El ric florentí

Un relat de: Xavier Valeri

El ric florentí, Francesco di Giocondo, al 1503, encarregà un retrat de la seva jove esposa, Lisa di Antonio, al mestre, Leonardo da Vinci. La noia, amb quinze anys, era conscient que el seu marit la volia tenir en imatge perquè perdurés en el temps el fet que un home poderós de mitjana edat l'havia posseïda, just en el moment d'obrir-se; a ella que era la flor més bella de Florència.

Lisa di Antonio seguí les indicacions que sorgien de la boca voltada dels pèls blancs i de les profundes arrugues del mestre de mirada humida. S'assegué a la cadira, girà el tors, posà la mà esquerra sobre la dreta i dirigí la seva bellesa cap al pintor.

Leonardo es passà la mà pels llargs i ondulats cabells per observar bé aquella noia d'esguard dolç, de rostre ovalat, a la qual els cabells llargs i fins queien sobre els muscles mig coberts de tela bordada.

Lisa di Antonio estava radiant per això es mantenia distesa a pesar d'haver de romandre immòbil. Leonardo estava estranyat que una jove casada amb un vell somrigués contenta en un moments com aquells.

Quieta, Lisa di Antoniio, passava l'estona recordant que feia poc el criat, Marco Vittorio, li havia fet l'amor a peu dret rera una columna. Per això, somreia amb satisfacció perquè era conscient que en els anys propers la seva bellesa adolescent es marciria i el seu marit caçaria una altra flor, amb el poder dels diners. També sabia que la seva bellesa només perduraria a la tela com un trofeu. Llavors quan des de la cuina veiés en Francesco gaudir, explicant el que havia aconseguit d'ella; ella recordaria les embranzides d'en Marco.

Leonardo descobrí la infidelitat en els ulls i el somrís de la jove. Conscient de tot, agafà el pinzell per fer perdurable en el temps a Lisa. Tanmateix el món l'ha coneguda sempre com la Gioconda. És a dir una possessió de Francesco Giocondo.

Comentaris

  • L'esperança és la darrera cosa que hem de perdre[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 15-10-2008 | Valoració: 10

    Xavier;

    Estic al 100% d'acord amb les teves apreciacions. dit això, faig un exercici de fe, i assumeixo ex-novo que en tant que esglaons, potser no trenim un horitzó gauire galdós, però tinc clar que al final d'aquesta escala, llarga, sinuosa i plena de perills, veurem FINALMENT la Catalunya lliure, o potser a Déu.

    En tot cas, com diu el titol; esperança !!!!!

  • gypsy | 01-07-2007 | Valoració: 10

    una altra possibilitat per descobrir aquest enigmàtic somriure que ha passat a la història amb tot el magnetisme del que és inconegut i no se'n sap la causa, l'origen.
    Un bon relat, sempre és interessant poder reflexionar sobre els enigmes que ens amaga l'art.

    Una abraçada.

    gypsy

    PD: el meu pseudònim té un significat, és "gitana" o "gitano", en anglès. No vaig teclejar el primer que se'm va passar pel cap. Volia un pseudònim bohemi i lliure, que no tingués res a veure amb la meva professió de farmacèutica, volia que fos quelcom molt oposat al que sóc realment en la meva vida quotidiana.

    ;-)

  • Està bé [Ofensiu]
    PAULR | 23-05-2006 | Valoració: 10

    Està bé però crec que Lisa d'Antonio no sembla tan jove.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: