A tu? A ell? O a ningú?

impressionant i únic...potser biogràfic? que dificil es trobar-se els dos alhora. Espero que la teva musa t'arribi a fer cas algun dia i que aquestes paraules escrites puguin volar a traves de l'aire compartint tan sols un mateix alè d'amor suau...ninfadels contes

... però del poema tant sols em quedo amb el final. Que encara m'agrada més i més.

- Si segueixes sent així,
podries acabar veient,
que el meu cor només de tu parla,
i hauràs aconseguit crear
un altre poeta d'amor,
que només viurà per suplicar-te
que l'estimis sense pausa -

aquest fragment és el teu pensament.

una abraçada

Equinozio

Doncs sí... una història que passa de tant en tant... Està perfectament escrit amb unes formes molt ben plantejades. Sobretot és molt bonic el que sent l'autor. A veure si coneix a la persona destinatària i escriu un altre poema dient què passa.

És una suposició amb fonament: Jo penso que el que descrius és el que ja li ha passat a molta gent amb els xats d'internet. Sense que hi intervingui cap del cinc sentits, només amb les paraules escrites. Imagino que és difícil de creure o de comprendre si no s'ha viscut directa o indirectament, però és cert. Passa. La força de les paraules és acollonant.
Jo em decanto per aquesta hipòtesis més que la de lector/a enamoradís/a de Bruixot Xaruc. (Al que felicito per intentar ser crític).
El com..... El mateix tema es podria haver explicat en prosa en les categories d'assaig o social. La forma de poema li confereix un aspecte més intimista però també més melodramàtic. En tot cas, molt bé, guimaz.

...en aquest poema, ja des d'un bon començament: "En un instant sense avisar..."
Aquesta frase obre una expectativa que ens fa llegir-te àvidament. I el text és a l'alçada de l'expectativa. Hi ha moments en què la depassa: "...que no et conec, que no t'he viscut..." Que pot ser l'amor sinó viure l'altre? Has respost perfectament la pregunta que et fas. I el teu poema acaba sent un prec de continuïtat que enllaça amb aquest començament de "l'instant".

Sigues rigorós. Tensa les paraules, sense perdre la teva naturalitat tan especial.

molt bo! claves aquesta sensació de dubte i de certa idealització al estar enamorat d'algu a qui no coneixes massa o gens però t'enamores del que creus que serà, del que farà. Aquesta manera d'estimar que de vegades es torna en una necessitat i acabes estimant "per ofici" a la persona més meravellosa del món; que obviament no existeix com a tal però tu la pots crear.

No sé si mai el podràs arribar a tenir, però mentrestant deixa'ns gaudir d'aquestes paraules que provoca. Repeteixo, molt bo.

Ostres, m'agrada com sona...
Una estranya emoció que creua les distàncies, fins i tot sense saber ben bé qui és, intueixes una vibració que fa trontollar el cor. Entre les ombres i les llums dels misteris, comences a endevinar uns sentiments que et diuen moltes coses.
Una força molt especial t'ha fet escriure aquest intens i bonic poema...

Felicitats i una abraçada!

Caram caram, un bon poema.... Descrius molt bé el que tots algun cop em sentit. A part d'alguna fet molt particular del teu cas, clar....
No has sentit la seva veu?
No has vist els seus ulls?
Aixó sona a lector/a enamoradis/sa.

Intento ser crític: uses paraules planeres, molt adients pel to de confessió que té.
Tens ritmes diferents, ben trobats, però.....
A més aquestes repeticions: No he....No he....No he....sonen bé, si.Potser una mica masses No's al principi dels versos.....menys negar i més afirmar!
Suposo que la llunya és la lluna....tot i que no esta malament inventar alguna paraula de tant en tant! La llunya.....nia.

No se per què però em sento identificat amb els ultims versos....

No he estat gairé crític, però es que t'ha sortit un poema rodonet.... (i jo que vull que em "matxaqueu" els meus....).

Segueix escrivint. Volem llegir-te més!

Bruixot
p.s. Els meus ulls si els podeu veure, si voleu.....

Molt bonic! De debó!!! (el títol m'ha cridat l'atenció, perquè m'ha recordat a un de meu: He, she, it [potser no s'assembla gaire... però m'hi ha fet pensar...]).

L'he trobat molt bonic! de debó! No has pogut observar la seva mirada. No has sentit la seva veu. No has pogut notar el gust dels seus llavis... no l'has pogut tocar... Però l'amor està allà... i: què és l'amor? Com et puc estimar si ni tan sols et conec massa bé...? Però, dins el meu cor sé que hi ha alguna cosa que es va movent per tu... que el meu cor batega més fort quan et sent a prop...

Bonic!
Gemm@