M'alegro que tornis a escriure alguna cosa per aquí. Ara només falta que abandonis aquest to trist i desencisat, replè de paraules solemnes, pel toc lleugerament apassionat i enamoradís que tenies abans.

Inspira't en les coses positives de la vida, i no només en alló que et fa plorar. Es pot riure per trencar la quietud, també ;-)

...ara tindriem una enciclopèdia dins del nostre cor. Però per sort, els records són records, molt millors de mil paraules, i només equiparables als somnis que no deixen de ser records en futur. Ignaugures els meus relats favorits entrant per la porta gran.

Et diria alguna paraula d'ànim per seguir escrivint i del molt que m'agrada com ho fas, però no crec que calgui, doncs si algú escriu així, el fruït de la seva mà val més que qualsevol comentari. Felicitats.

Perfecte. Perfecte la manera en que ho descrius. Perfecte coneixer aquesta sensació, que de tantes paraules que et fa empassar, t'eixample la gola; per quan arribi el moment, cridar amb més força aquest "t'estimo". Perfecte com encaixen aquestes lletres amb el meu sentiment.

Segueix cridant així, que algún dia sentirás una resposta i que no serà de l'eco.

Poemes com aquest fan que a vegades dubti de parpellejar. Cada cop que ho faig penso en que és una llastima que, encara que sigui per un instant uns ulls quedin amagats al món. Que per culpa d'una deficiencia del nostre cos, obres d'art com aquesta que tu has creat es puguin arribar a perdre.

El món seria un lloc molt més bonic per viure si entre nosaltres ens miresim "els" ulls i no "als" ulls....

Ets genial Rosa.

Només dir-te que m'encanta la teva manera de viure la vida, i no ho dic per aquest poema en concret sinò en general. Res que tenia ganes de dir-t'ho i t'ho dic. Que hi pot haver res millor que estar orgullos de la vida que has triat viure?

Una abraçada i continua aixi per molt de temps

molt bo! claves aquesta sensació de dubte i de certa idealització al estar enamorat d'algu a qui no coneixes massa o gens però t'enamores del que creus que serà, del que farà. Aquesta manera d'estimar que de vegades es torna en una necessitat i acabes estimant "per ofici" a la persona més meravellosa del món; que obviament no existeix com a tal però tu la pots crear.

No sé si mai el podràs arribar a tenir, però mentrestant deixa'ns gaudir d'aquestes paraules que provoca. Repeteixo, molt bo.

Plasmes molt bé aquesta sensació d'impotència que et queda quan t'adones que el temps passa i que no l'estàs aprofitant. Aquest temps que ens autoalimenta i ens fa escriure mentre ens intentem defensar per tal de no caure en l'oblit; que com molt bé dius no es troba en la distància.

M'encanta el teu estil. M'agradaria poder continuar llegint de tu molt de temps.