MONS PARAL·LELS

Quan la nau va aterrar per primer cop en aquell planeta, en Cram va experimentar una sensació de dejà vue. El viatge havia estat increïblement llarg però per a ell tan sols havien passat uns mesos. Uns mesos adormit en el seu taüt de cristall. Els seus càlculs eren correctes i per fi ho podria demostrar al Consell. No anava errat. La seva teoria que hi havia vida fora del planeta Arret seria el descobriment més important de la història de la Tatinamuh. Ell era un Àmuh. Un ésser intel.ligent que havia descobert que el seu planeta no era el melic de l'Univers.

Tot va començar el dia del seu aniversari. Ja de ben jove els seus pares van notar que aquell noi no era, ni de bon tros, com els altres. No parava quiet. Constantment alçava la mà i preguntava què era allò o perquè servia allò altre. La seva curiositat no tenia límits. Normalment la canalla acostumava a viure ajeguda al llit o escarxofada davant la tele-pantalla. No era normal que un nen tan jove no patís de cap mal i es delís per sortir al carrer i realitzar tantes activitats. La seva germana, sense anar més lluny, es passava el dia sense fer res per culpa del reuma i de les seves cataractes. No li demanessis fer molt esforços pobreta.

Quan va bufar les espelmes les va apagar totes de cop. Les vuitanta-cinc. Totes d'una bufada.
Després de menjar-se el pastís, es va treure la dentadura i la va netejar acuradament. Quines ganes tenia que li sortissin les seves i pogués menjar-se una poma sense por a esqueixar-se les genives. Quan va néixer, un dia plujós de l'any 2065, la seva mare va estar molt contenta per que els metges li havien diagnosticat que havia tingut un nen molt sa. Molt sa per tenir 100 anys. De seguida, un cop el metge li va clavar una bufetada al cul, va fer uns estossecs i va deixar anar un reuma d'un agradable to verdós. El primer que va demanar, quan el van acostar al pit de sa mare, va ser un cafè ben carregat per poder desvetllar-se d'un son tan profund.

Els anys van anar passant i amb tan sols setanta-cinc anys ja s'havia especialitzat en biologia genètica, astronàutica i física nuclear. Era l'any 2040 i en Cram ja era un personatge admirat i respectat. Els seus treballs en aquests diferents camps eren matèria d'estudi per a molta gent. Però el dia més feliç de la seva vida va ser quan el Consell va decidir atorgar-li la direcció del projecte aeroespacial més arriscat dels que fins aleshores s'havien fet. Un projecte que permetria als de la seva espècie poder penetrar i estudiar l'interior d'un forat negre. El desig que havia demanat en aquell llunyà any 2050, quan va bufar les espelmes el dia del seu aniversari, s'havia complert.

Però li va anar ben just de poder pilotar aquella nau. Una teoria seva, criticada i menyspreada pels seus col·legues, va estar a punt d'esguerrar-li el seu somni. En ella, explicava que el seu món no era l'únic amb éssers intel·ligents. Que hi havia d'haver un altre món, un món paral.lel al seu, on també existís vida intel·ligent. Finalment, però, malgrat els desitjos dels teòlegs, va aconseguir enlairar la nau un 25 de Desembre del 2030. Tenia aleshores cinquanta-cinc anys.

-Fsssss - quan les portes es van obrir, una llum encegadora el va obligar a connectar la visera protectora del casc.

Havia anat a molt de compte i havia aterrat en un espai on no hi va detectar cap senyal de perill. Quan va alçar la vista va veure la gran semblança d'aquell planeta amb el seu. Boscos, rius, roques i fins i tot… sí, aquella bestiola que se li acostava semblava ben bé un esquirol. Un esquirol?. Però si era de dia. Com podia ser que un esquirol estigués despert sota aquella llum. De cop es va aturar en sec i va saltar a l'arbre que tenia al costat. De ben segur que es deuria tractar d'un ésser semblant als esquirols del lloc d'on venia.

Però què havia passat? Les dades de l'ordinador eren ben clares. La nau havia detectat la presència d'un forat negre i havia seguit les instruccions preprogramades d'acostar-s'hi. Però, pel que semblava, la força magnètica l'havia xuclat i se l'havia empassat. Però aleshores, on era en aquell moment?
Decidit a deixar d'investigar sense estar segur d'on era realment, va tornar a la nau i la va camuflar amb pintura transparent. Es va asseure davant el plafó de comandament i va analitzar amb profunditat les dades que anava demanant. Al cap de deu minuts es va fregar els ulls i es va asseure al terra amb els braços creuats darrera el cap. Allò era impossible. Era, senzillament inimaginable. Però els càlculs eren correctes. No hi havia cap errada.

