La mar

Un relat de: Amathysta
La mar, la mar, la mar…! Farta, n’estic jo, de la mar! Que tot ho veus com la mar, tu! Que si la tranquil·litat i la tempesta, que tot és una metàfora. Que som la sal, la sorra, l’aigua. I jo et replico: i les compreses, i les bosses i les burilles de cigarretes...! I renegues amb el cap perquè et fa mal que trenqui aquest ideal, i m’ignores, però jo sé ben bé que penses: no, dona, no; em referisc a altra cosa.

Jo ja sé perquè fa dies que t’asseus al sofà, al costat de la finestra. Ja sé perquè deixes la feina sobre de la taula, escampada com si l’estiguessis fent, però sense fer-la mai. Mires i trobes la ciutat fosca, emmetzinada, i escampes els ulls cap a dalt cercant el cel perquè és el més proper a la mar que hi trobes. I te’l mires durant hores, que jo et veig des de la cuina, i sospires i poses aquella carona meditativa de la qual em vaig enamorar. Se t’arronsa el front i les teves pupil·les es fonen amb la immensitat del paisatge, i et veus més gran del que ets: més profund, més sensual. Llavors sospiro jo, perquè sé perquè t’asseus al sofà, perquè mires el cel blau, perquè busques allà el mar.

És quan recorde dolorosament els versos que em vas xiuxiuejar a cau d’orella quan ens estàvem coneixent. I entenc, de prompte, què és el que em vols dir quan parles de la mar i el seu dualisme. M’explicaves, temps enrere, i jo encantada t’escoltava, les lluites constants entre l’amor carnal i l’espiritual. Els conflictes interns dels poetes de l’època, de la teva terra. Dels pecats i vicis que van cometre per amor. I jo m’envermellia i reia, i tu reies i em feies petons. Al final, sempre deies que va haver-hi un que va arribar a la qüestió definitiva: que existia l’amor pur. Quan et vaig preguntar que com era aquest amor, em respongueres que era el que teníem nosaltres dos.

Jo plore a la cuina, esperant que t’aixequis del sofà i em donis, d’una volta, la notícia que fa temps que et rodola pel cap. Però mai he aconseguit tenir paciència o esperança. No m’agrada quedar-me de braços plegats i veure com se m’escorre el temps. Em rento les mans i m’apropo a tu, tremolosa. Fa temps que jo també li dono voltes, a la mar. Agafo valor, una micona d’aire, i em poso a la gatzoneta i et mire. T’agafo les mans i tu em somrius. Encara són càlides, les teves mans.

– Des de quan m’estàs enganyant, amor?

Veig que t’ha sorprès i que els teus ulls s’obren exageradament, però no dius res. Somrius amb tristesa i arronses les espatlles. Crec que saps que he plorat, i tu comences a tenir l’aspecte de què ploraràs aviat. Ens hem estimat molt bé, tots aquests anys. Ara ho sé, que ens mirem amb complicitat i ens entenem, tot sabent que el que era nostre s’està acabant. De fet, ens estimem. Em demanes perdó, o ho fan els teus llavis que tremolen i són incapaços de pronunciar paraula. Jo m’aixeco mínimament, inclinant-me cap a tu, i t’abraço amb dolçor. Semblem mare i fill, pense en aquest moment, i trenco a plorar perquè se’ns ha anat l’amor i ens ha deixat les restes de l’afecte.

– Si ja ho sabíem: la carn vol carn!

I riem entre llàgrimes i sé que demà mateix començaràs a fer les maletes per anar-te’n a la casa de la nova xicona, que a mi potser se m’oblidarà que ja no he de fer el menjar per a dos i que tornarem a ser dos amics que es coneixen però que han deixat de parlat per l’atzar de la vida...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Amathysta

4 Relats

0 Comentaris

438 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor