Platja nevada

És un poema molt visual i delicat, com tots els ens has obsequiat, que captura un instant gairebé irreal. La imatge de la neu sobre l’arena, inusual, crea un contrast qie em fascina,, com si el temps s’hagués aturat per uns segons. Tot plegat transmet una sensació d’admiració compartida, però també de fragilitat: el moment és intens i bell, però ja neix com a record. Té un to contemplatiu, gairebé màgic, que convida a assaborir la bellesa efímera d’allò que només passa una vegada. Bon any tinguis, una abraçada molt afectuosa Aleix.

Hi ha moments a la vida que són únics, especials, inoblidables. Solen ser moments íntims, petites coses que es viuen amb tota l'ànima. Potser hi haurà qui no se n'adoni, o no li doni importància, i d'altres en faran un record etern. Com passa al teu preciós poema, fred per fora, bullint per dins. Preciós, Aleix. Bon any!

Com una platja nevada.
Deu, l'anniversari dels deu anys, el canvi de una dos dígits, passa normalment un cop a la vida.

Ja t'ho han comentat tot, sobretot el magnífic comentari de Percival. Una imatge gravada a la retina, d'un moment que es desfarà, la neu sobre l'arena. Tot el llenguatge és molt líric. Destaco les divuit volves de neu, que fa el poema molt versemblant. També, com ja s'ha destacat les metàfores senzilles i originals al mateix temps.

Bon any nou Aleix.

El poema presenta una escena breu però molt condensada: la caiguda inesperada i gairebé miraculosa de divuit flocs de neu sobre una platja, en un context que sembla hivernal, però situat en un espai que a les nostres latituds és típicament càlid i salí (l’arena i les ones).
Els versos són de longitud molt variable (entre 7 i 13 síl·labes aproximadament), sense un recompte sil·làbic estrictament regular. Això genera una sensació de fluïdesa interrompuda, que casa bé amb la idea de l’esquerdament sobtat del cel. La rima és pràcticament absent. L’absència de rima reforça l’efecte de fragment espontani, gairebé de nota lírica presa al moment. Predomina un llenguatge de registre elevat, però no excessivament sofisticat, amb imatges força audaces i certa voluntat de sorprendre (cel que s’esquerda, arena «extasiada», retines «electritzades»).

Com et comentava, la neu sobre l’arena més les ones salades, esdevé una imatge paradoxal molt potent a la nostra terra, i funciona com a element disruptor que trenca l’ordre natural esperat. Aquesta anomalia és potser el motor de tot el poema.
Quan escrius «Retines electritzades de blanc i tant blanc», la blancor no només es veu, sinó que es percep com una descàrrega elèctrica a la retina. És un dels versos més arriscats i, alhora, dels més memorables.
L’arena «extasiada» trasllada una emoció humana (èxtasi) a un element inanimat, amb un punt d’antropomorfisme coherent amb el to exaltat.
Tenim un present immediat: «avui», «de sobte», les campanades que marquen l’instant.
I un passat immediat / memòria: «somni», «record de les nostres retines».
Tot l’episodi es viu i, alhora, ja es percep com a quelcom que s’està convertint en record mentre succeeix.
El text oscil·la entre la meravella continguda i una certa consciència melancòlica. La frase «aquest somni era una engruna» introdueix una nota de fragilitat i de poca durada. No és un poema d’èxtasi incondicional: la bellesa és percebuda, sí, però també com a quelcom ínfim, gairebé insignificant en la seva brevetat («engruna»).
El poema aconsegueix crear una imatge visual molt viva i una sensació de moment irrepetible amb pocs elements. Té força en les metàfores més atrevides (cel esquerdat, retines electritzades), tot i que algunes eleccions lèxiques («extasiada», «tant blanc») poden sonar una mica enfàtiques o de registre una mica altisonant per a lectors amb gust més contingut, però per a d’altres encaixen perfectament.
És una peça amb personalitat pròpia i una atmosfera molt definida: la d’un instant de rara bellesa que ja se sap condemnat a ser només record gairebé immediatament.
En conjunt, un text líric intens, ambiciosament imagètic, i amb un punt de vulnerabilitat emocional que el fa molt interessant.

Tremolem i el nostre cel també s'esquerda. Però la vida és plena de contrastos i allà on s'esqueixa sempre hi ha un fil de llum.

Gràcies per tant bonica poesia i per seguir compartint. Et desitjo un any ple de creativitat literària, Aleix.

Una abraçada.

Un poema molt inspirador, on la natura revela la seva bellesa i els seus contrastos, mentre nosaltres en som afortunats espectadors.
Moltes gràcies pel teu comentari.
Salut i sort.

Aleix, es d'admirar aquesta captura d'un instant d'epifanía freda, on el món s'esquerda per deixar passar la bellesa.

I venint de vos, agraeixo en escreix el vostre comentari.

Sort i salut tinguem.

Sentint les campanades vas fent un poema que és bo i amb un sentit, perquè és bo i amb un sentit, perquè tot està gelat.
Ara aquí on visc a Manuel, sembla una nevera. Estem gelats.

Espere que tot et vaja bé.

Una forta abraçada...

Una poesia delicada, visual, molt ben feta. Sempre em sorprèn com ets capaç d'una poesia de tant poca cosa.

Uses un to íntim i contemplatiu per a descriure la fusió de contraris, de la neu i l'arena que poques vegades es troben, això fa que el moment descrit sigui un moment etern, irrepetible. Amb una envejable economia de mitjans descrius una cosa que no és el que sembla: l'eternitat dins del temps.

Molt bon relat. Curtet peró suggerent. Enhorabona.
Agraeixo el comentari fet al meu relat.
Salutacions molt cordials i Bon Any.

Que bé que puguis sentir amb tanta intensitat els fenòmens de la natura! Tan poc i tant alhora.

que parlen de neu i fred, aquesta és la paradoxa d'aquest bell poema. Les mans balbes, la sorra de la platja glaçada per les volves de neu, però les paraules que arriben al lector el fan participar de l'apassionada inspiració de l'autor. Enhorabona i bon any nou, Aleix!