La "profe"de Català

Un relat de: marga

La "profe" de català


A la secció d'electrònica d'uns grans magatzems he tingut, avui, una agradable trobada: la senyoreta Rosa!

En uns instants he reculat en el temps, als anys del meu pas per l'escola de primària Emilia Pardo Bazán, al barri de la Verneda, a tocar de les vivendes de la Perona.

Hem parlat d'aquells temps i m'ha explicat coses que jo desconeixia: era als voltants de l'any 1979, quan es començava a introduir a les escoles l'ensenyament de la llengua catalana. Mancaven mestres de català amb titulació, i n'hi havia prou de ser de parla catalana perquè el director t'obligués a impartir-la, independentment de si la sabies escriure o no, amb el greuge comparatiu de treballar totes les hores lectives mentre que els mestres castellans passaven a gaudir d'hores lliures, la qual cosa els divertia força, "que trabajen los catalinos" era la frase repetida en les seves converses, acompanyada de fortes rialles i gresca.

Ella va ser la meva primera mestra de català i en català. M'explico: no sols es limitava a fer-nos en català les hores marcades oficialment, sinó que ho feia extensiu a la resta d'assignatures i a la comunicació amb nosaltres. Així doncs, el temps que passàvem al seu costat no sentíem cap altra parla. Jo, un noi de 7 anys acabat d'arribar de Madrid, no entenia res de res; ella, amb santa paciència i plena d'amor al país, em repetia les explicacions tantes vegades com calia fins a fer-m'ho entendre.

Sovint ens explicava amb emoció coses de la seva pàtria. Era tant l'amor per Catalunya que vessava que l'estenia a nosaltres i així, sense cap esforç, tots vam aprendre a estimar la llengua, els costums, les tradicions, les festes populars, la música i la dansa, i amb el pas dels anys també vam aprendre a conèixer la vertadera història de Catalunya.

També ens parlava de la seva infantesa i joventut, passades sota un règim dictatorial que no li va permetre aprendre a llegir ni a escriure en català; amb prou feines, a parlar-lo. Ella pel que fa a l'escriptura tenia moltes dificultats i, per no fer errades, es preparava molt i molt cada lliçó i en acabar l'horari escolar feia un curs de reciclatge intensiu. La "profe" era molt sincera i tot això que us dic -fent un parèntesi enmig de la classe- ens ho deia ella a nosaltres, els alumnes.

A la senyoreta Rosa li ha fet molta alegria que la saludés. L'he trobada amb uns quants anys més, però igual de dolça, bonica i eixerida. M'ha felicitat i m'ha fet dos petons ben forts quan li he fet saber que jo, ara, sóc professor de filologia catalana a la universitat.



Comentaris

  • Tendresa[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 18-02-2012

    M'ha agradat, tan el relat com la tendresa amb la que l'has embolcallat. Hi ha records que se'ns queden gravats a la memòria del cor, i probablement siguin aquests els que tenen una consistència més sòlida (per dir-ho d'alguna manera). Un plaer, també, haver llegit alguns dels teus poemes.
    Una abraçada

  • Envial a tribuna@guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 01-05-2010 | Valoració: 10

    Hola;

    Esns encantarà publicar aquesta història teva.

    Molts hem tingut el goig de trobar algun docent 'excepcional'

    el text en un arxiu annex a l'email adreçat a tribuna@guimera.info

    Gràcies

  • També de " la palla al ull", oi ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 07-10-2009 | Valoració: 10

    Dos coses :

    Gràcies pel comentari.

    Enviam aquest relat a : tribuna@guimera.info
    el trobo dolç com un pastisset, i penso - per això sóc l'editor - que agradarà molt als lectors de www.guimera.info

  • Ara també necessitem Roses[Ofensiu]
    nuriagau | 02-12-2008 | Valoració: 10

    Els anys de la transició ja són història, però la tasca docent viu una realitat força complexa, en l'actualitat, pel que fa a l'ensenyament de la llengua catalana. En aquests moments en què les aules estan poblades d'alumnes nouvinguts, caldria que les mestres de català intentéssim fer el que va fer aquella Rosa:

    "Sovint ens explicava amb emoció coses de la seva pàtria. Era tant l'amor per Catalunya que vessava que l'estenia a nosaltres i així, sense cap esforç, tots vam aprendre a estimar la llengua, els costums, les tradicions, les festes populars, la música i la dansa, i amb el pas dels anys també vam aprendre a conèixer la vertadera història de Catalunya."

    Un relat ben narrat i entranyable.

    Núria Gausachs i Cucala

  • l'he tornat a llegir[Ofensiu]
    Madison | 27-11-2007

    L'he tornat a llegir. El que mes m'agrada d'aquest relat es el missatge que amaga: no es nomes una assignatura el que ens donen els bons mestres, es quelcom mes. . . inquietud, perspectives, descobertes personals. El final del relat "soc professor de filologia a . . ." es el resum d'una feina ben feta.

    Gracies Marga pel teu comentari. Es el primer que tinc i sincerament m'ha fet il·lusio.
    Escriure i poder emocionar. . . : amb aixo tinc mes del que pretenia, no necesito res mes. Gracies.

  • Escriure recordant...[Ofensiu]
    aiguasalada | 22-11-2007

    aquells moments llunyans de l'escola i de la nostra infantesa.
    Aquella professora especial un altre cop davant teu, tenint present sempre el seu nom, tot i el temps que ha passat.
    Reviure les grotesques situacions de l'època de la famosa "transición".
    Valorar els esforços per arribar a la plena recuperació de la nostra llengua en el món de l'ensenyament, i en tota la societat, i també de la nostra cultura en el dia a dia.
    Estimar el professorat, i a totes les persones, que saben transmetre l'amor per una terra... la nostra, i també pel nostre país.
    I per ella... el plaer de retrobar-te com el fruit del treball de la seva vida.
    Un plaer aquest relat i el llegir-te a tu. Una abraçada càlida de la meva
    aiguasalada

  • mes casualitats[Ofensiu]
    Madison | 22-11-2007

    Jo he escrit sobre la meva mestra de català a Relats. És curiós el seu nom també és Rosa i l'escrit representa un petit homenatge que potser queda en l'anonimat peró que jo he fet amb afecte i ple de records. Podria ser que alguns relataires, encara que només fossim dos, parlessim de la mateixa mestra? Seria entranyable.

  • con una rosa[Ofensiu]
    joang | 13-06-2007 | Valoració: 10

    Rosas com aqueixes es el que encara ens manquen encara en el nostre pais
    JOAN

  • Falten professorat amb vocació[Ofensiu]
    scervia | 13-06-2007 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el text, per què realment falten professors que ensenyin a part de les materies, a estimar l'assignatura corresponent i molt més en el cas del Català

  • capitan | 04-06-2007 | Valoració: 10

    és la història d'un temps que, jo, com a mestre català també la he viscuda. M'ha fet recordar. Felicitats.

  • escaient[Ofensiu]
    cruells | 04-06-2007 | Valoració: 9

    en un combat sense odi, sense sang, sense canons, on la paraula és l´arma que condueix a la victòria, aquests són els combatents escaients.
    aquell que reprén el concepte i l´escampa arreu, aquell que entén que aquest és un combat intel.ligent, aquell és qui ens conduira a la zona omega, la zona anunciada per teilhard de chardin, la zona d´avinença internacional en la qual s´hauran acabat els combats sagnants i aferrissats de les persones pre-intel.ligents.
    el passat ens ensenya que el futur té que plantejar-se de manera millor.
    un combat de paraules i de conceptes amb el cor a la mà i els sentiments transparents, és l´antítesi d´hiroshima, dresde, auschwitz o guernica.
    em trec el barret devant l´autora, sembrar positivament i constructivament entre les persones és la manera millor i més directa d´accedir a la pau veritable.

    ferran margarit

  • Molt bo[Ofensiu]
    Roget | 02-06-2007 | Valoració: 10

    Molt bon relat, reflecta un gran munt d'aspectes.
    Que maco tindre una profe així, sens dubte.

  • Relat molt agradable[Ofensiu]
    ANEROL | 02-06-2007 | Valoració: 9

    M'ha agradat. Es llegeix d'una tirada, molt entenedor, recordant una època no tant llunyana. És d'agrair el respecte i estimació amb els que et dirigeixes al parlar de la teva ex- professora.

  • Ensenyar, defensar i nodrir...[Ofensiu]
    angie | 01-06-2007

    una llengua.
    Un relat que mira enrere per donar un toc d'atenció envers un tema de plena actualitat. Darrerament no paro de llegir "tonteries" sobre la por que tenen els castellans a que desaparegui la seva llengua aquí a Catalunya. A qui enganyen?. El fotre la por al cos, sempre ha estat la manera que han emprat per imposar-nos, subtilment o no, la seva voluntat. (fixa't que en totes les estadístiques, el terrorisme és la primera o segona preocupació de la ciutadania, quan hi ha una pila de gent que no tenen vivenda digna ni arriben a final de mes).
    Bé, em deixo de rotllos... El teu relat m'ha agradat i espero trobar-me d'ara endavant moltes "profes" de Català.

    petons

    angie

  • Tal com cal[Ofensiu]
    joang | 01-06-2007 | Valoració: 10

    Una "Profe" que sabia com s´han de fer les coses
    JOAN

Valoració mitja: 9.75