Cançó trista d'un treset de semifuses

Un relat de: Vallespir

Allegro con fuoco

Van acceptar la situació amb total naturalitat. ¿No eren de feia temps un trio musical de notable èxit en els ambients més ‘underground' del país? ¿I no en destacaven els més prestigiosos crítics precisament la seva excelsa compenetració dalt de l'escenari? Doncs, simplement van haver de traslladar aquella entesa en els rectangles il·luminats pels focus de l'èxit al rectangle humit i secret de l'habitació.

En realitat, les tres semifuses ja havien cardat entre sí en moltes ocasions (faràndula i promiscuïtat són dos termes que ben sovint es fonen en una càlida abraçada). Però sempre ho havien fet en parella. Sempre, fins aquella nit. L'espectacle els va sortir més rodó que mai i, després de celebrar-ho, és cert, amb un excés de copes, van acabar les tres dins del llit de la semifusa més decidida on s'hi van trobar realitzant tot tipus de pràctiques sexuals; amb tanta desinvoltura que en cap moment no van ser conscients de quin sostingut es duien a la boca ni del bemoll que penetraven. Les tres notes es fusionaren tota la nit de manera harmoniosa tot i les limitacions espaials i els moviments furiosos i enèrgics realitzats per triplicat (de tots és conegut el caràcter extremadament impetuós de la semifusa).

L'endemà al matí es van llevar les tres en silenci, esquivant-se les unes a les altres tot defugint iniciar conversa. Però uns sorollets a la panxa de similar intensitat van fer que es trobessin a taula per compartir l'esmorzar. I quan les tres mirades es van descobrir just a l'instant de sucar el croisant al cafè amb llet va ser del tot inevitable la fragorosa riallada de complicitat.


Andante assai

-Ho sento molt, però és impossible!
-Però escolti'ns, sisplau, és ridícul. Les tres vivim sota el mateix sostre, ens estimem i ho compartim tot a la vida, i només volem legalitzar...
-No, no m'entenen. És que no pot ser de cap de les maneres. No podem inscriure-les com a trio, és impossible.
-No digui ‘trio', sisplau. Som trio a l'escenari, però a la vida privada som un treset, un treset de semifuses. I un treset de semifuses és molt més que un trio de semifuses.
-El que sigui. Trio, treset, octet... No hi ha cap possibilitat. El nostre ordenament jurídic ho impedeix de totes, totes. Ho sento, creguin-me, ho sento moltíssim.

Amb el cap cot deixen enrere el registre civil on es pensaven inscriure com a treset de fet, que és el que de fet són: un treset de semifuses. Les tres juntes equivalen a una fusa, igual que una parella de semifuses, sí, però amb el valor afegit d'aportar cadascuna d'elles el trenta-tres per cent periòdic d'estimació i responsabilitat a aquella unió i, per sobre de tot, una cadència, un ritme inigualables.

Quan el desànim regna amb més força entre el treset, a la més espavilada de les semifuses se li acut que, ben mirat, el pentagrama que habiten se'ls ha quedat francament petit i que podrien, per tant, plantejar-se l'adquisició d'un de més espaiós i comfortable.

-Però això ens obligarà a signar una hipoteca!
-Precisament.

La directora de l'oficina de la principal entitat financera, una rodona d'uns cent vint quilos, seu a la butaca amb posat de fer més de dos anys que s'hi està. Amb veu pausada i un xic fatigada les convida a entrar. -Seguin, facin-me el favor. Tot ja està llest-. Al seu costat, una negra que lluu vestit i corbata de to grisós esguarda per damunt de les ulleres l'entrada de les tres futures hipotecades. -Necessitaré les targes d'identificació. Gràcies.

Retornats els carnets a les seves propietàries i acabada la lectura del document que, pels propers trenta-cinc anys, segella la relació entre el treset de semifuses i l'entitat que apodera la rodona, la negra de presència gris hi posa la definitiva rúbrica legal. Una breu i freda encaixada de mans entre les parts i l'àrbitre notarial ultima un acte que, al voltant d'un pentagrama més adient, les registra a la pràctica com a treset de fet.

Sota una moderada pluja s'allunyen les tres semifuses agafades de la mà, sense badar boca. So de justa recompensa, de triomf serè.


Grave e finale

Les dissonàncies en el sí del treset de semifuses es presentaran ben aviat. El progressiu ‘decrescendo' dels excessos de la llibertina vida del món de l'espectacle, l'establiment d'unes tasques i uns rols definits dins el pentagrama familiar, en definitiva, la rutina de viure en treset acabaran per trencar l'harmonia de l'equip des de dins.

