És el verd el color de l'esperança?

Un relat de: Montseblanc
"38.034 ocasos després de l’Assolament Tercer, 25.056 rotacions negatives posteriors a la Pesta Definitiva."

En BQ tecleja davant la pantalla del seu tothoté. Està entrant les dades diàries per al Gran Lab:

"Complex Productiu del Nord – Unitat 4.779
BQ-12.345.229
Gènere: masculí.
8.030 ocasos des de la primera alenada (vint-i-dos dels antics anys)
Rebuts i consumits 1000 centímetres cúbics d’aigua.
Orina aportada: 553 centímetres cúbics.
Període de no vida: Des de las 9 de la nit fins a les 11 del matí.
Taula de gimnàstica completada: Afirmatiu.
Qualificació de l’ànim: Excel•lent.
Comentaris addicionals: Negatiu."

Tecleja ràpid, està acostumat a entrar aquestes dades cada dia, des de que començà la seva existència en solitari fa ja deu anys.

Viu sol en un habitacle de parets metàl•liques de cinquanta metres quadrats, no hi ha cuina, ni bany, no són necessaris. Un llit, una taula, una cadira, un tothoté, una làmpada i utensilis per a realitzar exercicis gimnàstics.

Per a la higiene té l’esponja unaxsempre, que manté cada centímetre de la seva pell i cada racó del seu cos suaus, nets i lliures de qualsevol infecció. No cal aigua. A més, la granota verda de pellex adaptable que porta, la mateixa amb la que va sortir del Gran Lab als dotze anys, li proporciona la temperatura adequada al seu cos, reabsorbeix la humitat i elimina qualsevol olor al segon de produir-se. Ajustada com una segona pell. Ni picors, ni irritacions, ni úlceres.

Cada matí, a través dels tubs subministradors, rep un litre d’aigua que es diposita en un got al terra, al final de la canonada, i una píndola que cau just al costat.

L’aigua és única i exclusivament per a beure, qualsevol altre ús seria castigat amb el no-ser.

La píndola li aporta tot el que el seu cos necessita, li inhibeix les necessitats sexuals i els pensaments negatius, li proporciona alegria i manté els seus òrgans en perfecte estat de salut. Sense dolor, sense fam, sense ansietat. Amb força i optimisme. També manté la seva pell sense un sol pèl. Més higiènic i pràctic.

Al costat dels tubs benefactors hi ha una altra canonada, amb una petita pica, en la que l’orina del BQ (el seu cos no produeix excrements) és automàticament absorbida a mesura que cau.

Per un cantó l’aigua s’ha convertit en el bé més preat del planeta i l’orina es recicla per a tornar-la a utilitzar. I per un altre, i encara més important, després de l’Assolament Tercer es va descobrir que l’antídot de la Pesta Definitiva es trobava a l’orina dels humans, tant mascles com femelles, en molt petites quantitats. La més mínima gota vessada fora de la pica significaria també el no-ser.

L’edifici on viu en BQ té trenta plantes, amb deu apartaments per planta, construïts tots amb el nou metall que trobaren a Mart. El seu color verd maragda fosc, amb suaus aigües de tons més clars, el seu fulgor apagat i la seva suavitat al tacte han fet que sigui el material preferit per a totes les construccions.

Fora de l’edifici, milers d’edificis més, idèntics, s’alineen formant passadissos deserts pels que no circulen ni vehicles ni persones. Els carrers també del mateix metall, sense senyals, ni indicacions de cap tipus. Tot verd, silenciós, laberíntic.

El cel en permanent ocàs durant el dia, gris groguenc, el sol besllumant-se però mai mostrant-se. Aquesta va ser la conseqüència més greu de l’Assolament Primer.

El BQ no està pres, és un ciutadà més. Pot sortir al carrer, però des de que el van portar a l’apartament no n’ha tornat a sortir. Sap que no hi ha res per veure. No hi ha llums, ni les famoses antigues botigues de les que parlen alguns, ni llocs en que ajuntar-se amb altres persones…

Els diners ja no existeixen, ni el concepte d’oci, ni tan sols el de treball, ni família.

El BQ, com tots els seus veïns del gratacels, i com tots els demés habitants dels altres blocs, és feliç. No sent necessitat de sortir a cap lloc, ni de veure a ningú, no necessita afecte. Passa els seus dies (els seus ocasos) dormint, fent gimnàstica, bevent aigua, orinant i navegant amb el tothoté.

Poques coses queden del món conegut com “Abans de la Pesta”, però els tothotés han sobreviscut i són la manera de comunicar-se amb el Gran Lab i també de passar hores no-pensant.