-He traspassat el forat negre. Sóc a l'altra banda.

Però el més sorprenent no era el fet d'haver-se submergit en aquell camp d'energia. El que realment l'havia deixat esglaiat, aterrat i fascinat eren els resultats de l'estudi de la galàxia on es trobava. Era calcada a la seva. Com l'Alícia a la terra de les meravelles, havia traspassat el mirall. La disposició de les estrelles i dels planetes era clavada a la seva galàxia, però a l'inrevés. De la mateixa manera que quan un s'agafa l'orella dreta i es mira a l'espill pot veure com el seu reflex s'agafa amb l'altra mà l'orella esquerra, tot, tot havia donat la volta. Es trobava a l'altra cara del forat. Aquell descobriment d'un món paral.lel al seu, ocult per aquell monstruós embut, era molt més fascinant que qualsevol altre estudi o teoria. Ell era un Àmuh i tota la Tatinamuh restaria orgullosa.

***

-Però… que…què està passant? Com… com…és increïble.

Quan l'Octavi va tornar a obrir els ulls per poc cau de la cadira. S'havia endormiscat davant l'ordinador mentre treballava en la seva tesina quan, de sobte, la pantalla va tremolar com si s'hagués constipat amb un altre virus d'aquests que corren avui dia per internet. Però no, res més lluny. Era tan sols els fons protector que es dispara al cap d'uns minuts quan no l'estem utilitzant. N'hi ha que hi tenen frases originals, d'altres paraules que voltegen, d'altres dibuixos predissenyats. L'Octavi s'hi havia instal.lat el programa Seti (The Search for Extraterrestial Intelligence at home). Un fons protector molt utilitzat arreu del món que analitza dades per a la Nasa mentre tu no treballes. Les ratlles rutinàries que anaven cobrint un rectangle que simbolitza un tros de l'espai van començar a ajuntar-se i a créixer a gran velocitat. Com les ratlles d'un sismògraf quan detecta un moviment sísmic. Va durar tan sols uns minuts fins que va tornar a la normalitat. Es va aixecar de la cadira i es va anar a rentar la cara. Portava massa temps treballant en aquella tesina i segurament s'ho havia imaginat. Un cop les lleganyes van desaparèixer pel forat de l'aigüera, es va tornar a concentrar en el seu treball: l´estudi del mite de la caverna de Plató adaptada al nostre temps.

L'Octavi havia estudiat filosofia i estava preparant el seu projecte per doctorar-se. El món dels grecs sempre l'havia fascinat. El que hauria pagat per poder haver viscut en aquella època, per haver conegut en Sòcrates o el Plató. L'Octavi creia que realment avui dia estem tan enlluernats per tot el que ens mostra la tele, que arriba un punt que només creiem que una cosa és real si surt per a la petita pantalla. Tot el que no surti pel televisor no existeix. El nostre món està tan concentrat en el que ens diuen des de l'altra banda del televisor, que tot el que és de debò, la vida al carrer, el contacte amb els veïns, etc., perd importància, deixa d'existir. Com el mite de la caverna. Com els homes que només creien que les ombres que veien reflectides a les parets de la caverna eren l'única cosa tangible. No podien imaginar que aquelles ombres eren tan sols això, ombres. Que la vida real era darrera seu.

L'endemà es va despertar entresuat. Havia tingut un somni molt estrany. Un somni que no aconseguia recordar, però que tenia molt present. Més que un somni era una sensació. Un impuls. Una necessitat de seguir unes instruccions. Quan va entrar al cotxe per dirigir-se cap a la Universitat, va tornar a notar aquell estat d'ànim. Era com si algú volgués penetrar en el seu cervell. Va arrencar i va encendre una cigarreta per relaxar-se. Però a meitat de camí va haver de frenar en sec.

-Octavi. Sé que m'escoltes. No t'espantis sóc un amic.

Realment ho havia sentit, com si una veueta li parlés a cau d'orella o s'estava tornant boig? La ràdio estava parada, les finestres apujades i dins el cotxe només hi era ell. D'on sortia, doncs aquella veu?

-Octavi, escolta amb atenció.

Altre cop. Qui era? Qui li parlava? Qui el coneixia?

