Fa molt que no passo per les planes virtuals de relats, però avui he reprès l'hàbit probablement de forma ben espontània, breu, imprecisa. I trobant-te entre els comentaris d'un text meu de fa uns 2 anys, he anat a parar a aquest relat... Sort n'he tingut... m'ha encisat... M'has fet sentir petita i plena de l'empenta que et duia a aquelles tardes de terrat...

Si sempre veiéssim Barcelona amb els ulls de la infantesa que et va ser pròpia a tu i a tants d'altres, potser no hauriem acabat entre tanta pols que embruta una bona vista dels seus terrats assoleiats.

Fins una altra!

Si he arribat a tu ha estat a partir del comentari que em vas deixar en un dels teus relats. Suposo que si no arriba a ser per això, ni tan sols t'hauria buscat. Rondo oc per aquí. I ara me n'alegro d'haver-te trobat...
Parles sense dir res, dones pas als silencis, que diuen més que les paraules; tot s'entén. M'agrada. Tot a mitges i tot dit. Sí, m'agrada. I ara, un silenci :)
Aniré passant per aquí, espero poder-te llegir més.
Gràcies pel teu comentari.

"La vida dóna poques ocasions per poder sentir-nos l'ànima, escoltar-la, viure-la, i entendre-la sols des del nostre balcó, sols des del nostre cos"... permet-me robar-te aquestes paraules, perquè només amb això estàs donant veu a aquella sensació d'ofec en què necessites el teu espai per sentir-te teva, únicament teva...
Quan trobes aquest espai, que comparteixes amb la solitud -i no com a sinònim de tristesa, sinó com a desencadenant del més bell dels silencis: el teu silenci, el teu descans-, quan el trobes, dic, sents la llumeneta de l'ànima que sembla que des d'endins et canta un no sé què...
M'alegra que la teva ànima et xiuxiuegi paraules càlides i et dugui als marges de la intensitat. Ja ho saps, no deixis mai de sentir, ni desendrecis el teu espai, aquell on busques trobar-te amb tu... però què t'he de dir que no sàpigues ja? :) Una abraçada, preciosa.

Quina dolçor...

La veritat és que poques paraules puc afegir al que ja t'han dit fins al dia d'avui... Lamento, però, no haver-te llegit abans; crec que ara et "seguiré el rastre". Mostres amb aquestes línies un estil que... encisa, enganxa, et deixa el cor tendre i els sentiments a flor de pell.
I, si em permets, les teves paraules despunten en aquest relat una semblança a aquella Plaça del Diamant de Rodoreda, amb la Colometa i tot el seu món, i el seu encant. Has creat una Martina dolça que no deixa indiferent; crec que no només va enamorar al seu Tomàs, sinó també a tots aquells que hem llegit la seva història a través de la teva ploma.

Enhorabona, seguiré llegint-te i, de moment, afegeixo aquest als meus preferits...

Impressionant... només aquesta paraula em passa pel cap contínuament després de llegir aquestes línies.
Ni tan sols he gosat llegir els comentaris que altres relataires t'han deixat, perquè ni en ells trobaré les paraules que podria escriure't, perquè no en tinc, de paraules, per dir el que m'ha passat pel cap en llegir entre línies tanta dolçor, alhora que traspuaves dolor... I tot entre un mar real que es confonia amb el teu propi mar, el teu mar de sentiments, petxines i escumes...
L'enhorabona (i no sé si és aquesta la paraula) per saber trobar les paraules adequades en parlar de tot allò que ha s sentit en algun moment de la teva vida. T'envejo (amb enveja sana!).

Felicitats (q tpc sé si és la paraula adient...) pel relat... Però no deixis que les teves ales s'aturin, segur que saps que no val la pena..

La mort, una por força compartida... però cadascú la sent a la seva manera, oi? I tu, amb paraules a les que gosaria posar les notes que només aquell grup que fa ben poc gaudíem de prop sap posar, entre llums tènues i armaris tancats amb clau, li dones un toc màgic, confrontant l'acceptació i la por, deixant anar potser també algunes pors que amagues.
M'ha agradat acabar-te trobant per aquesta pàgina; i sé que m'agradarà llegir-te.

Probablement et llegeixo meys del que voldria, i la veritat és que ara ni tan sols recordo si alguna vegada t'he comentat. Però ostres... la teva manera d'escriure no em deixa indiferent... Últimament em costa força trobar les paraules adients, així que m'hauràs de disculpar, pk no sé com dir-te la proximitat que produeix un escrit com el que t'acabo de llegir. Transmets rutina, quotidianitat, transmets l'aire que es repeteix cada dia i que no tenim més opció que respirar-lo. Perquè o vivim el que ens toca o acabem amb tot de cop...
Potser m'he allunyat del que potser pretenies evocar amb les teves paraules. Però ja se sap, unes paraules donen lloc a noves paraules, amb les que, de debò, he intentat donar nom al que m'has fet sentir amb les teves, de paraules.

Res més, que el teu estil m'impacta i que aquest escrit no m'ha deixat indiferent.

Sense paraules... és que m'has deixat sense paraules. No trobo metàfores adients, ni oracions que puguin enaltir-te enmig de tot aquest mar de relataires... Ha estat llegir-te i quedar-me gairebé glaçada...
I no sé si és ben bé per la bellesa dels mots, per l'humanisme dels sentiments que traspuen, per la por de la que parles, pel glaç forçat al bell mig del cor... Ves a saber... però un cop més les teves sensacions, com per no trencar la rutina, en desperten de meves dins el meu món, el meu món...
Crec que amb paraules colpidores deixes amagades mil paraules més en el silenci, amagades perquè qui vulgui sàpiga trobar-les, escoltar-les, sentir-les dins, amb mil sensacions, mil pors i mil camins per encetar.

