Dimonis en la foscor

Un relat de: Dopamina
Totes les pors més enllà de la mort. La presó dels sentits. La mala sort. Un riure demencial. S’estripa la roba i mostra els seu pit nu. No hi ha llum allà on no s’hi pot veure. Un caminar erràtic, trontollant, ensopegant-se amb els seus propis peus fins caure. La cara desfigurada, els cabells enganxats, les mans sagnant. Escup i s’aixeca. Continua amb els ulls injectats de sang, el seu cos impotent, imparable.

- Qui ets!? - Crida esfereït quan ho veu
- Jo sóc la desgràcia, la pena i el dolor que t’has buscat. Sóc el teu dimoni particular. Sóc el teu final.

I llavors l’esglai es torna instint i la víctima arrenca a córrer.

- No corris, imbècil, no veus que la teva vida ja no té sentit? - Diu amb un somriure malèfic mentre l’agafa dels canells - No corris que et xuclaré la sang i t’arrancaré la llengua abans de matar-te.

Ell es gira, no escolta, intenta fugir. No pregunta, no entén, només sap que vol sobreviure. Però el dimoni li cau a sobre com un llampec.

- T’he dit que no correguessis, fill de puta - Diu una veu profunda a uns ulls oberts i tremolosos.
- De-deixem marxar - Suplica tartamudejant
- No, cabronàs, ara tindràs el que et mereixes - Li diu prement la mà contra el seu pit. Li clava les urpes, esquinça els seus músculs, esmicola el seu estèrnum i després de l’últim crit de dolor i impotència, aixeca una massa de vísceres i sang dins del seu puny.

Mentre encara brolla la ferida, paren les convulsions d’un cos anònim mentre el dimoni riu amb un cor entre les mans. El mossega, degustant cadascuna de les seves fibres, l’escalfor dels rajolins sanguinolents que ragen pel seu coll mentre engoleix el seu cor. Com més menja, més es relaxa i quan ha acabat, s’estira en silenci i tanca els ulls. I mentre dura la letargia, la seva cara es torna fina i blanca, les urpes es transformen en fines ungles pintades de vermell i la sang de la seva boca perfila uns llavis carnosos de color carmesí.


Es desperta nua entre uns llençols blancs immaculats. Mira el qui dorm extenuat al seu costat. Els primers rajos de sol s’escolen en la cambra, dibuixant a la paret una ombra que es posa mitges, un sostenidor, un vestit de nit. Surt en silenci de l’habitació i, amb les sabates de tacó a les mans, retorna a l’avern on viuen les ànimes d’aquells qui no la poden oblidar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Dopamina

Dopamina

23 Relats

23 Comentaris

25536 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
Maleïda sigui la nit
en que et vaig coneixer;
a tu, la pitjor de les drogues
que mai he tastat.

Dopamina que emmetzines
els meus somnis,
que negues els meus ulls
i cremes la meva sang.

Substancia letal,
de dependència crònica,
que destrueixes el cos
i t'apoderes de la memòria.

Si, sóc un drogoaddicte
enganxat a l'amor;
un pobre imbècil
que maltracta el seu cor.