-Sé que et deus estar pensant qui sóc?, on sóc? No tinguis por, ja t'he dit que sóc un amic. Algú que et descobrirà un nou món. Escoltem bé…

L'Octavi el va escoltar amb molta atenció. Aquella veu li ordenava que sortís de la ciutat i es dirigís cap als boscos que envoltaven la ciutat. Que deixés el cotxe un cop hi fos i caminés sempre cap al nord. Allí el trobaria. Aterrat, però de la mateixa manera excitat, el va obeir. Una hora més tard arribava davant una esplanada on no es veia ni una ànima. I, aleshores, la va veure. Com del no res, se li va aparèixer davant els morros una nau espacial no més grossa que els avets que l'envoltaven.
Escagarrinat, va veure com el que semblava ser una porta s'obria. D'ella en va sortir una figura humana gairebé de la seva alçada. En veure que s'acostava cap a ell va intentar fugir, però les cames no li van respondre.

-On siugnit rop. Cos un cima.

Aquell to de veu no li era desconegut.

- Es euq sah'm taztilacol. Semon lluv t'exienoc i erdnepa ed al avet açar.

Sí, aquella veu era la que li havia estat parlant fins aleshores. De ben segur que s'havia comunicat amb ell telepàticament però ara… no entenia res. De cop, però, tot va canviar.

-Perdona, però d'allà on vinc no acostumo a parlar al revés saps,
i… em costa una mica. Me cid… vull dir em dic Cram i vinc d'una altra galàxia molt llunyana. Les meves intencions són pacífiques.

Sense encara comprendre res, però alleugerit de la por inicial, li va donar la mà. Quan els temors per part de tots dos van deixar lloc a la confiança va sorgir una bona amistat. L'Octavi va ser invitat a fer un vol amb la seva nau i a compartir els seus coneixements sobre la humanitat. Quid pro quo. Primer seria l'Octavi qui contestaria totes les preguntes que li fes i després seria en Cram qui ho hauria de fer. Va ser aleshores quan va conèixer la història d'en Cram. Un Àmuh que venia d'un planeta on tot passava al revés. Bé, passava al revés des del punt de vista de l'Octavi. Per a en Cram, qui actuaven en sentit oposat eren els terrestres. Un Àmuh que havia fet un llarg viatge per descobrir els misteris dels forats negres i havia descobert la confirmació de la seva teoria : que hi havia vida intel·ligent fora del seu planeta.

Però aleshores alguna cosa va canviar en l'actitud d'en Cram. Quan l'Octavi li va ensenyar una foto dels seus dos nens les paraules que li va sentir dir el van deixar ben astorat.

-És normal al teu planeta que els fills portin una foto dels seus pares?

Dels seus pares? Què volia dir? És que potser no hi veia bé? Com podia confondre la Carla i l'Eduard amb els seus pares. Els seus fills. És que li estava prenent el pèl? Era una mostra del seu humor extraterrestre? Si era així no es pot dir que tingués molta gràcia la veritat.

-Com vols que siguin els meus pares - li van contestar - No veus que tenen tres i cinc anys?

I aleshores va descobrir la realitat del món dels Àmuh. Naixien grans i a mesura que anaven creixent, cada cop es tornaven més joves. El paradís per a molts terrestres. Allí tot era a l'inrevés. Es despertaven de nit i anaven a dormir quan es feia de dia. Anaven a l'escola quan tenien noranta-cinc anys i a l'esbat quan en tenien vint-i-cinc. Els joves eren vells i els vells eren joves. I va ser en aquell moment, quan tots dos van copsar la realitat de les seves vides, quan en Cram va experimentar el canvi d'actitud. La cara se li va arronsar i es va quedar fred com el gel. Que burro que havia estat. Com no s'havia adonat que el seu planeta, que els habitants de l'Arret, anaven directes a l'extermini? Pels Àmuh el futur era el passat. La seva raça desevolucionava sense adonar-se'n. Cada vegada, en lloc de millorar, empitjoraven. Els habitants del seu planeta evolucionaven cap enrera. De més a menys.

No podia tornar. Tenia pànic a tornar. Ningú no el creuria i molt menys l'acceptarien. Si tornava amb els seus corria l'altíssim risc d'oblidar aquell viatge i encaminar-se cap a la seva destrucció. I aleshores va ser quan l'Octavi li va proposar un tracte. Si li ensenyava a pilotar la seva nau i programar la seva tornada l'ajudaria a establir-se al seu planeta i a conviure en ell. Només li demanava un petit favor. Si els seus càlculs no l'enganyaven, la història dels Àmuh anava paral.lela a la dels humans. L'única diferència era que ells es movien en sentit contrari. Del segle XX no evolucionaven cap el segle XXI sinó cap el segle XIX. Amb les dades correctes podria fer un cop d'ull uns 2400 anys enrera i anar a cercar el filòsof que sempre l'havia commogut i havia desitjat tant de trobar: El Plató del planeta Arret o el segurament conegut amb el nom de…Òtalp.