures, tot allò que la quotidianitat vol dir-te i no diu perquè no té veu humana.
-Però... no és molt egoista, cercar la felicitat només dins d'un mateix?
-No. El que realment és egoista és tenir amics per a ser feliç. Qui no trobi la felicitat dins del propi cor, no serà capaç de trobar-la enlloc. Qui fonamenti la seva pau en la presència o la fidelitat d'una persona, s'està encadenant a quelcom tan variable com els dibuixos que tracem sobre la sorra allà on trenquen les onades.
-Llavors, quin sentit té apropar-se a un amic.
-El mateix sentit que té néixer. També podries dir: "Per a què néixer, si hem d'acabar morint?" La vida és valuosa perquè no té cap més utilitat que ella mateixa. Els amics són valuosos perquè els estimes sense cap motiu, i sense la intenció d'obtenir-ne res a canvi; quan els fas el bé, ho fas pel seu bé i prou, no pas pel teu.
-Això que dius és molt dur.
-És possible. Fixa't en les grans religions, parlen d'un Déu que condemna els dolents; algunes fins i tot excomuniquen els qui no creuen, es passen per l'engonal la llibertat de pensament de les persones. Quin Déu estan dibuixant? L'amor que Déu ofereix a les persones, com a suprema expressió de tots els amors i de totes les amistats, només pot ser a canvi de res.
-
Només pot ser a canvi de res. (Aquest és el que val, he afegit un ?)
Jere Soler G | 02/08/2006 a les 21:50
-Et necessito, amic, per a ser feliç.
-Si és així, no sóc el teu amic.
-No?
-No.
-Per què?
-Perquè per a ser feliç només et necessites a tu. Perquè si per a tu sóc un graó envers alguna mena de goig, llavors no m'estàs tractant com un amic.
-No?
-No. Si accepto aquesta mena de relació... jo no seré altra cosa que un burret encastat al jou d'una sínia en què tu seràs l'aigua. I molts confondran això amb l'amistat.
-No t'entenc. Llavors... què és un amic?
-Algú amb qui et relaciones per a obtenir res... encara que després hi trobis llum, calidesa, alegria... Algú, potser, que és capaç de convertir en paraules, en gests, en somriures, tot allò que la quotidianitat vol dir-te i no diu perquè no té veu humana.
-Però... no és molt egoista, cercar la felicitat només dins d'un mateix?
-No. El que realment és egoista és tenir amics per a ser feliç. Qui no trobi la felicitat dins del propi cor, no serà capaç de trobar-la enlloc. Qui fonamenti la seva pau en la presència o la fidelitat d'una persona, s'està encadenant a quelcom tan variable com els dibuixos que tracem sobre la sorra allà on trenquen les onades.
-Llavors, quin sentit té apropar-se a un amic?
-El mateix sentit que té néixer. També podries dir: "Per a què néixer, si hem d'acabar morint?" La vida és valuosa perquè no té cap més utilitat que ella mateixa. Els amics són valuosos perquè els estimes sense cap motiu, i sense la intenció d'obtenir-ne res a canvi; quan els fas el bé, ho fas pel seu bé i prou, no pas pel teu.
-Això que dius és molt dur.
-És possible. Fixa't en les grans religions, parlen d'un Déu que condemna els dolents; algunes fins i tot excomuniquen els qui no creuen, es passen per l'engonal la llibertat de pensament de les persones. Quin Déu estan dibuixant? L'amor que Déu ofereix a les persones, com a suprema expressió de tots els amors i de totes les amistats, només pot ser a canvi de res.
-
RE: Repte CLII (151)- Un amic...
Guaxinim | 03/08/2006 a les 13:24
Un amic... és aquell qui ens recolza, ens anima, creu en nosaltres, ens abraça i ens fa somriure; aquell qui sempre té un moment per a nosaltres, i està disposat a tota hora a obrir-nos les portes del seu món individual: un món de pensaments, idees, somnis, desitjos, promeses... És aquell qui ens pot donar un cop de mà, ens pot ajudar, ens pot empènyer a assolir nous objectius... És aquell qui ens estima, ens besa, ens abraça, ens respon.
