Història èpico-heròica d'un dimarts al matí

Un relat de: Dopamina
Hi havia una vegada –doncs tots els contes comencen així– un personatge de sexe masculí. Més endavant descobrirem la seva idiosincràsia, en farem una descripció física detalla i explicarem quines són les motivacions que l'impulsen a començar aquesta gesta que em disposo a relatar-vos. De fet, molt probablement no importin aquests detalls de la vida d'una persona. Al cap i a la fi, podria ser qualsevol ànima amb pena que el lector es creuï pel carrer sense amoïnar-se el més mínim.

El que sí que és rellevant és que viu a una gran ciutat. Bé, una ciutat no tan gran, però que al·legòricament pel nostre personatge, representa una immensitat desconeguda que no fa més que retratar la petitesa del seu ser. Vaja, que aquest indret amb ambientació urbana serà l'escenari de l'epopeia que em disposo a relatar-vos.

La idea, que anirem desenvolupant al llarg de la història, es centra sobre un fet que pel nostre personatge és de gran transcendència, l'arrel de tots els seus problemes actuals. Òbviament, fins que no el resolgui, no podrà viure en pau i farà el possible per acabar amb aquest maldecap. Ben mirat, sabent com d'important i transcendent és aquest problema que servirà de nus conductor, i al qual el nostre protagonista ha de trobar solució, no cal ni tan sols que l'esmenem de moment. Ho deixarem com una tasca que l'àvid lector ha de descobrir. Així, totes aquestes cabòries sobre quina deu ser la raó que impulsa a actuar el nostre amic –dic amic per crear un sentiment d'empatia en vers aquesta pobre persona– ens serviran per posteriorment sorprendre amb una revelació inesperada i/o radical que faci capgirar tota la història.

No hi ha raó per pensar que aquesta narració ocorri en una època diferent a l'actual, però tampoc al contrari. De fet, podríem imaginar que, si la magnitud del problema que ens ocupa és tan gran, aquest sigui un dels dilemes inherents a l'espècie humana, que s'ha donat i es donarà sempre en qualsevol moment.

Així doncs, arribats en aquest punt, ens hem valgut de la interrogació periodística per crear el marc de la nostra història. Ja tenim el "qui", el "què", l'"on" i el "quan". Faltaria el "com" i el "perquè".

Com a narrador d'aquesta història –la qual espero que ja hagi aconseguit captar el vostre interès– tinc el dilema de si explicar primer el "com" i posteriorment el "perquè" –seguit un esquema més aviat de thriller o novel·la de misteri on per exemple es busca el mòbil d'un assassinat conegut– o fer-ho a la inversa; cosa que convertiria aquesta en una història d'aventures –on, altre cop com exemple, sabríem perquè volem emprendre un viatge llarg i molt llunyà però no sabem com ens ho manegarem per continuar endavant–.

Intentant mantenir una coherència que doti aquesta obra literària de la qualitat desitjada, hem de tenir en compte el context en que es pren aquesta decisió. L'estat anímic del personatge, profundament afectat pel seu problema, no li permetria respondre coherentment a la pregunta de "perquè", doncs es pot tractar d'una simple reacció instintiva produïda pel desig irracional d'escapar de la realitat que l'envolta.

El "com" és potser més rellevant, tot i que al tractar-se d'una persona del carrer com ho podria ser el propi lector –tornem a motivar el sentiment d'empatia que hem parlat anteriorment– els medis de que disposa el protagonista no són tan espectaculars o glamourosos com els dels superherois o espies de les pel·lícules. Evidentment això pot ser un handicap narratiu al transcurs de l'acció, on segurament ens veurem obligats a explicar coses quotidianes sense cap tipus d'interès ni valor narratiu les quals es poden ometre sense afectar al transfons de la qüestió.

Bé, l'assumpte és que arribarà un moment on la història assolirà el seu clímax, ja tindrem tots els papers sobre la taula i tan sols quedarà ordenar-los i donar-los-hi forma. Llavors es revelarà el camí que guiarà a l'intrèpid aventurer –conjuntament amb l'intrigat i empatitzat lector– al desenllaç de l'aventura, on per seguir els cànons literaris, l'afer acabarà feliçment. Potser el nostre amic no assolirà el seu objectiu amb la facilitat que s'esperava, però durant el camí recorregut s'haurà tornat lentament més savi i al final assolirà una tranquil·litat d'esperit que ens farà veure que tot plegat ha valgut la pena.

És vital en aquest punt no ser massa precoços, no donar masses detalls que puguin ajudar a l'àvid lector a endevinar l'heroic final de la història. És d'esperar que en aquest moment el protagonista colpegi al lector amb una frase de gran transcendència a mode d'epíleg, que l'ha de fer reflexionar més enllà de la lectura que ens ocupa i ha de resumir l'essència de la història.

Per tant, no podrem escriure fins a la última frase que en Manel, fill de Lleida des del 1980, exclama en el moment on per fi troba les claus del cotxe sota un prospecte de supermercat: "Casun coi! Mira-te-les!"

Comentaris

  • Molt original[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 10-05-2012 | Valoració: 10

    Em fa l'efecte que el relat és un discurs amagat del que està passant rere el teló. És molt original.


    Sergi

  • Pels pèls[Ofensiu]
    Pau Mora | 15-11-2011 | Valoració: 9

    Al sisè paràgraf creia que ja en tenia prou però he seguit fins al final i m'he emportat una agradable sorpresa. Felicitats pel relat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Dopamina

Dopamina

23 Relats

23 Comentaris

25526 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Maleïda sigui la nit
en que et vaig coneixer;
a tu, la pitjor de les drogues
que mai he tastat.

Dopamina que emmetzines
els meus somnis,
que negues els meus ulls
i cremes la meva sang.

Substancia letal,
de dependència crònica,
que destrueixes el cos
i t'apoderes de la memòria.

Si, sóc un drogoaddicte
enganxat a l'amor;
un pobre imbècil
que maltracta el seu cor.