Libertas perfundet omnia luce

Un relat de: Dopamina
L’espelma projecta el reflex tremolós de la copa de vi sobre la taula, formant una taca vermellosa que tenyeix la tenebra crepuscular de la flama. Al mig de l’habitació, una altra llum, la pantalla del portàtil, il·lumina la seva cara pàl·lida. L’aroma de la cera cremada omple el buit, fonent-se amb els acords d’una guitarra espanyola.

- Com t’agrada fer-te el romàntic – Diu una veu femenina darrera seu, pertorbant el solemne ostracisme del seu improvisat estudi bohemi. Ell somriu mentre fixa la mirada al cursor que pampallugueja al final de l’última línia.
– M’agrada així – Contesta amb veu calmada -. No ho trobes inspirador?
– Hi ha moltes coses que et poden inspirar.
– Música, vi, la llum d’una espelma… No em cal massa més.
– Res més? – li pregunta ella agafant-lo suaument per les espatlles.
– Bé, i tu, clar.
– Ah. Pensava.
– Però tu a vegades no hi ets, llavors sempre em queda el vi i la música.
– Jo sóc lliure – Contesta ella.
– La llibertat està sobrevalorada.
– Creus?
– Crec que ens passem la vida buscant què vol dir ser lliures, buscant poder escollir el nostre camí, buscant poder fer allò que volem fer, buscant poder tenir allò que volem tenir i sempre acabem al mateix lloc, volent-ne més sense saber mai què és el que volem en realitat. Som unes criatures ridícules i insaciables.
– I tu què vols ara mateix?
– Et vull a tu.
– Saps que això no pot ser.
– Com t’agrada fer-me patir – diu ell. Fa una pausa i afegeix – Sóc esclau de la teva llibertat.
– No em culpis a mi. En tot cas series esclau del teu propi desig.
– Em dones la raó. De què em serveix la llibertat, més enllà de per triar les meves pròpies cadenes?
– No n’hi diguis cadenes; digue’n-hi allò pel que val la pena viure.
– Digue’n-hi merdes.
– Saps que no. I crec que has pres massa vi.

Ell no contesta. Té raó; ella sempre té raó. Plega la pantalla del portàtil i tanca els ulls. En silenci, busca la mà d’ella sobre la seva espatlla, però ja no hi és. No hi ha sigut mai.

A la cambra, ara ja només il·luminada per la llum tènue d’una espelma a punt de consumir-se, una ombra solitària aixeca la copa per fer un últim glop de vi.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Dopamina

Dopamina

23 Relats

23 Comentaris

25536 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Maleïda sigui la nit
en que et vaig coneixer;
a tu, la pitjor de les drogues
que mai he tastat.

Dopamina que emmetzines
els meus somnis,
que negues els meus ulls
i cremes la meva sang.

Substancia letal,
de dependència crònica,
que destrueixes el cos
i t'apoderes de la memòria.

Si, sóc un drogoaddicte
enganxat a l'amor;
un pobre imbècil
que maltracta el seu cor.