Un amic... és aquell qui ens sorprèn, ens fa reaccionar, ens provoca, ens repta, ens fa dubtar d'allò que sempre hem donat per cert i irrefutable, ens fa adonar dels nostres errors i ens fa veure que no sempre caminem per la senda correcta, que ens podem equivocar, i que la nostra sínia de projectes, que sempre dóna voltes cap a un mateix sentit, pot canviar; és aquell qui ens ajuda a corregir-nos, i alhora ens mostra un ventall de paisatges nous: amplia el nostre camp de visió; és aquell qui fa que ens aturem a reflexionar i a replantejar-nos tot allò que fins llavors havíem donat per bo, que ens destrossa els esquemes i que ens fa repensar-nos idees preconcebudes fa segles que no tenen cap mena de fonament, tal i com ho faria un Sòcrates. També en trobem d'aquells qui ens mostren plantejaments diferents, sorprenents, com el nostre amic Nietzsche, que va excomunicar-nos a tots de la religió, posant sobre la taula que Déu havia mort.
Un amic... una barreja de la calidesa d'una abraçada i de la fragilitat d'un engonal, sempre oscil·lant entre el plaer i el dolor, el cop i la carícia, la fi de la virginitat i el començament d'una vida, la llàgrima i el desig, l'esperança i l'abatiment, la sort i la desgràcia, la debilitat i la fortalesa, l'emancipació i la dependència, la sang i l'anell...
Un amic... una bombolla de sorpreses i de sospites, de petjades i de noves pistes, de passat i de present, de present i de futur... una bombolla de mescles que vola, i vola, airosa, i que acaba encastada contra una paret i mor, perquè, per la seva pròpia naturalesa, és mortal, com els homes i les dones. No som perfectes. Qui fa el que pot, no pot ser obligat a fer més.
-
Amigues de sang
Màndalf | 03/08/2006 a les 17:05
Zzzzzziiiiiiiiiiuuuuuuuuuuuu..... faig un giravolt i esquivo la vespa que venia recta com un fus per la meva trajectòria. La xicota no anava per mi, però no m'entusiasma la idea de finir encastada al seu agulló pringós. I excomunicada, que sóc atea. Aterro discretament a l'anca del ruc que volta la sínia i quan estic allisant les ales el veig allà sota, recolzat a la soca: un humà grassonet i relluent fent la migdiada i esbufegant pels seus conductes respiratoris. Una bona aedes albopictus com jo és capaç de deixar-lo com un colador en uns instants. De totes maneres, penso, cal ser sociable i agraïda. Reprimeixo el meu instint natural i espero pacientment a que arribi la meva amiga d'Artagnan que està fent un vol per les rodalies. L'altre dia em va esperar ella quan va trobar aquell nudista diabètic adormit a una terrassa. Encara recordo la festassa. Li deixàrem el cul com les galtones d'un nen amb xarampió. M'encanten els nudistes...els xuclaria de l'engonal fins la coroneta.
La meva cosina Speedy de New Jersey diu que per allà a l'Amèrica és un gust. Que no saps a qui picar per la quantitat de gent llustrosa que deambula pel carrer. Tenen una sang saborosa i tan espessa que has de xuclar amb tots els pulmons per succionar-la. La Piquimoto, una amiga virtual que tinc a Tókio em posa la trompa llarga quan m'explica les seves comilones a la residència dels lluitadors de sumo. En canvi aquí, els europeus tenen mania amb les obesitats. Només fan que menjar verdures i pa integral... maleïda moda...
Mira, ja arriba la d'Artagnan, farem la berenada. Jo començaré pel nas de carxofa, un tatuatge en forma de cor li quedarà bé...
Com a bona amiga que sóc, li cedeixo el pas. La d'Artagnan, fatxenda com sempre, baixa en picat fins posar-se a la galta amb un brunzit "d'aquí estic jo". Mira que li tenia dit. I ella... ZZzzzuiiaaaauuuuuu!! Només posar les potes al sac de greix se sent el Plasssss!! de la manota humana sobre la intrusa.