Hi ha pàgines de música instrumental, res de lletres ni cançons del Món Corrupte. També hi ha pàgines dedicades a l’art. Ara l’art ja no existeix. Per a què crear-ne més amb la quantitat de pintures, escultures, fotografies i demés expressions artístiques que es feren abans de la Pesta?

En BQ té a la seva disposició un ampli assortit de pàgines mostrant obres dels seus avantpassats. Són obres seleccionades, encara que ell no ho sap. Obres que no mostren ni violència, ni sexe, ni amor, ni grups de persones, ni la vegetació que en un temps existí, ni tan sols animals.

Fa dies que observa una pintura d’Armand Guillaumin en la que apareix una nena tocant el piano. Sap que no es pot entrar més de vint vegades a la mateixa pàgina, quan això passa, la pàgina desapareix automàticament i l’aparell no disposa de memòria per a gravar res.

Hi ha entrat ja unes quinze vegades, una cada dia, quinze dies seguits, per a observar a aquella nena, amb cabells que li pengen fins a la cintura (mai ha vist cabells de veritat)… Però el que més el fascina és el piano. Sap que aquell instrument produïa música, l’ha escoltat a altres pàgines. La idea de la unió de la humana i l’enginy mecànic per a produir quelcom que agrada als demés li causa certa torbació. Ell casi mai pensa en els demés.

Alguna vegada ha sortit al replà de la seva planta, inclús coincidí amb un altre noi en una ocasió… No van saber com reaccionar. Ni la veu els va sortir. Les cordes vocals es van atrofiant després d’anys sense parlar.

Ell, de vegades, fa servir la seva veu per acompanyar les notes musicals de les peces que troba a la xarxa, però no conversa amb ningú. Sap que al seu edifici hi viuen tres-centes persones com ell, sols i del mateix temps, del gèneres masculí i femení, FELIÇOS, sense cap necessitat.

L’apartament té una petita finestra que dona al carrer. Quan l’ocàs dona pas a la negror, el BQ se’n va al llit sense despullar-se i dorm sense ensurts durant més de dotze hores, fins que el so de l’aigua caient a mig matí el desperta.

Es lleva com cada dia, descalç, no utilitza cap tipus de calçat, no hi ha brutícia, ni pols, cap tipus de residu. El metall, como el vestit, reabsorbeix qualsevol microfibra no desitjada. Es dirigeix a la pica, orina amb compte, es noten les classes que li donaren abans d’abandonar el Gran Lab.

Després agafa el got d’aigua, en beu un glop i es disposa a agafar la píndola del subministrador. El BQ arrufa l’entrecella, encara que les celles siguin inexistents a la seva cara… La píndola no hi és.

Primer no es preocupa, continua feliç perquè els efectes de la píndola del dia anterior encara li duren, però es pregunta per què per primera vegada en deu anys el comprimit no ha aparegut. Pensa que potser ho farà més tard, un retard, una averia…

Van passant les hores i la pastilla no apareix. El BQ envia el seu informe diari i a “comentaris addicionals” posa: “no he rebut la píndola”.

Quan se’n va al llit es sent una mica nerviós, té una sensació estranya que mai abans havia experimentat (gana) i per primera vegada en mesos pensa en els seus veïns, si a ells els hi haurà passat el mateix. Ja no dorm la nit sencera, té petits somnis que l’alteren, es desperta infinitat de vegades, se sent cansat, intranquil…

El soroll de l’aigua en caure fa que s’aixequi d’un salt, corrent a veure si la pastilla ha aparegut també. Però no hi és, només l’aigua.

Es disposa a orinar i se n’adona que el seu penis està anormalment inflat, dur, senyalant la seva cara que el mira amb ulls esbatanats. L’agafa amb tota la mà i intenta encarar-lo cap a la pica. Després de molt d’esforç aconsegueix orinar sense que es perdi ni una gota. L’orina, tal com cau, es absorbida i desapareix.

Però el penis segueix sense desinflamar-se. El BQ pensa que al no haver pres la píndola algun tipus d’infecció el deu haver afectat. Però li estranya que el seu vestit no l’hagi eliminat.

Torna a passar la seva mà amunt i avall del penis. El sorprèn la sensació agradable, com d’alleujament i a la vegada de necessitat de més carícies. Puja i baixa la mà cada vegada més ràpid, fins que de la punta del penis emergeix un líquid blanquinós, d’aspecte gelatinós, que cau sobre el seu vestit i que es absorbit i assecat en segons.