I en serà la semifusa més somniadora -la que aportava aquella dosi necessària de quimèriques fites- la que en resultarà més damnificada. El declivi de la màgia dels primers dies, quan el treset de la vida privada no seguia més que la sòlida línia marcada als escenaris, l'endinsarà poc a poc en un profund estat de deixadesa sonora i psíquica. I les altres dues semifuses seran testimonis privilegiades d'aquesta caiguda als inferns dels tempos més aletargats.

De primer serà la transformació a fusa ("avui em sembla que no em mouré"). El pas a semicorxea, quasi imperceptible, donarà entrada a l'estat de corxea, que es farà evident amb les primeres inflors del ventre. I amb l'increment -lent però sense pausa- de les hores de sofà amb comandament a distància, les dues companyes ja no tindran cap mena de dubte de la conversió de la seva estimada en una trista negra. En aquest punt concret les encara semifuses donaran per acabada la tolerància de la situació, perquè s'adonaran amb horror que després podrien veure-la transformada en una blanca o, pitjor encara, en una... ("¡no, no, no podem permetre ni per un moment que acabi esdevenint una rodona!") .

Ho provaran tot. No serà fàcil pensar solucions; cap de les dues semifuses no són de rumiar massa, d'actuar ràpid sí, però no pas de rumiar. Una voldrà jugar la clàssica carta del nadó cohesionador provant d'adoptar una petita garrapatea, però hauran de descartar immediatament la idea en adonar-se que no hi ha cap partitura del món sonor on sigui legal l'adopció de cap nota per part d'un trio ("treset!") i, menys, del mateix gènere. Pensaran en incloure totes aquelles figures -dites d'adorn- per a retornar-li una mica el color a la tènue existència de la semifusa; trinos, grupettos, mordents són eines que podrien millorar una gran obra, sí, però que de ben segur condemnaran tot treball discret a figurar amb llum de neó al regne de l'esperpent. Valoraran d'avivar el tempo de la semifusa ara convertida en negra, assajant si cal el ràpid compàs 2/8 i, en cas infructuós, l'extranyíssim i velocíssim 2/16, però de seguida seran conscients que les tres comparteixen el mateix temps, el mateix compàs i la mateixa partitura, i que els serà a les dues impossible de suportar aquell ritme massa estona.

Fatal resignació, doncs. L'ocàs apuntarà irremeiablement. L'utòpic projecte s'esvairà amb la mateixa naturalitat amb què nasqué. El treset de semifuses passarà a millor vida i s'emportarà també en el transcendent viatge cap al món de l'oblit l'exitós trio musical. Tanmateix, l'amnèsia no serà total; una rodona s'entossudirà en mantenir ben viva la memòria del treset i, especialment, del seu espaiós i comfortable pentagrama.

Acord greu, solemne, sostingut amb calderó, deixant que el darrer estertor del somni s'esdevingui delicadament, amb suavitat, ben dolç... així, sí... Ja.





Comentaris

  • Impressionant[Ofensiu]
    Cris Pradillo | 14-05-2012

    He gaudit moltíssim del teu relat. Sempre m'ha agradat la música i la comparació i importància que té aquesta dins la vida diària. No puc trobar les paraules per explicar-te quant m'ha agradat el teu relat, simplement, gràcies per compartir-lo i enhorabona!

  • Increïble[Ofensiu]
    Sempre | 03-01-2011

    M'ha encantat la metàfora entre les relacions de les persones i la música.
    Senzillament, increïble!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vallespir

Vallespir

29 Relats

88 Comentaris

31346 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Cinc dies després que Neil Armstrong plantés els peus sobre la superfície de la lluna, un bon professional de la medicina que no volia perdre's uns dies de vacances va decidir de treure'm de l'escalfor materna tot i la meva rotunda oposició. En l'agosarada i brusca acció mèdica, ben poc va faltar per a que mare i fill deixéssim d'existir.

De si ha resultat o no transcendental aquell fet llunyà, de si aquell primer plor ha marcat o no el meu recorregut vital i, sobretot, de si ha pogut impregnar algun dels caràcters que en aquest espai he anat i aniré vessant, no en tinc ni la més remota idea.

Essent, però, innegable la força dramàtica d'aquell terrorífic primer dia a la Terra poc després de l'esperançador primer dia a la Lluna, no podia obviar-ho de cap manera en la meva biografia d'un espai virtual literari.

I què més? Doncs, em sembla que res. Estic convençut que no he estat protagonista de res tan veritablement novel·lesc en la resta de la meva existència. Només desitjo que aquest trànsit vital de tonalitat sèpia no es noti massa en els meus relats i que algun d'ells pugui passar com a petita (sempre falsa, però) creació.

Roger