Ja ho deia... m'has deixat sense paraules que puguin posar nom al que penso d'aquest relat...

Per on avança aquest vagó? Sembla que es mogui per dos carrils amb dos destins ben diferents...
En aquest relat (em sembla a mi) deixes caure pinzellades de desolació alhora que en deixes caure d'altres que reflecteixen esperança. Aquests són els dos vagons. Però no crec que calgui separar uns moments dels altres.
"Perquè seguir creient que el destí porta la sort, que el dolor mor amb un peto, que la il·lusió es pot trobar en un vago de tren, perquè seguir creient que pots ser tu qui em faci oblidar el que he viscut?"
Però per què oblidar tot allò en el que has cregut? Tot allò també t'ha fet tal i com ets ara… Clar que cal tornar a somriure, però no crec que per això hàgim d'oblidar allò que abans ens en dibuixava un, també, de somriure.
Veus? Els teus relats sempre em porten coses en les que pensar. No deixis d'escriure; rectifico (perquè no crec que deixis de fer-ho): no deixis de publicar els teus escrits…

Aquestes pors que ara les teves paraules traspuen les devem haver viscudes uns quants... Almenys, ja et dic jo que també m'uneixo a la causa. Fa por haver d'escollir el teu futur, haver de decidir per on tiraràs una part de la teva vida sense saber què en serà de l'altra. N'hi ha que diuen que "no tot es pot controlar"... jo crec que "res es pot controlar"... Així que no pateixis, perquè per moltes decisions que et vegis obligada a prendre, això no condicionarà el teu futur tant com puguis imaginar. I per tant sempre seràs a temps per rectificar.
Has vist tot el que has tret de mi en un instant? i només amb unes línies...
Felicitats per saber esriure d'aquesta manera i per saber despertar sensacions en els que et llegim; és el que més m'agrada en un relat.

Bufff… Quantes coses en tant poc espai… Ets increíble, ets capaç de dir molt amb tan sols quatre paraules. Has omplert la pantalla de sensacions, precisament de sensacions. Obres la ment i el cor de qui et llegeix, retornant-li records amagats.
Poca cosa puc dir, perquè tanta paraula em deixa sense paraula, mots que m'arrosseguen als meus propis records. I és curiós veure com tu deixes caure les teves, de sensacions, i que qui les recull (aquell qui et llegeix) les transforma en seves.
Poca cosa puc dir, perquè tanta paraula em deixa sense paraula,…
L'afegeixo als preferits.

Buff...
I què si caic? I què? No tinc dret jo a caure per després, potser, tornar a aixecar-me amb més empenta?
No saps quin consol és per mi aquest poema, aquest cafè amb llet amarg... Tots seguirem caient, i què?
No puc evitar de posar aquests versos als preferits, perquè sense tu saber-ho m'has donat una petita escapada que em justificarà les nits de dol que arribi a viure... Gràcies, doncs.

Saps quina és l'ombra que més m'agrada buscar? La que ens pot perfilar la lluna en aquelles nits que brilla tant, just aquelles nits en què te la mires i no n'hi pots treure els ulls del damunt... A vegades me la miro, la veig plena, i grossa, i somio que els llums de la ciutat es fonen per uns segons, deixant-nos soles a ella i a mi... i l'ombra que entre les dues poguem crear. No sé per què, puc imaginar-me que tu tb pots tenir aquestes sensacions... suposo que per la imatge de la lluna, o per la teva biografia, tant canviant com ella: ara creixent, ara minvant...
M'agrada aquesta actitud d'abstacció que mostres amb el poema, aquest voler veure potser més enllà i preguntar-te si ets tu la realitat o resulta que ets la ficció de la teva pròpia ficció...

...que llegeixo res teu, i m'ha semblat que triaves amb cura cada paraula i cada metàfora que construeix aquest relat.
Veig que l'has marcat com a biogràfic, per tant puc creure amb certesa que hi has posat tot el teu ser mentre escrivies. Deixa'm dir-te que, a parer meu, saps expressar-te d'una manera que captiva... Ben afortunat és el destinatari d'aquest escrit. Tandebò algun dia, si no has fet ja, li fagis arribar aquestes paraules.
Mentrestant, jo et seguiré llegint.
Et felicito per saber posar nom d'aquesta manera als sentiments.

Malgrat que estem aquí, "xerrant", m'és impossible atrevir-me a dir-te direcament que només en llegir la introducció m'ha vingut aquella sensació al nas que notes just abans de deixar caure una llàgrima...
Parles dels records, de la bellesa i la meravella de poder guardar en la nostra pròpia caixa allò que no volem oblidar. És clar que en la mateixa s'hi escolen aquells moments que més aviat desitjariem oblidar... però tot ens forma com a persones, oi?
Sóc una enamorada dels records i, per defecte o per virtud, la nostàlgia m'acompanya en cada moment que deixo enrere; que deixo enrere però que no abandono...
A mi els records em serveixen per somriure, i per plorar, i totes dues coses les necessito. Em sento tan viva quan penso que he viscut moments inoblidables amb persones que han significat alguna cosa per mi [he d'admetre que també em crea certa pena, perquè no m'agrada gaire veure que hi ha coses que ja he perdut, potser]... Tens raó, aquestes petites coses que potser amb el temps anirem oblidant, van construint mica en mica un graó més de la nostra escala... I la meva escala és d'espiral, es tanca, per no perdre en cap moment un sol record...
Gràcies per fer-me recordar els meus moments i per dur-me de nou al cap tots aquests pensaments;... m'omplen