Mira el seu penis sorprès. No era orina. Sap com es reproduïen els humans molts anys enrere, allò era líquid reproductor. Però el que l’ha deixat més aclaparat és el plaer que ha sentit. Molt més intens que la felicitat de cada dia.

Transcorren les hores, en BQ beu aigua, escolta música, però cada vegada se sent més marejat, nerviós…

Sent uns cops a la porta. Mai abans ningú havia trucat a la seva porta (ni ell a la de ningú) però tampoc és una cosa que l’espanti, sap que viu en una comunitat.

Obre i davant d’ell apareix un altre humà que s’identifica com TAX-12.214.897 amb una veu ronca i apagada. S’escura la gola i la veu li surt més forta, li pregunta directament “Has rebut la teva píndola diària?”

El BQ mira la inflor en el vestit que té la TAX a l’alçada del pit i comprèn que es tracta d’un exemplar femella. No hi ha una altra manera de diferenciar-ho. Sense cabells, ni vell, sense adornaments, la mateixa granota verda que ell, ni tan sols la veu ha sonat femenina.

A ell li són indiferents els altres humans, siguin del gènere que siguin, o millor dit, li eren indiferents, perquè ara que porta dos dies sense la seva pastilla, la presència d’una altra persona li ha alleujat en certa manera la preocupació, que fins fa poques hores no havia experimentat mai a la vida.

Mira a la TAX i la seva veu també falla una mica quan li contesta “No, fa dos dies que l’expenedor només subministra aigua”.

Ella entra en l’habitacle del BQ, s’asseu a la punta del llit i una llàgrima rodona, transparent, cristal•lina, apareix en un dels seus ulls i rellisca ràpid per la galta fins que cau sobre el vestit que la desintegra en menys d’un segon.

El BQ s’asseu al seu costat i li comenta que ell també se sent estrany, que mai abans s’havia quedat sense el subministrament, que la carència dels nutrients i demés components de la pastilla estan fent que experimenti sensacions mai abans percebudes.

Ella té els ulls grans, negres, brillants, amb una mirada interrogant i desconcertada. Sembla esperar que ell li digui més coses, però el BQ no té res més a dir.

Llavors la TAX es posa la mà sobre l’estómac i li diu “em fa mal”. Ell, en un maldestre intent per a consolar-la, vol posar la seva mà també sobre l’estómac d’ella, com si amb això pogués alleujar-la o sentir el seu malestar. Però l’únic que aconsegueix és fregar sense volar la fina tela del vestit sobre les glàndules mamàries d’ella. Els dos miren sorpresos com els mugrons s’engruixen sota la tecnofibra.

La TAX comenta “Estic sentint coses, sensacions, sentiments; que mai abans havia identificat en mi. Ja sé que és per la manca del comprimit, però això encara accentua més la meva inquietud. I si la pastilla no torna a caure?”

El BQ s’està tapant amb el braç una nova erecció. Ha estat la primera vegada que ha tocat un altre humà des de que deixà el Gran Lab. No entén ben bé el que li passa al seu cos. Estén l’altra mà, acaricia casi sense tocar la galta de la TAX i li diu “Tranquil•la, ja ho he comunicat dues vegades en el report diari i segur que ben aviat es solucionarà”.

Quan la mà del BQ passa prop de la boca d’ella, la noia obre els llavis i li llepa la primera falange del dit índex, uns instants. Ell enretira la mà espantat. Astorat més que res perquè ha ejaculat de nou, aquesta vegada dins del vestit.

Ella, que s’adona del torbament del noi, li diu “Perdona, no sé per què ho he fet, em sento molt rara” i una nova llàgrima llisca per la seva cara.

Aquesta vegada ell s’acosta ràpid, treu la llengua i la recull d’una llepada. Està salada, molt salada, horrible. En realitat és una llàgrima normal i corrent però per a algú que només beu aigua i s’empassa una pastilla cada dia, qualsevol sabor pot ser brutal.

El BQ segueix amb la seva cara enganxada a la d’ella. La TAX obre una mica la boca, ell hi acosta els seus llavis, que es freguen amb els d’ella, les puntes de les llengües coincideixen i rellisquen humides l’una sobra l’altra.

Les mans del BQ es posen sobre els dos pits d’ella, obertes, pressionant. Segueixen besant-se fins que ella l’empeny i l’aparta.

Està vermella, la respiració alterada, es posa una mà entre les cuixes, sobre la delicada corba del pubis, separant les cames, picant sobre el vestit. Obre els ulls desmesuradament, la seva mirada de por canvia a la sorpresa i després al plaer. Mira al noi que torna a tenir una erecció que es marca sota l’ajustat teixit.