Per mi és una adéu per sempre, amiga meva.
-
Kiroshi o invitació al silenci
angie | 03/08/2006 a les 17:05
Era un bon conversador i a la Masuko li agradava resseguir amb la mirada el seu rostre pàl.lid i madur, sempre amb barba d'un parell de dies, mentre l'escoltava. Els seus ulls eren lúgubrement intel.ligents i perseguien els d'ella cada cop que es movien nerviosos buscant l'horitzó, esquivant-lo. S'encantava fàcilment amb la seva veu però estar al seu costat ja la feia sentir-se millor. El necessitava.
Quan excomunicaven les paraules, en Kiroshi li agafava dolçament la mà, la duia a passejar pels horts i quan l'ofec encastat a l'ànima semblava desbordar-la, ell l'abraçava i restaven així una estona, mentre rodaven les sínies alhora que les agulles del rellotge.
Aquella tarda però, ambdos reaccionaren d'un modus diferent. Un calfred recorregué el cos d'en Kiroshi i s'aturà a l'engonal només veure-la. Intentà dissimular, no volia violentar-la i perdre la seva amistat. Ella havia liquidat una relació d'un parell d'anys que la deixà confusa i acabava vagant sempre per la tristesa somorta, gairebé indiscernible per la resta, amb destí els seus braços.
Diuen que quan et conviden a un silenci com aquest, acabes escoltant el teu propi batec, veus en aquella persona el teu reflex i t'hi mires com si d'un mirall es tractés : et reconeixes. I llavors respires i esclaten petits globus pesants que t'eleven com una ploma i sures.
Se'l va mirar. La Masuko no s'havia sentit mai tan alegre, tan feliç i lliure i, enfonsant-se en el negre del seu iris li digué :
- Fes-me un petó, amic!. El teu silenci m'ha despertat.
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- DOS CAPUTXINOS SI US PLAU ! (10 comentaris)
- Passeig (8 comentaris)
- Sentiment d’humanitat (3 comentaris)
- QUI DIU...? (6 comentaris)
- L'enigma i l'àngel del vespre (Cinquena part) (3 comentaris)
- St Jordi de l' any 2024 (1 comentaris)
- La minusvàlua (4 comentaris)
- Com deixar de viure del record i de la esperança que tornaràs? (1 comentaris)
- Temps Viscut (9 comentaris)
- Sé més de tu (9 comentaris)
Nous més llegits
- FRICANDÓ (23045 lectures)
- Ànimes I coses (22272 lectures)
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts] (1838 lectures)
- Seny i Rauxa (711 lectures)
- MAI ET TINDRÉ PROU (673 lectures)
- Respon a la calma (558 lectures)
- Carles 33. Primera cita: Dos matrimonis. (554 lectures)
- Helga - Un remake (550 lectures)
- CULPABLE! (520 lectures)
- ASCENSORS PER A GENT GRAN (376 lectures)
Nous més comentats
- Helga - Un remake (15 comentaris)
- DOS CAPUTXINOS SI US PLAU ! (10 comentaris)
- EFECTES SECUNDARIS (9 comentaris)
- Ànimes I coses (8 comentaris)
- NOTÍCIES D'ÚLTIMA HORA (8 comentaris)
- Una cicatriu ben profunda (8 comentaris)
- Passeig (8 comentaris)
- Monstres (7 comentaris)
- auto-crim (7 comentaris)
- FRICANDÓ (7 comentaris)
Nous més votats
- La dels sobrenoms (Agrada a 4 relataires)
- Eureka (Agrada a 4 relataires)
- Respon a la calma (Agrada a 4 relataires)
- Som miratges (Agrada a 3 relataires)
- Gavardina i pijama de cotó (Agrada a 3 relataires)
- FRICANDÓ (Agrada a 3 relataires)
- Àngels (Agrada a 3 relataires)
- Carles 33. Primera cita: Dos matrimonis. (Agrada a 2 relataires)
- Ells (Agrada a 2 relataires)
- Jocs de nenes (Agrada a 2 relataires)