Atrapa-somnis

Em presentava a molts premis literaris que mai guanyava, les editorials sempre em rebutjaven els originals. Vaig veure que això de ser escriptora no anava enlloc, i com que no podia viure de l'aire, vaig decidir donar un tomb a la meva vida.

Una bola de vidre fou l'alternativa escollida. Ella, almenys, em permetria deixar anar la imaginació que m'havia empès a escriure. Embolcallada d'un aire de misteri, anava de poble en poble, i gràcies a la fama d'endevinadora que vaig agafar, davant la meva carpa, a les festes majors es feien llargues cues de persones que volien atrapar vides millors.

Durant un temps fou una feina ideal, no estava tan lluny del somni perseguit, em pagaven per inventar-me històries, fins que un dia s'acabà.

Un client, després que l'abandonés l'amor de la seva vida, va denunciar-me per impostora. I a partir d'aquella primera demanda, va ser un no parar i van començar a arribar-ne a grapats.

El jutge em van condemnar a compensar els somnis fallits d'aquelles vides que havia frustrat mitjançant serveis, que eren escollits pels demandants. Resultaren molt variats: tastadora d'un estudiant de pastisseria fracassat, cosa que em va reportar uns quilos no desitjats, espiar una muller que el seu gelós marit creia infidel com ell o fer de blanc d'un professional escopidor de pinyols d'oliva.

Amb la bola de vidre abandonada, i amb el temps que anava trobant entre serveis, vaig anar recopilant totes aquestes experiències viscudes.

Que m'editessin els relats fou una sorpresa, i que arribés a ser èxit de vendes, encara no m’ho acabo de creure.

Això sí, sempre m'ha quedat el neguit de no ser denunciada de nou, ara, per revelació de secrets.