LAIA

LAIA
La Laia estava cansada, sempre era el mateix, les situacions venien i es repetien a la seva vida cíclicament. Potser el problema era ella va pensar, i recordà aquella frase típica on es diu que l'home/dona és l'únic ésser que s'entrebanca sempre amb la mateixa pedra.
Ella, era admirada i envejada, les seves amigues li recordaven la sort que tenia.
_ No saps l'afortunada que ets! Li deia la Sònia_ Només has de pensar en tu, pots fer i anar a on vulguis i amb qui vulguis sense donar explicacions. Tens una feina important, guanyes molts diners, vius a un àtic preciós. Noia sincerament no sé de què et queixes!
-Sònia, jo arribo a casa i ningú m'espera, ni tan sols tinc un gos perquè passo tantes hores a la feina que no el podria treure a passejar. Molt bé, la vida econòmicament em va bé però amb qui parlo, a qui abraço, amb qui dormo...; no tot són els diners guapa!
- Ai nena, doncs posa alguna cosa de la teva part, ets bufona i si no lligues més és perquè no vols. Quan s'acosta un noi cap a tu, sempre arrufes el nas, sí, sí, no em miris amb aquesta carona!. L'últim dia al Starbucks..., si dona, aquell dia que havíem quedat amb la Miriam i aquell noi es va acostar amb nosaltres i va començar a enraonar, aquell et va tirar els trastos, no diguis que no! I tu vas passar d'ell, el vas ignorar. Jo em vaig sentir violenta noia, era guapo i es veia agradable. No t'obres Laia, no em miris així t'he dit.
Fóra complexes, si vols parella obre la ment, antiga, que ets més antiga i més rància...;
Ai, no t'enfadis guapa, t'ho dic perquè t'estimo i em preocupes. És més si vols tenir companyia ens canviem una setmana. Vine a casa meva i fes de mi, dos dies després em suplicaries tornar a la teva vida. Ocupa't dels bessons, del Bobby i la seva incontinència i d'en Marc, que aquest quan arriba de la feina vol que estiguem com les famílies de les revistes, somrients, ben vestits i guapos i la casa com una patena. En canvi la vida real és un altre. Jo com una boja darrera els nens perquè es banyin, el gos fent caca a l'estudi, el sopar mig cremat al forn...; en fi no segueixo que encara et deprimiràs més.
Fes un esforç bonica, sé que encara no has superat la marxa Toni. Escolta, avui no és la presentació del llibre d'aquella companya teva de feina? Si, oi? Doncs posa't maca i vas.
Sí, si i prou, no vull més excuses. Ara haig de penjar cuca, els nens i el gos estan destrossant la sala. Fes-me cas! Ho dic pel teu bé. Petons, petons i petons, Adéu!
La Laia va sentir com la Sònia penjava i es va quedar en silenci, pensant i mirant per les fantàstiques finestres panoràmiques del seu àtic. La ciutat era com un niu de formigues, la plaça era plena de gent i de vida, persones que corrien amunt i avall amb cotxets, amb paquets, amb motxilles, soles o acompanyades.
Es va sentir petita insignificant, no tenia asma per sortir, la Teresa ho entendria, a la feina es pensaven que era una dona molt ocupada i amb una vida social trepidant. Ningú s'imaginava que les poques hores que passava a casa les passava en solitud i amb enyorança.
Enyorança de joventut: de quan els pares vivien, de quan era a la facultat amb la Sònia, la Miriam, la Sara; dels divendres esperant el tren que li portava en Toni. Caps de setmana plens d'amor, abraçades, de pel·lícules i de concerts. De tenir-ho tot a no tenir res.
Va omplir la banyera amb aigua molt calenta, les sals de bany de la Rochas amb aquella olor de net que tant li agradava. Va anar a buscar el portàtil i donar al play. El vídeo que més li agradava va aparèixer a la pantalla. En Toni sortia rient i agafant-se la panxa, no podia parar. L'entorn idíl·lic, un paisatge nevat sota un sol càlid d'hivern. Recordà aquell dia tot mirant el vídeo, la cabana amb la llar de foc; el dinar a la fonda del poble i les gracioses caigudes d'en Toni a la neu. Va ser perfecte!
A poc a poc les parpelles es tancaven, una son màgica s'apoderava de la seva ànima.
Mirava atentament la pantalla.
-Ara vaig amor, vinc amb tu!. Ja sentia el soroll del tren, aviat es veurien i li faria un petó.
Un petó d'aquells que es fan amb ànsia, amb dolor, amb la certesa de què el temps passa i la vida passa i nosaltres no tenim el control. Avui tot està bé, però demà? Demà seguirà tot igual? Com es pot viure sense pensar que el teu món es pot acabar en qualsevol moment? I com es pot superar, com es pot tirar endavant? La Laia ja no pot més.
L'aigua de la banyera s'anava transformant d'un relaxant color blau mar a un angoixant vermell dramàtic.