La TAX panteixa, somriu i diu “Què ha estat això? Què m’ha passat?”

Ell s’obre la granota, treu el penis a fora, li ensenya “Mira, des d’ahir que se m’infla el penis i expulsa llavor”. I comença a masturbar-se, ja no tan maldestrament com abans.

La TAX mira amb ulls com plats i quan apareix el semen, quatre gotes, s’acosta encara més per veure allò tan curiós. La mà del noi recull el líquid.

“Ho provem?” diu ell. I sense dir res més, tots dos, llepen les restes que han quedat entre els dits d’ell. “Argggg és dolentíssim” diu ella. “Quin fàstic” diu ell. I després es miren i riuen.

El BQ li diu “Segur que quan tu has sentit plaer també has alliberat fluids, però el pellex els ha neutralitzat i absorbit”. I la TAX proposa “Si vols, més tard, em trec el vestit i tornem a fer aquestes coses, per veure si jo també expulso alguna cosa”. I al BQ li sembla bé. Però, després de l’entusiasme inicial pel descobriment, tots dos recorden que tenen un seriós problema, es moriran si no aconsegueixen les pastilles, sols amb aigua no podran sobreviure.

Van passant les hores i cada vegada se senten més dèbils, més tristos. Ell reflexiona i li diu a la dona “Si l’aigua i les píndoles cauen de la canonada, potser això vol dir que en el darrer pis de l’edifici hi ha una unitat de subministrament. Podria ser que hi hagués una persona encarregada o que sigui una màquina funcionant sola. Hauríem de pujar i investigar.

Surten al replà, ells estan a la planta vint-i-cinc, pugen cinc pisos per les escales, no hi ha ascensor, no cal perquè ningú té interès en sortir al carrer, ni en visitar als altres, no ho necessiten. Arriben al darrer replà esbufegant. Deu portes com en tots els altres. L’escala no continua.

El BQ i la TAX es miren sense saber què fer. Haurien de trucar a les portes per veure si en algun dels habitacles hi ha la suposada unitat de subministrament? El verd fulgor de les parets, la metàl•lica brillantor del terra i el sostre, la freda i setinada maragda de les portes; es reflecteixen a les pupil•les dels ulls de la parella, en un desconcert vestit d’angoixa que encara no és por. Encara no.

(continuarà)

Comentaris

  • Haig de dir...[Ofensiu]
    Montseblanc | 13-01-2017

    Semblarà una bogeria, però tot aquest relat me’l vaig empescar fa anys perquè a on jo volia arribar era a què passaria si de cop fóssim conscients del nostre cos i del nostre cervell sent ja adults. Naixem, anem creixent i de mica en mica el cos canvia, arriben noves sensacions, necessitats, sobretot el sexe, l’amor... Però com que són canvis que es van produint al llarg del temps, gradualment, no en som tan conscients, no ens sobta. Però... Què sentiríem si haguéssim arribat a l’edat adulta com adormits, com fora del nostre cos... i de cop en fóssim conscients? Si sobtadament ens arribessin el desig, el plaer, els dubtes, els sentiments, les angoixes i les pors? Suposo que seria fortíssim, m’ho puc imaginar una mica. I per arribar a escriure sobre això vaig haver de viatjar al futur... I ja se sap, quan una escriu arriba un moment que la història pren vida pròpia i va per on vol, jo només hi poso els dits perquè surti...

  • M'he quedat amb ganes....[Ofensiu]
    S.Wulff | 11-01-2017 | Valoració: 10

    Tinc moltes ganes de saber com continua la història dels dos éssers del futur.
    Si retrobaran la seva humanitat, entesa com a capacitat de sentir, comunicar i compartir... O no en seran capaços.
    Molt ben explicat Montseblanc. Es una bona història, plena d'imaginació i molt ben redactada.
    Continua "porfa"! Segur que no soc l'únic que ho espera!

  • Potser el primer i l'últim jajaja[Ofensiu]
    Montseblanc | 11-01-2017

    Israel, quan vaig començar a escriure relats ho feia només per a mi, no els ensenyava a ningú. El plaer era escriure allò que em ballava pel cap. Després en vaig enviar algun a una persona, a dues... I ja m’estava bé. Vaig estar en un parell de webs abans d’aquesta, durant anys, i abans de marxar ho vaig esborrar tot. El mateix que de vegades vull fer aquí (l’espai que demanes jajaja). Sí, m’agrada xuclar, soc una vampiressa que no suporta la llum descarnada i que viu d’alguns comentaris. Lliure, ja ho vaig dir.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: